Responsabilitat

Si els cristians visquéssim de debò d'acord amb la nostra fe, es produiria la més gran revolució de tots els temps… ¡L'eficàcia de la corredempció depèn també de cada un de nosaltres! —Medita-ho.

Et sentiràs plenament responsable quan entenguis que, de cara a Déu, només tens deures. Ja s'encarrega Ell de concedir-te drets!

¡Tant de bo t'acostumis a ocupar-te diàriament dels altres, amb tanta dedicació, que t'oblidis que existeixes!

Un pensament que t'ajudarà, en els moments difícils: com més augmenti la meva fidelitat, més contribuiré perquè d'altres creixin en aquesta virtut. —¡I resulta tan atraient sentir-nos sostinguts els uns pels altres!

No em siguis «teòric»: han de ser les nostres vides, cada jornada, les que converteixin aquells ideals grandiosos en una realitat quotidiana, heroica i fecunda.

Efectivament, allò que és vell mereix respecte i agraïment. Aprendre, sí. Tenir en compte aquelles experiències, també. Però no exagerem: cada cosa al seu temps. ¿Per ventura ens vestim amb jupa i calça curta, i cobrim els nostres caps amb una perruca empolsimada?

No t'enfadis: moltes vegades un comportament irresponsable denota falta de cap o de formació, més que manca de bon esperit.

Caldrà exigir als mestres, als directors, que omplin aquestes llacunes amb el seu compliment responsable del deure.

—Caldrà que t'examinis…, si tu ocupes un d’aquests llocs.

Corres el gran perill de conformar-te amb viure —o de pensar que has de viure— com un «nen bo», que s'allotja en una casa ordenada, sense problemes, i que no coneix més que la felicitat.

Això és una caricatura de la llar de Natzaret: Crist, perquè portava la felicitat i l'ordre, va sortir a propagar aquests tresors entre els homes i dones de tots els temps.

Em semblen molt lògiques les teves ànsies perquè la humanitat sencera conegui Crist. Però comença amb la responsabilitat de salvar les ànimes dels qui conviuen amb tu, de santificar cada un dels teus companys de treball o d'estudi… —Aquesta és la principal missió que el Senyor t'ha confiat.

Comporta't com si depengués de tu, només de tu, l'ambient del lloc on treballes: ambient de laboriositat, d'alegria, de presència de Déu i de visió sobrenatural.

—No entenc la teva abúlia. Si topes amb un grup de companys una mica difícil —que potser ha arribat a ser difícil per la teva deixadesa—, te'n desentens, fuges d'estudi, i penses que són un pes mort, un llast que s'oposa a les teves il·lusions apostòliques, que no t'entendran…

—¿Com vols que t'escoltin si, a part d'estimar-los i servir-los amb la teva oració i mortificació, no els parles?…

—¡Quantes sorpreses t'enduràs el dia que et decideixis a tractar l'un, l'altre, i l'altre! A més, si no canvies, podran exclamar amb raó, assenyalant-te amb el dit: hominem non habeo! —¡no tinc qui m'ajudi!

Escolta'm: les coses santes, quan es miren santament, quan es viuen cada dia santament…, no esdevenen coses «de cada dia». Tot el quefer de Jesucrist en aquesta terra fou humà, i diví!

No et pots conformar amb viure —dius— com els altres, amb fe del munt. —Efectivament, has de tenir fe personal: amb sentit de responsabilitat.

La Trinitat Santíssima et concedeix la seva gràcia, i espera que l'aprofitis responsablement: davant de tant benefici, hom no pot anar amb actituds còmodes, lentes, mandroses…, perquè, a més a més, les ànimes t'esperen.

Per a tu, que tens aquell gran problema. —Si es planteja bé l'assumpte, es a dir, amb serena i responsable visió sobrenatural, la solució es troba sempre.

Quan agafen els seus nens a coll, les mares —les bones mares— procuren no portar agulles que puguin fer mal a les criatures…: quan tractem amb les ànimes, ho hem de fer amb tota la suavitat… i tota l'energia que calgui.

Custos, quid de nocte! —Sentinella, alerta!

Tant de bo tu també t'acostumessis a tenir, durant la setmana, el teu dia de guàrdia: per entregar-te més, per viure amb més amorosa vigilància cada detall, per fer una mica més d'oració i de mortificació.

Mira que l'Església Santa és com un gran exèrcit en ordre de batalla. I tu, a dins d'aquell exèrcit, hi defenses un «front», on hi ha atacs i lluites i contraatacs. Ho entens?

Aquesta disposició, com que t'acosta més a Déu, t'impulsarà a convertir les teves jornades, una rera l'altra, en dies de guàrdia.

En el revers d'una vocació «perduda» o d'una resposta negativa a les crides constants de la gràcia, s'hi ha de veure la voluntat permissiva de Déu. —És cert: però, si som sincers, prou ens consta que això no constitueix eximent ni atenuant, perquè observem, en l'anvers, el personal incompliment de la Voluntat divina, que ens ha buscat per a Si, i no ha trobat correspondència.

Si tu estimes de debò la teva Pàtria —i n'estic segur, que te l'estimes—, davant un allistament voluntari per defensar-la d'un perill imminent, no dubtaries a inscriure-hi el teu nom. En moments d'emergència, ja t'ho he escrit, tothom és útil: homes i dones; vells, madurs, joves, i adolescents i tot. Només resten al marge els incapaços i els nens.

Cada dia es convoca, no ja un allistament voluntari —això és poc—, sinó una mobilització general d'ànimes, per defensar el Regne de Crist. I el mateix Rei, Jesús, t'ha cridat expressament pel teu nom. Et demana que lluitis les batalles de Déu, posant al seu servei allò que hi ha de més elevat en la teva ànima: el cor, la voluntat, l'enteniment, tot el teu ésser.

—Escolta'm: la carn, amb la teva puresa de vida i especialment amb la protecció de la Mare de Déu, no és problema. —¿Seràs tan covard, que intentaràs deslliurar-te de la crida, amb l'excusa que tens malalt el cor, la voluntat o l'enteniment?… ¿Pretens justificar-te i quedar-te en serveis auxiliars?

—El Senyor vol fer de tu un instrument d'avantguarda —ja ho ets— i, si gires l'esquena, no mereixes més que llàstima, per traïdor!

Si el temps fos només or…, potser podries perdre'l. —Però el temps és vida, i tu no saps quanta te'n queda.

El Senyor va convertir Pere —que l'havia negat tres vegades— sense adreçar-li tan sols ni un retret: amb una mirada d'Amor. —Amb aquells mateixos ulls ens mira Jesús, després de les nostres caigudes. Tant de bo puguem dir-li, com Pere: «Senyor, Tu ho saps tot; Tu saps que t'estimo», i canviem de vida.

Raonen dient que, en nom de la caritat, es captenen amb delicadesa i comprensió, davant els qui atropellen.

—Prego a Déu que aquesta delicadesa i aquesta comprensió no siguin el camuflatge de… els seus respectes humans, de la seva comoditat!, per a permetre que cometin el mal. Perquè aleshores… la delicadesa i la comprensió només serien complicitat en l'ofensa a Déu.

No es pot facilitar la conversió d'una ànima, en canvi de fer possible la perversió de moltes altres.

Si algú acceptés que, entre els bens, s'hi criessin llops…, pot imaginar-se fàcilment la sort que correrien els seus bens.

Els homes mediocres, mediocres en cap i en esperit cristià, quan s'alcen en autoritat, es rodegen de necis: la seva vanitat els persuadeix, falsament, que d'aquesta manera mai no perdran el domini.

Els assenyats, en canvi, es rodegen de doctes —que al fet de saber hi afegeixin la netedat de vida—, i els transformen en homes de govern. No els enganya la seva humilitat, ja que —tot engrandint-ne d'altres— s'engrandeixen ells.

No és prudent enlairar homes inèdits fins a una labor important de direcció, per veure què en surt. —¡Com si el bé comú pogués dependre d'una capsa de sorpreses!

¿Constituït com estàs en autoritat, i obres pel què diran els homes? —Vell decrèpit! —De primer, t'ha d'importar què dirà Déu; després —força en segon terme, i de vegades mai—, hauràs de ponderar el que puguin pensar els altres. «A tot el qui —diu el Senyor— em reconegui davant els homes, jo també el reconeixeré davant el meu Pare, que està en el cel. Però a qui em negui davant els homes, jo també el negaré davant el meu Pare, que està en el cel».

Tu, que ocupes un lloc de responsabilitat, en exercir la teva tasca, recorda: el que és personal, mor amb la persona que es va fer imprescindible.

Una norma fonamental de bon govern: repartir responsabilitats, sense que això signifiqui cercar comoditat o anonimat. Hi torno, repartir responsabilitats: demanant a cada un comptes del seu encàrrec, per tal de poder «rendir comptes» a Déu; i a les ànimes, si cal.

Quan resolguis els assumptes, procura no exagerar mai la justícia fins oblidar-te de la caritat.

La resistència d'una cadena es mesura per l'anella més feble.

No diguis de cap dels teus subordinats: no val.

—Ets tu el qui no val: perquè no saps col·locar-lo en el lloc on pot funcionar.

Refusa l'ambició d'honors; contempla, en canvi, els instruments, els deures i l'eficàcia. —Així, no ambicionaràs els càrrecs i, si arriben, te'ls miraràs en la justa mesura: càrregues en servei de les ànimes.

A l'hora del menyspreu de la Creu, la Mare de Déu és allà, a la vora del seu Fill, decidida a córrer la seva mateixa sort. —Que perdem la por de mantenir-nos com a cristians responsables, quan això no resulta còmode en l'ambient on ens movem: Ella ens ajudarà.