Ciutadania

El món ens espera. Sí!, l'estimem apassionadament, aquest món, perquè Déu així ens ho ha ensenyat: Sic Deus dilexit mundum… —així Déu estimà el món; i perquè és el lloc del nostre camp de batalla —una bellíssima guerra de caritat—, a fi que tots aconseguim la pau que Crist ha vingut a instaurar.

El Senyor ha tingut aquesta finesa d'Amor amb nosaltres: permetre'ns que conquistem la terra.

Ell —sempre tan humil!— volgué limitar-se a fer-ho possible… A nosaltres ens ha concedit la part més faedora i grata: la de l'acció i la del triomf.

El món… -«¡Això sí que és cosa nostra!»… —I ho afirmes, després de posar la mirada i el cap al cel, amb la seguretat del camperol que camina sobirà pel seu propi camp: Regnare Christum volumus! —¡volem que Ell regni damunt aquesta terra seva!

«És temps d'esperança, i visc d'aquest tresor. No són paraules, Pare —em dius—, sinó una realitat».

Aleshores…, el món sencer, tots els valors humans que t'atrauen amb una força enorme —amistat, art, ciència, filosofia, teologia, esport, naturalesa, cultura, ànimes…—, tot això, diposita-ho en l'esperança: en l'esperança de Crist.

Aquell encant inconcret i plaent del món…, tan constant. Les flors del camí —t'atrauen els seus colors i aromes…—; els ocells del cel; totes les criatures…

—Pobre fill meu!: és raonable. Altrament, si no et fascinaven, ¿quin sacrifici podries oferir a Nostre Senyor?

La teva vocació de cristià et demana estar en Déu i, a la vegada, ocupar-te de les coses de la terra, utilitzant-les objectivament tal com són: per retornar-les a Ell.

¡Sembla mentida que es pugui ser tan feliç en aquest món on molts s'entesten a viure tristos, perquè corren rera el seu egoisme, com si tot s'acabés aquí baix!

—No em siguis tu d'aquests…, ¡rectifica a cada instant!

El món és fred, fa l'efecte d'adormit. —Moltes vegades, des del teu observatori, el contemples amb mirada incendiària. ¡Que es desperti, Senyor!

—Encarrila les teves impaciències amb la seguretat que, si sabem cremar bé la nostra vida, calarem foc en tots els racons…, i canviarà el panorama.

La fidelitat —el servei a Déu i a les ànimes—, que et demano sempre, no és l'entusiasme fàcil, sinó l'altre: el que es conquista pel carrer, en veure les moltes coses que cal fer a tot arreu.

El bon fill de Déu ha de ser molt humà. No tant, però, que degeneri en barroer i mal educat.

És difícil cridar a l'orella de cadascú amb una tasca silenciosa, a través del bon compliment de les nostres obligacions de ciutadans, per exigir després els nostres drets i posar-los al servei de l'Església i de la societat. És difícil…, però és molt eficaç.

No és veritat que hi hagi oposició entre ser bon catòlic i servir amb fidelitat la societat civil. De la mateixa manera com no tenen per què topar l'Església i l'Estat, en l'exercici legítim de la seva autoritat respectiva, de cara a la missió que Déu els ha confiat.

Menteixen —sí: menteixen!— els qui afirmen el contrari. Són els mateixos que, amb l'excusa d'una falsa llibertat, voldrien «amablement» que els catòlics tornéssim a les catacumbes.

Aquesta és la teva tasca de ciutadà cristià: fer de manera que l'amor i la llibertat de Crist presideixin totes les manifestacions de la vida moderna: la cultura i l'economia, el treball i el descans, la vida de família i la convivència social.

Un fill de Déu no pot ser classista, perquè li interessen els problemes de tothom… I mira d'ajudar a resoldre'ls amb la justícia i la caritat del nostre Redemptor.

Ja ho indicà l'Apòstol, quan ens escrivia que per al Senyor no hi ha accepció de persones, cosa que no he dubtat a traduir d'aquesta manera: ¡no hi ha més que una raça, la raça dels fills de Déu!

Els homes mundans s'afanyen perquè les ànimes perdin Déu el més aviat possible; i després, perquè perdin el món… No estimen aquest món nostre, ¡l'exploten, trepitjant els altres!

—¡Que no siguis tu també víctima d'aquesta doble estafada!

Hi ha qui viu amb amargor tot el dia. Tot li causa neguit. Dorm amb una obsessió física: que aquesta única evasió possible li durarà poc. Es desperta amb la impressió hostil i descoratjadora que ja té al davant una altra jornada. Molts han oblidat que el Senyor ens ha col·locat en aquest món, de pas cap a la felicitat eterna; i no consideren que solament podran aconseguir-la els qui, per la terra, caminen amb l'alegria dels fills de Déu.

Mostra a la gent amb la teva conducta de ciutadà cristià, la diferència que hi ha entre viure tristos i viure alegres; entre sentir-se tímids i sentir-se audaços; entre actuar amb cautela, amb doble cara… amb hipocresia!, i actuar com a homes senzills i d'una peça. —En una paraula, entre ser mundans i ser fills de Déu.

Vet aquí un error fonamental que has d'evitar: pensar que els costums i exigències —nobles i legítims—, del teu temps o del teu ambient, no poden ser ordenats i ajustats a la santedat de la doctrina moral de Jesucrist.

Fixa't que he precisat: els nobles i legítims. Els altres no tenen dret de ciutadania.

No es pot separar la religió de la vida, ni en el pensament, ni en la realitat quotidiana.

Des de lluny —allà, a l'horitzó— sembla que el cel s'ajunta amb la terra. No oblidis que, on de veritat la terra i el cel s'ajunten, és en el teu cor de fill de Déu.

No podem estar-nos de braços plegats, quan una subtil persecució condemna l'Església a morir d'inanició, relegant-la fora de la vida pública i, sobretot, impedint-li d'intervenir en l'educació, en la cultura, en la vida familiar.

No són drets nostres: són de Déu, i a nosaltres, els catòlics, Ell ens els ha confiats…, ¡perquè els exercitem!

Moltes realitats materials, tècniques, econòmiques, socials, polítiques, culturals…, abandonades a si mateixes, o bé en mans dels qui no tenen la llum de la nostra fe, esdevenen obstacles formidables per a la vida sobrenatural: formen com un vedat, tancat i hostil a l'Església.

Tu, per cristià —investigador, literat, científic, polític, treballador…—, tens el deure de santificar aquestes realitats. Recorda que l'univers sencer —escriu l'Apòstol— gemega, com amb dolors de part, tot esperant l'alliberament dels fills de Déu.

No vulguis fer del món un convent, perquè seria un desordre… Però tampoc, de l'Església un bàndol terrenal, perquè equivaldria a una traïció.

Que trist que és tenir una mentalitat cesarista, i no comprendre la llibertat dels altres ciutadans, en les coses que Déu ha deixat al judici dels homes.

«¿Qui ha dit que, per arribar a la santedat, calgui refugiar-se en una cel·la o en la soledat d'una muntanya?», es preguntava, atònit, un bon pare de família, que afegia: «així serien santes, no les persones, sinó la cel·la o la muntanya. Sembla que han oblidat que el Senyor ens ha dit expressament a tots i a cada un: sigueu sants, com el meu Pare celestial és sant».

—Només li vaig comentar: «el Senyor, a més de voler que siguem sants, atorga a cada un les gràcies oportunes».

Estima la teva pàtria: el patriotisme és una virtut cristiana. Però si el patriotisme es converteix en un nacionalisme que dugui a mirar amb desafecte, amb menyspreu —sense caritat cristiana ni justícia— altres pobles, altres nacions, és un pecat.

No és patriotisme justificar delictes… i desconèixer els drets dels altres pobles.

Ha escrit també l'Apòstol que «no hi ha distinció entre gentil i jueu, entre circumcís i no circumcís, entre bàrbar i escita, entre esclau i lliure, sinó que Crist és tot i és en tots».

Aquestes paraules valen tant avui com ahir: davant el Senyor, no hi ha diferències de nació, de raça, de classe, d'estat… Cada un de nosaltres ha renascut en Crist, a fi de ser una nova criatura, un fill de Déu: ¡tots som germans, i fraternalment hem de comportar-nos!

Ja fa molts anys vaig veure amb claredat meridiana un criteri que serà sempre vàlid: l'ambient de la societat, amb el seu apartament de la fe i la moral cristianes, necessita una nova forma de viure i de propagar la veritat eterna de l'Evangeli: en l'entranya mateixa de la societat, del món, els fills de Déu han de brillar per les seves virtuts com llanternes en l'obscuritat —quasi lucernae lucentes in caliginoso loco.

La perenne vitalitat de l'Església Catòlica assegura que la veritat i l'esperit de Crist no s'allunyen de les diverses necessitats dels temps.

Per a seguir les petjades de Crist, l'apòstol d'avui no ve a reformar res, ni encara menys a desentendre's de la realitat històrica que el volta… —Li basta actuar com els primers cristians, vivificant l'ambient.

Tu, que vius enmig del món, que ets un ciutadà més, en contacte amb homes que diuen que són bons o que són dolents…; tu, has de sentir el desig constant de donar a la gent la joia de què gaudeixes, perquè ets cristià.

S'ha promulgat un edicte de Cèsar August, que mana que s'empadronin tots els habitants d'Israel. Caminen Maria i Josep cap a Betlem… —¿No has pensat que el Senyor se serví de l'acatament puntual a una llei, per donar compliment a la seva profecia?

Estima i respecta les normes d'una convivència honrada, i no dubtis que la teva submissió lleial al deure serà, també, vehicle perquè d'altres descobreixin l'honradesa cristiana, fruit de l'amor diví, i trobin Déu.