Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Solc > Generositat > Cap 1
1

Són molts els cristians persuadits que la Redempció es realitzarà en tots els ambients del món, i que hi deu haver algunes ànimes —no saben quines— que amb Crist contribueixen a realitzar-la. Però ho veuen a un termini de segles, de molts segles...: serien una eternitat, si es fes al pas de la seva entrega.

Tu pensaves així, fins que van venir a «despertar-te».


2

L’entrega és el primer pas d'una cursa de sacrifici, d'alegria, d'amor, d'unió amb Déu. —I així, tota la vida s'omple d'una beneïda bogeria, que fa trobar felicitat allà on la lògica humana no hi veu més que negació, sofriment, dolor.


3

«Pregui per mi —deies—: que sigui generós, que avanci, que arribi a transformar-me de tal manera que algun dia pugui ser útil en alguna cosa».

Bé. Però, ¿quins mitjans hi poses perquè aquests propòsits resultin eficaços?


4

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vacil·len tant a l'hora de correspondre amb allò que tenen de millor: la vida, la família, les il·lusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se'ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però... no n'hi ha prou. Cada dia, has d'ajudar els qui et volten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.


5

Medita això sense pressa: és molt poc el que se'm demana, per tot el que se'm dóna.


6

Per a tu, que no acabes d'engegar, considera allò que m'escrivia un germà teu: «Costa, però un cop s'ha pres la “decisió”, ¡quin respir de felicitat, en trobar-se segur dins el camí!».


7

Aquests dies —em comentaves— han transcorregut més feliços que mai. —I et vaig respondre sense vacil·lar: perquè, «has viscut» una mica més entregat que d'ordinari.


8

La crida del Senyor —la vocació— es presenta sempre així: «si algú vol venir darrera Meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi».

Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que resulta el sacrifici —gaudium cum pace, alegria i pau—, si la renúncia és completa!


9

Quan li parlaren de comprometre's personalment, la seva reacció fou raonar així: «en aquest cas, podria fer això..., hauria de fer allò altre...».

—Li respongueren: «aquí no mercadegem amb el Senyor. La llei de Déu, la invitació del Senyor s'agafa o es deixa, tal com és. Cal decidir-se: endavant, sense cap reserva i amb molt d'ànim, o bé anar-se'n. Qui non est mecum... —el qui no és amb Mi, està contra Mi».


10

De la manca de generositat a la tebiesa no hi ha més que un pas.


11

Per tal que no l'imitis, copio d'una carta aquest exemple de covardia: «no cal dir-ho, li agraeixo força que es recordi de mi, perquè necessito moltes oracions. Però també li agrairia que, en suplicar al Senyor que em faci “apòstol”, no s'esforcés a demanar-li que m'exigeixi l'entrega de la meva llibertat».


12

Aquell conegut teu, molt intel·ligent, bon burgès, bona persona, deia: «complir la llei, però amb mida, sense passar-se de la ratlla, el més just que es pugui».

I afegia: «pecar?, no; però donar-se, tampoc». Causen veritable pena aquests homes mesquins, calculadors, incapaços de sacrificar-se, de lliurar-se per un ideal noble.


13

Cal demanar-te més: perquè pots donar més, i has de donar més. Pensa-ho.


14

«És molt difícil!», exclames descoratjat. Escolta, si lluites, amb la gràcia de Déu n'hi ha prou: prescindiràs dels interessos personals, serviràs els altres per Déu, i ajudaràs l'Església en el camp on es lliura avui la batalla: al carrer, a la fàbrica, al taller, a la universitat, a l'oficina, al teu ambient, enmig dels teus.


15

M'has escrit: «en el fons, és el de sempre, molta falta de generositat. ¡Quina llàstima i quina vergonya, descobrir el camí i permetre que uns nuvolets de pols —inevitables— enterboleixin el final!».

No t'enfadis si et dic que l'únic culpable ets tu: arremet amb valentia contra tu mateix. Tens mitjans més que suficients.


16

Quan el teu egoisme t'aparta del comú afany pel benestar sa i sant dels homes, quan et tornes calculador i no et commous davant les misèries materials o morals dels teus pròxims, m'obligues a tirar-te per la cara una cosa molt forta, perquè reaccionis: si no sents la beneïda fraternitat amb els teus germans els homes, i vius al marge de la gran família cristiana, ets un pobre expòsit.


17

El cim? Per, a una ànima entregada, tot esdevé un cim que cal assolir: cada dia descobreix noves metes, perquè ni sap ni vol posar límits a l'Amor de Déu.


18

Com més generós siguis, per Déu, seràs més feliç.


19

Sovint ve la temptació de voler reservar-se una mica de temps per a un mateix... Aprèn d'una vegada a posar remei a tanta petitesa, rectificant de seguida.


20

Eres dels de «o tot o res». I com que res no podies..., quina desgràcia!

Comença a lluitar amb humilitat, per encendre aquesta pobra entrega teva, tan gasivera, fins a fer-la «totalment» efectiva.


21

Els qui ens hem dedicat a Déu, res no hem perdut.


22

M'agradaria cridar a l'orella de tantes i de tants: donar els fills al servei de Déu no és sacrifici: és honor i alegria.


23

Li ha arribat el moment de la dura prova, i t'ha vingut a trobar tot desconsolat.

—Te'n recordes? Per a ell —l'amic que et donava consells «prudents»—, la teva manera de procedir no era més que utopia, fruit d'una deformació d'idees, captació de voluntats, i... «agudeses» per l'estil.

—«Aquesta manera d'entregar-se al Senyor —sentenciava— és una exacerbació anormal del sentiment religiós». I, amb la seva pobra lògica, pensava que entre la teva família i tu s'hi havia interposat un estrany: Crist.

Ara ha entès allò que tantes vegades li repeties: Crist no separa mai les ànimes.


24

Heus aquí una tasca urgent: remoure la consciència de creients i no creients —fer una lleva d'homes de bona voluntat—, a fi que cooperin i facilitin els instruments materials necessaris per treballar amb les ànimes.


25

Demostra molt d'entusiasme i de comprensió. Però quan veu que es tracta d’«ell», que «ell» ha de contribuir-hi de debò, es retira, covard.

Em recorda aquells que, en moments de perill greu, exclamaven amb falsa valentia: guerra, guerra!, però ni volien donar diners, ni allistar-se per defensar la pàtria.


26

Fa llàstima de comprovar de quina manera alguns entenen l'almoina: uns quants cèntims o una mica de roba vella. Sembla que no han llegit l'Evangeli.

No aneu amb miraments: ajudeu els altres a formar-se amb prou fe i fortalesa per desprendre's generosament, en vida, d'allò que necessiten.

—Als cançoners, expliqueu-los que és poc noble i poc elegant, també des del punt de vista terrenal, deixar-ho per al final, quan per força ja no poden endur-se res.


27

«Qui presta, no cobra; si cobra, no és tot; si tot, no és tal; si tal, enemic mortal». I doncs?... Dóna!, sense càlcul, i sempre per Déu. Així viuràs, també humanament, més a prop dels homes i faràs que hi hagi menys ingrats.


28

Vaig veure rubor en el rostre d'aquell home senzill, i gairebé llàgrimes en els seus ulls: prestava generosament la seva col·laboració en bones obres, amb els diners honrats que ell mateix guanyava, i va saber que «els bons» motejaven de bastardes les seves accions.

Amb ingenuïtat de neòfit en aquestes lluites de Déu, mussitava: «¡veuen que em sacrifico... i encara em sacrifiquen!».

—Hi vaig parlar a poc a poc: besà el meu Santcrist, i la seva natural indignació es convertí en pau i goig.


29

¿No sents unes ganes boges de fer més completa, més «irremeiable» la teva entrega?


30

¡Que ridícula, l'actitud dels pobrets homes, quan una i altra vegada neguem petiteses al Senyor! Passa el temps, les coses es van veient amb el seu veritable relleu... i neixen la vergonya i el dolor.


31

Aure audietis, et non intelligetis: et videntes videbitis, et non perspicietis. Paraules ben clares de l'Esperit Sant: senten amb les pròpies orelles, i no entenen; miren amb els seus ulls, i no perceben.

¿Per què t'amoïnes si alguns, «veient» l'apostolat i coneixent la seva grandesa, no s'entreguen? Prega tranquil, i persevera en el teu camí: si aquests no es llancen, d'altres en vindran!


32

D'ençà que li vas dir «sí», el temps va canviant el color de l'horitzó —cada dia, més bell—, que brilla més ampli i lluminós. Però has de continuar dient «sí».


33

La Verge Santa Maria, Mestra de donació sense límits. —Te'n recordes?: amb lloança adreçada a Ella, afirma Jesucrist: «¡el qui compleix la Voluntat del meu Pare, aquest —aquesta— és la meva mare!...».

Demana-li a aquesta Mare bona que en la teva ànima adquireixi força —força d'amor i d'alliberament— la seva resposta de generositat exemplar: ecce ancilla Domini! —heus aquí l'esclava del Senyor.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent