Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Solc > Alegria > Cap 3
52

Ningú no és feliç, a la terra, fins que es decideix a no ser-ne. Així avança el camí: dolor, en cristià!, Creu; Voluntat de Déu, Amor; felicitat aquí i, després, eternament.


53

Servite Domino in laetitia! —¡Serviré Déu amb alegria! Una alegria que serà conseqüència de la meva Fe, de la meva Esperança i del meu Amor..., que ha de durar sempre, perquè, com ens assegura l'Apòstol, Dominus prope est!... —el Senyor em segueix de prop. Caminaré amb Ell, per tant, ben segur, ja que el Senyor és el meu Pare..., i amb la seva ajuda compliré la seva amable Voluntat, tot i que em costi.


54

Un consell, que us he repetit insistentment: estigueu alegres, sempre alegres.

—Que estiguin tristos els qui no es considerin fills de Déu.


55

Procuro deixar-m'hi la pell, perquè els meus germans petits «trepitgin tou», com vostè ens diu. Hi ha tantes alegries en el fet de «passar-les negres»!


56

Un altre home de fe m'escrivia: «quan per necessitat hom està aïllat, es nota perfectament l'ajuda dels germans. En considerar que ara tot ho haig de suportar “sol”, penso molt sovint que, si no fos per aquesta “companyia que ens fem des de lluny” —¡la beneïda Comunió dels Sants! —, no podria conservar aquest optimisme, que m'omple».


57

No m'oblidis que a vegades cal tenir al costat cares somrients.


58

«Sou tots tan alegres que un no s'ho espera», vaig sentir comentar.

Ve de lluny la dèria diabòlica dels enemics de Crist, que no es cansen de murmurar que la gent lliurada a Déu és de la «encapotada». I, malauradament, alguns dels qui volen ser «bons» els fan ressò, amb les seves «virtuts tristes».

—Et donem gràcies, Senyor, perquè has volgut comptar amb les nostres vides, joiosament alegres, per esborrar aquesta falsa caricatura.

—Et demano també que no ho oblidem.


59

Que ningú no llegeixi tristesa o dolor en la teva cara, quan difons per l'ambient del món l'aroma del teu sacrifici: els fills de Déu han de ser sempre sembradors de pau i d'alegria.


60

L'alegria d'un home de Déu, d'una dona de Déu, ha de ser desbordant: serena, encomanadissa, amb grapa...; en poques paraules, ha de ser tan sobrenatural, tan contagiosa i tan natural, que n'arrossegui d'altres pels camins cristians.


61

«Content?» —Em va deixar pensatiu la pregunta.

—No s'han inventat encara les paraules, per expressar tot el que hom sent —en el cor i en la voluntat— quan se sap fill de Déu.


62

Nadal. M'escrius: «al fil de l'espera santa de Maria i de Josep, jo també espero, amb impaciència, l'Infant. Que content que em posaré a Betlem!: pressento que esclataré en una alegria sense límit. Ah!: i, amb Ell, vull també néixer de nou...».

—Tant de bo sigui veritat que ho vols!


63

Propòsit sincer: fer amable i fàcil el camí als altres, que prou amargures comporta la vida.


64

Quina meravella convertir infidels, guanyar ànimes!...

—Doncs tant, i encara més grat a Déu, és evitar que es perdin.


65

Una altra vegada amb les teves antigues bogeries!... I després, quan tornes, et trobes amb poca alegria, perquè et manca humilitat. Sembla que t'entestes a desconèixer la segona part de la paràbola del fill pròdig, i encara continues afeccionat a la pobra felicitat de les garrofes. Superbament ferit per la teva fragilitat, no et decideixes a demanar perdó, i no consideres que, si t'humilies, t'espera la jubilosa acollida del teu Pare Déu, la festa pel teu retorn i pel teu recomençament.


66

És veritat: no valem res, no som res, no podem res, no tenim res. I, simultàniament, enmig de la lluita quotidiana, no manquen els obstacles, les temptacions... Però la «alegria» dels teus germans dissiparà totes les dificultats, tan aviat com et reuneixis amb ells, perquè els veuràs fermament fonamentats en Ell: quia Tu es Deus fortitudo mea —perquè Tu ets, Senyor, la nostra fortalesa.


67

Es repeteix l'escena, com amb els convidats de la paràbola. Uns, por; uns altres, ocupacions; bastants..., històries, excuses ximples. Es resisteixen. Així els hi va: fastiguejats, fets un embolic, sense ganes de res, avorrits, amargats. ¡Tan fàcil com és acceptar la invitació divina de cada moment, i viure alegre i feliç!


68

Resulta molt còmode dir: «no valc; no n'encerto —no n'encertem— ni una». —A part que això no és veritat, aquest pessimisme amaga una ganduleria molt gran... Hi ha coses que fas bé, i coses que fas malament. Omple't de joia i d'esperança per les primeres; i encara't —sense descoratjament— amb les últimes, per rectificar: i sortiran bé.


69

«Pare, tal com em va aconsellar, me'n ric, de les meves misèries —sense oblidar que no hi haig de transigir—, i així em sento molt més alegre.

En canvi, quan faig la ximpleria de posar-me trist, em fa l'efecte que perdo el camí».


70

M'has preguntat si tinc creu. I t'he contestat que sí, que nosaltres sempre en tenim, de Creu. —Però una Creu gloriosa, segell diví, garantia de l'autenticitat de ser fills de Déu. Per això, sempre caminem feliços amb la Creu.


71

Sents més alegria. Però aquesta vegada es tracta d'una alegria nerviosa, un xic impacient, acompanyada de la sensació clara que dins teu alguna cosa s'esquinça en sacrifici.

Escolta'm bé: aquí a la terra, no hi ha felicitat completa. Per això, ara, immediatament, sense paraules i sense victimismes, ofereix-te en oblació a Déu, amb un lliurament total i absolut.


72

Estàs passant uns dies d'exultació, curulla l'ànima de sol i de color. I, cosa estranya, ¡els motius del teu goig són els mateixos que altres vegades et desanimaven!

És allò de sempre: tot depèn del punt de mira. —Laetetur cor quaerentium Dominum! —quan es busca el Senyor, el cor vessa sempre alegria.


73

¡Quina diferència entre aquells homes sense fe, tristos i vacil·lants per raó de la seva existència buida, exposats com penells a la «variabilitat» de les circumstàncies, i la nostra vida confiada de cristians, alegre i ferma, massissa, per raó del coneixement i del convenciment absolut del nostre destí sobrenatural!


74

No ets feliç, perquè li dónes voltes a tot com si tu fossis sempre el centre: si et fa mal l'estómac, si et canses, si t'han dit això o allò...

—¿Has provat de pensar en Ell i, per Ell, en els altres?


75

Miles —soldat, anomena l'Apòstol al cristià.

Doncs, en aquesta beneïda i cristiana lluita d'amor i de pau per la felicitat de totes les ànimes, hi ha, dintre de les files de Déu, soldats cansats, famolencs, desfets per les ferides..., però alegres: porten al cor les llums segures de la victòria.


76

«Li envio, Pare, el propòsit d'estar sempre somrient: cor rialler, encara que me l'apunyalin».

—Em sembla un propòsit encertat. Prego perquè el compleixis.


77

En alguns moments t'amoïna un principi de desànim, que mata tota la teva il·lusió, i que tot just aconsegueixes vèncer a força d'actes d'esperança. —No hi fa res: és l'hora bona per demanar més gràcia a Déu, i endavant! Renova l'alegria de lluitar, encara que perdis una escaramussa.


78

Han vingut nuvolots de manca de ganes, de pèrdua d'il·lusió. Han caigut ruixats de tristesa, amb la sensació clara de trobar-te lligat.

I, com a colofó, t'han assetjat decaïments, que neixen d'una realitat més o menys objectiva: tants anys lluitant..., i encara ets tan enrera, tan lluny.

Tot això és necessari, i Déu hi compta: per aconseguir el gaudium cum pace —la pau i l'alegria veritables—, hem d'afegir, al convenciment de la nostra filiació divina, que ens omple d'optimisme, el reconeixement de la pròpia personal feblesa.


79

T'has rejovenit! Efectivament, t'adones que el tracte amb Déu t'ha retornat en poc temps a l'època senzilla i feliç de la joventut, fins i tot a la seguretat i goig —sense criaturades— de la infància espiritual... Mires al teu voltant, i comproves que als altres els passa el mateix: transcorren els anys des del seu encontre amb el Senyor i, amb la maduresa, s'enrobusteixen una joventut i una alegria indelebles; no és que estiguin joves: són joves i alegres!

Aquesta realitat de la vida interior atrau, confirma i subjuga les ànimes. Agraeix-li-ho diàriament ad Deum qui laetificat iuventutem —al Déu que omple d'alegria la teva joventut.


80

La gràcia de Déu no et manca pas. Per tant, si correspons, has d'estar segur.

El triomf depèn de tu: la teva fortalesa i la teva empenta —unides a aquella gràcia— són una raó més que suficient per donar-te l'optimisme de qui té segura la victòria.


81

Potser ahir eres una d'aquelles persones amargades en les seves il·lusions, defraudades en les seves ambicions humanes. Avui, d'ençà que Ell es va ficar en la teva vida —¡gràcies, Déu meu!—, rius i cantes, i portes el somriure, l'Amor i la felicitat pertot arreu on vas.


82

Molts se senten desgraciats, justament perquè tenen massa de tot. —Els cristians, si veritablement es comporten com a fills de Déu, passaran incomoditat, calor, fatiga, fred... Però no els faltarà mai l'alegria, perquè això —tot!— ho disposa o bé ho permet Ell, que és la font de la felicitat vertadera.


83

Davant un panorama d'homes sense fe, sense esperança; davant cervells que s'agiten, al límit de l'angoixa, buscant una raó de ser a la vida, tu vas trobar una meta: Ell!

I aquest descobriment injectarà de manera permanent en la teva existència una alegria nova, et transformarà, i et presentarà una immensitat diària de coses boniques que t'eren desconegudes, i que mostren la joiosa amplitud d'aquest camí ral que et condueix a Déu.


84

La teva felicitat a la terra s'identifica amb la teva fidelitat a la fe, a la puresa i al camí que el Senyor t'ha marcat.


85

Dóna gràcies a Déu perquè estàs content, amb una alegria fonda que no sap ser sorollosa.


86

Amb Déu, pensava, cada jornada em sembla més atractiva. Vaig vivint a «bocinets». Un dia considero magnífic un detall; un altre, descobreixo un panorama que abans no havia advertit... A aquest pas, no sé què passarà amb el temps. Després, he notat que Ell m'assegurava: doncs cada dia serà més gran la teva alegria, perquè aprofundiràs més i més en l'aventura divina, en el «embolic» tan gran on t'he ficat. I comprovaràs que Jo no et deixo.


87

L'alegria és una conseqüència de l'entrega. Es confirma en cada volta a la sínia.


88

¡Quina alegria immutable et produeix el fet d'haver-te lliurat a Déu!... ¡I quina inquietud, i quins afanys cal que tinguis perquè tothom participi en la teva alegria!


89

Tot allò que ara et preocupa hi cap dins un somriure, esbossat per amor de Déu.


90

Optimisme?, sempre! També quan les coses surten en l'aparença malament: potser aquesta és l'hora d'esclatar a cantar, amb un Glòria, perquè t'has refugiat en Ell i d'Ell no et pot venir més que el bé.


91

Esperar no vol pas dir començar a veure la llum, sinó confiar a ulls clucs que el Senyor la posseeix plenament i viu en aquella claredat. Ell és la Llum.


92

És deure de cada cristià portar la pau i la felicitat pels distints ambients de la terra, en una croada de fermesa i d'alegria, que remogui fins els cors mustis i podrits, i els enlairi cap a Ell.


93

Si talles d'arrel qualsevol indici d'enveja, i si et complaus sincerament amb els èxits dels altres, no perdràs l'alegria.


94

M'abordà aquell amic: «m'han dit que estàs enamorat». Vaig restar molt sorprès, i només se m'acudí preguntar-li l'origen de la notícia.

Em confessà que ho llegia en els meus ulls, que lluïen d'alegria.


95

Com devia ser la mirada alegre de Jesús!: la mateixa que brillava en els ulls de la seva Mare, que no pot contenir la seva alegria —Magnificat anima mea Dominum!— i la seva ànima glorifica el Senyor, des que el duu dins seu i al costat.

Oh, Mare!: que sigui la nostra, com la teva, l'alegria d'estar amb Ell i de tenir-lo.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent