Do de llengües, saber transmetre la ciència de Déu: recurs imprescindible per a qui ha de ser apòstol. :—Per això, cada dia demano a Déu Nostre Senyor que el concedeixi a cada una i a cada un dels seus fills.

Aprèn a dir que no, sense ferir innecessàriament, sense recórrer al refús contundent, que esquinça la caritat.

:—Recorda que ets sempre davant de Déu!

¿Et molesta que insisteixi, de la mateixa manera, en les mateixes coses essencials?, ¿que no tingui en compte aquells corrents en voga? :—Mira; al llarg dels segles la línia recta s'ha definit de la mateixa manera, perquè és la més clara i breu. Una altra definició resultaria més fosca i complicada.

Acostuma't a parlar amb cordialitat de tot i de tothom; en particular, de tots els qui treballen en el servei de Déu.

I quan no sigui possible, calla!: també els comentaris bruscos o desenfadats poden fregar la murmuració o la difamació.

Deia un xicotot que acabava d'entregar-se més íntimament a Déu: «ara el que em cal és parlar menys, visitar malalts i dormir a terra».

:—Aplica't la lliçó.

¡Dels sacerdots de Crist no se n'ha de parlar si no és per lloar-los!

:—Desitjo amb tota la meva ànima que els meus germans i jo ho tinguem molt en compte, en la nostra conducta diària.

La mentida té moltes facetes: reticència, conxorxa, murmuració... :—Però és sempre arma de covards.

¡No s'hi val que et deixis impressionar per la primera o per l'última conversa! Escolta amb respecte, amb interès; dóna crèdit a les persones..., però tamisa el teu judici a la presència de Déu.

Murmuren. I després ells mateixos s'encarreguen que algú vingui de seguida a explicar-te aquell «es diu»... :—Vilesa? :—Sens dubte. Però no em perdis la pau, ja que la seva llengua no podrà fer-te cap mal, si treballes amb rectitud... :—Pensa: ¡que beneits que són, quin poc tacte humà que tenen, quina falta de lleialtat amb els seus germans..., i especialment amb Déu!

I no em caiguis tu en la murmuració, per un mal entès dret de rèplica. Si has de parlar, serveix-te de la correcció fraterna, com aconsella l'Evangeli.

Que no et preocupin aquelles contradiccions, aquelles parleries: certament, treballem en una labor divina, però som homes... I és lògic que, tot caminant, aixequem la pols del camí.

Això que et molesta, que et fereix..., aprofita-ho per a la teva purificació i, si cal, per a rectificar.

Murmurar, diuen, és molt humà. :—Jo he replicat: nosaltres hem de viure a la manera divina.

La paraula malvada o lleugera d'un sol home pot formar una opinió, i fins i tot posar de moda que es parli malament d'algú... Després, aquesta murmuració puja de sota, arriba enlaire, i potser es condensa en negres núvols.

:—Però quan l'empaitat és una ànima de Déu, els núvols es desfan en pluja fecunda, passi el que passi; i el Senyor s'encarrega d'enaltir, en allò en què pretenien humiliar-lo o difamar-lo.

No ho volies creure, però has hagut de rendir-te a l'evidència, a costa teva: aquelles afirmacions que vas pronunciar amb senzillesa i amb un sa sentit catòlic, les han recargolades amb malícia els enemics de la fe.

És veritat, «hem de ser càndids com els coloms..., i prudents com les serps». No parlis a deshora ni fora de lloc.

És perquè no saps :—o no vols:— imitar la conducta noble d'aquell home, que la teva secreta enveja t'empeny a ridiculitzar-lo.

La maledicència és filla de l'enveja; i l'enveja, el refugi dels infecunds.

Per això, davant l'esterilitat, examina el teu punt de mira: si treballes i no et molesta que d'altres també treballin i aconsegueixin fruits, aquella esterilitat és només aparent: ja arreplegaràs la collita al seu temps.

N'hi ha alguns que, quan no fan mal o no mortifiquen els altres, sembla que es consideren desocupats.

De vegades, penso que els murmuradors són com petits endimoniats... :—Perquè el dimoni s'insinua sempre amb el seu esperit maligne de crítica a Déu, o als seguidors de Déu.

«Ruqueries!», comentes menyspreador. :—Les coneixes? No? :—I doncs, ¿com és que parles del que no saps?

Contesta a aquell murmurador: ja li ho explicaré o en parlaré amb l'interessat.

Ha escrit un autor contemporani: «la xafarderia sempre és inhumana; revela una vàlua personal mediocre; és un signe de falta d'educació; demostra manca de sentiment distingit; és indigna del cristià».

Evita sempre la queixa, la crítica, les murmuracions...: evita de soca-rel tot allò que pugui introduir discòrdia entre germans.

Tu, que estàs constituït en molt alta autoritat, series imprudent si interpretessis el silenci dels qui escolten com un signe d'aquiescència: pensa que no els deixes que t'exposin els seus suggeriments, i que et sents ofès si arriben a comunicar-te'ls. :—T’has de corregir.

Aquesta ha de ser la teva actitud davant la difamació. Primerament, perdonar: a tothom, des del primer instant i de cor. :—Després, estimar: que no se t'escapi ni una falta de caritat: respon sempre amb amor!

:—Tanmateix, si s'ataca la teva Mare, l'Església, defensa-la coratjosament; amb calma, però amb fermesa i amb enteresa plena de força, impedeix que taquin, o que destorbin, el camí per on han d'anar les ànimes, que volen perdonar i respondre amb caritat, quan sofreixen injúries personals.

El poble més petit :—comentava un, cansat de murmuracions:— hauria de ser com la capital.

:—No sabia, pobret, que és el mateix.

:—Tu, per amor a Déu i al proïsme, no caiguis en un defecte tan pobletà..., i tan poc cristià. :—Dels primers seguidors de Crist s'afirmava: ¡mireu com s'estimen! ¿Es pot dir el mateix de tu, de mi, a tota hora?

Les crítiques contra les obres d'apostolat acostumen a ser de dos estils: uns presenten la labor com una estructura complicadíssima...; uns altres la titllen de feina còmoda i fàcil.

En el fons, aquesta «objectivitat» és redueix a mires estretes, amb una bona dosi de bocafluixa ganduleria. :—Pregunta'ls sense por: ¿vosaltres, què feu?

Per als mandats de la teva fe, tal volta no pots demanar simpatia, però sí que has d’exigir respecte.

Els qui t’han parlat malament d’aquell amic lleial a Déu, són els mateixos que murmuraran de tu, quan et decideixis a portar-te millor.

Determinats comentaris només poden ferir els qui se senten afectats. Per això, quan es camina —amb el cap i el cor— rera el Senyor, les crítiques es reben com a purificació, i serveixen d’esperó per avivar el pas.

La Trinitat Beatíssima ha coronat la nostra Mare.

—Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant, ens demanarà comptes de tota paraula ociosa. Un altre motiu perquè diguem a Santa Maria que ens ensenyi a parlar sempre en la presència del Senyor.