Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Solc > Personalitat > Cap 13
416

El Senyor necessita ànimes fermes i audaces, que no pactin amb la mediocritat i penetrin amb pas segur en tots els ambients.


417

Serè i equilibrat de caràcter, inflexible voluntat, fe profunda i pietat ardent: característiques imprescindibles d'un fill de Déu.


418

Fins de les pedres pot treure el Senyor fills d'Abraham... Però hem de procurar que la pedra no sigui trencadissa. D'un roc sòlid, encara que sigui informe, pot fer-se'n més fàcilment un carreu magnífic.


419

L'apòstol no ha de quedar-se en l'arrasador d'una criatura mediocre. Déu el crida perquè actuï com a portador d'humanitat i transmissor d'una novetat eterna. —Per això, l'apòstol necessita ser una ànima llargament, pacientment, heroicament formada.


420

Cada dia descobreixo coses noves en mi, em dius... I et responc: ara comences a conèixer-te.

Quan s'estima de debò... sempre es troben detalls per estimar encara més.


421

Seria lamentable que algú, en veure com actuen els catòlics en la vida social, arribés a la conclusió que ho fan encongits i capitidisminuïts.

No es pot oblidar que el nostre Mestre era —és!— perfectus Homo —Home perfecte.


422

Si el Senyor t'ha donat una bona qualitat —o una habilitat—, no és solament perquè hi frueixis, o per envanir-te'n, sinó per desplegar-la amb caritat en servei del proïsme. —¿I quan trobaràs una ocasió millor per servir que ara, que convius amb tantes ànimes, les quals comparteixen el teu mateix ideal?


423

Davant la pressió i l'impacte d'un món materialitzat, hedonista, sense fe..., ¿com es pot exigir i justificar la llibertat de no pensar com «ells», de no obrar com «ells»?...

—A un fill de Déu no li cal demanar aquesta llibertat, perquè Crist ja ens l'ha guanyada d'una vegada per sempre més: però ha de defensar-la i demostrar-la en qualsevol ambient. Només així, entendran «ells» que la nostra llibertat no està encadenada per l'entorn.


424

Els teus parents, els teus col·legues, les teves amistats, van notant el canvi, i s'adonen que això teu no és una transició momentània, que ja no ets el mateix.

—No t'amoïnis, continua endavant!: s’acompleix el vivit vero in me Christus —ara és Crist qui viu en tu.


425

Aprecia els qui sàpiguen dir-te que no. I, a més, demana'ls que et raonin la seva negativa, per aprendre..., o per corregir.


426

Abans eres pessimista, indecís i apàtic.

Ara t'has transformat totalment: et sents audaç, optimista, segur de tu mateix..., perquè a la fi t'has decidit a buscar el teu suport només en Déu.


427

Trista situació la d'una persona amb magnífiques virtuts humanes, i mancada absolutament de visió sobrenatural: perquè aquelles virtuts fàcilment les aplicarà només als seus fins particulars. —Medita-ho.


428

Per a tu, que vols formar-te una mentalitat catòlica, universal, te'n transcric algunes característiques:

— amplitud d'horitzons, i un aprofundiment enèrgic, en allò permanentment viu de l'ortodòxia catòlica;

— afany recte i sa —frivolitat, mai— de renovar les doctrines típiques del pensament tradicional, en la filosofia i en la interpretació de la història...;

— una atenció acurada a les orientacions de la ciència i del pensament contemporanis;

— i una actitud positiva i oberta, davant la transformació actual de les estructures socials i de les formes de vida.


429

Has d'aprendre a dissentir —quan calgui— dels altres, amb caritat, sense fer-te antipàtic.


430

Amb gràcia de Déu i bona formació, pots fer-te entendre en l'ambient de la gent ruda... —Difícilment et seguirà si et manca «do de llengües»: capacitat i esforç per arribar a la seva intel·ligència.


431

Cortesia sempre, amb tothom. Especialment, però, amb els qui es presenten com a adversaris —tu no en tinguis, d'enemics—, quan tractis de fer-los sortir del seu error.


432

Oi que t'ha fet llàstima el nen mimat? —Doncs, aleshores...: no et tractis tan bé! No ho veus, que et tornaràs fluixot?

—A més: ¿que no saps que les flors de més bona aroma són les silvestres, exposades a la intempèrie i a la sequera?


433

Arribarà molt amunt, diuen, i la seva futura responsabilitat espanta. —Ningú no li coneix una tasca desinteressada, ni unes paraules oportunes, ni un escrit fecund. —És home de vida negativa. —Sempre fa la impressió que està submergit en fondes cavil·lacions, tot i que és sabut que no cultivà mai idees en què pensar. —Té, en el rostre i en el capteniment, la gravetat del mul, i això li dóna fama de prudent...

—Arribarà molt amunt!, però —em pregunto—: ¿què podrà ensenyar als altres, com i en què els servirà, si no l'ajudem a canviar?


434

El pedant interpreta com a ignorància la senzillesa i la humilitat del docte.


435

No siguis d'aquells que, quan reben una ordre, de seguida pensen com modificar-la... —Es diria que tenen, massa «personalitat»!, i desuneixen o desbaraten.


436

L'experiència, el fet de saber tant del món, el costum de llegir entre línies, la perspicàcia excessiva, l'esperit crític... Tot allò que, en les teves relacions i negocis, t'ha portat massa lluny, fins al punt de tornar-te una mica cínic; tot aquest «excessiu realisme» —que és falta d'esperit sobrenatural— ha envaït fins i tot la teva vida interior. —Per no ser senzill, t'has tornat de vegades fred i cruel.


437

En el fons ets un bon xicot, però et creus Maquiavel. —Recorda que al Cel s'hi entra essent un home honrat i bo, i no un intrigant empipador.


438

És admirable aquest bon humor teu... Però prendre-s'ho tot, tot... de broma, m'ho has de concedir!, vol dir passar-se de rosca. —La realitat és ben bé una altra: com que et manca voluntat per agafar les teves coses seriosament, t'autojustifiques, rifant-te dels altres, que són millors que tu.


439

No nego que siguis llest. Tanmateix, el desordenat apassionament et duu a obrar com a ximple.


440

Aquesta desigualtat del teu caràcter! —Tens el teclat espatllat: dónes molt bé les notes altes i les baixes..., però no sonen les del mig, les de la vida corrent, les que habitualment els altres escolten.


441

Perquè n'aprenguis. —A aquell personatge noble, docte i ferm, li vaig fer remarcar en una ocasió memorable que, per defensar una causa santa que els «bons» impugnaven, es jugava —segur que el perdria— un lloc enlairat en el seu món. Amb veu plena de gravetat humana i sobrenatural, que menyspreava els honors de la terra, em contestà: «m'hi jugo l'ànima».


442

El diamant es poleix amb el diamant..., i les ànimes, amb les ànimes.


443

«Un gran senyal aparegué al Cel: una dona amb corona de dotze estrelles damunt el seu cap; vestida de sol; la lluna als seus peus». —Perquè tu i jo, i tots, tinguem la certesa que no hi ha res que perfeccioni tant la personalitat com la correspondència a la gràcia.

—Procura imitar la Mare de Déu, i seràs home —o dona— d'una peça.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent