Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Solc > Pescadors d’homes > Cap 6
181

Vèiem, mentre enraonàvem, les terres d'aquell continent. —Se t'encengueren de foc els ulls, s'omplí d’impaciència la teva ànima i, amb el pensament posat en aquella gent, em digueres: ¿serà possible que, a l'altre costat d’aquests mars, la gràcia de Crist es torni ineficaç?

En acabat, tu mateix et donares la resposta: Ell, en la seva bondat infinita, vol servir-se d'instruments dòcils.


182

Quina compassió que t'inspiren!... Voldries dir-los a crits que perden el temps... ¿Per què són tan cecs, i no perceben allò que tu —miserable— has vist? ¿Per què no han de preferir el millor?

—Prega, mortifica't, i després —¡en tens obligació!— desperta'ls d'un a un, i explica'ls —també d'un a un— que, igual que tu, poden trobar un camí diví, sense abandonar el lloc que ocupen en la societat.


183

Vas començar amb molta embranzida. Però a poc a poc t'has anat enxiquint... I acabaràs ficat en la teva pobra closca, si continues empetitint el teu horitzó.

—Has d'eixamplar cada vegada més el teu cor, amb afanys d'apostolat!: de cent ànimes ens interessen totes cent.


184

Agraeix al Senyor la contínua delicadesa, paternal i maternal, amb què et tracta.

Tu, que sempre vas somiar en grans aventures, t'has compromès en una empresa estupenda..., que et mena a la santedat.

Hi torno: agraeix-ho a Déu, amb una vida d'apostolat.


185

Quan et llancis a l'apostolat, convenç-te que es tracta sempre de fer feliç, molt feliç, la gent: la Veritat és inseparable de l'autèntica alegria.


186

Persones de nacions diverses, de races distintes, d'ambients i professions molt diferents... Quan els parles de Déu, palpes el valor humà i sobrenatural de la teva vocació d'apòstol. És com si revisquessis, en la seva realitat total, el miracle de la primera predicació dels deixebles del Senyor: frases dites en una llengua estranya, que mostren un camí nou, han estat sentides per cada un en el fons del cor, en la seva pròpia llengua. I passa pel teu cap, amb nova vida, l'escena dels «parts, medes i elamites...» que s'han apropat feliços a Déu.


187

Escolta'm bé i fes-me'n ressò: el cristianisme és Amor; el tracte amb Déu és diàleg eminentment afirmatiu; la preocupació pels altres —l'apostolat— no és un article de luxe, ocupació d'uns quants.

—Ara que ho saps, omple't de goig, perquè la teva vida ha adquirit un sentit completament distint, i sigues conseqüent.


188

Naturalitat, sinceritat, alegria: condicions indispensables, en l'apòstol, per atraure la gent.


189

No podia ser més senzilla la manera de cridar Jesús els primers dotze: «vine i segueix-me».

Per a tu, que busques tantes excuses per no continuar aquesta tasca, s'acomoda com el guant a la mà la consideració que era molt pobra la ciència humana d'aquells primers; i, no obstant això, com van remoure els qui se'ls escoltaven!

—No m'ho oblidis: la labor la continua fent Ell, a través de cadascun de nosaltres.


190

Les vocacions d'apòstol és Déu qui les envia. Però tu no has de deixar de posar els mitjans: oració, mortificació, estudi o treball, amistat, visió sobrenatural..., vida interior!


191

Quan et parlo de «apostolat d'amistat», em refereixo a amistat «personal», sacrificada, sincera: de tu a tu, de cor a cor.


192

En l'apostolat d'amistat i confidència, el primer pas és la comprensió, el servei..., i la santa intransigència en la doctrina.


193

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu ambient: ¡seria una cosa ben trista aquest empetitiment! Han d'obrir-se com un ventall per tal d'arribar a totes les ànimes.

Cadascú ha de crear —i d'eixamplar— un cercle d'amics, sobre el qual influeixi amb el seu prestigi professional, amb la seva conducta, amb la seva amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d'aquest prestigi professional, d'aquesta conducta, d'aquesta amistat.


194

Has de ser una brasa encesa, que porti foc a tot arreu. I, allà on l'ambient sigui incapaç de cremar, has d'augmentar-hi la temperatura espiritual.

—Si no, perds el temps miserablement, i el fas perdre als qui et volten.


195

Quan hi ha zel per les ànimes, sempre es troba gent bona, sempre es descobreix terreny adobat. No hi ha disculpa!


196

Te n'has de convèncer: allí també n'hi ha molts que poden entendre el teu camí; ànimes que —conscientment o inconscientment— cerquen Crist i no el troben. Però «¿com sentiran a parlar d'Ell, si ningú no els en parla?».


197

No em diguis que tens cura de la teva vida interior, si no fas un apostolat intens, sense pausa: el Senyor —a Qui tu m'assegures que tractes— vol que tots els homes se salvin.


198

Aquest camí és molt difícil, t'ha dit. I, en escoltar-ho, has assentit, ufanós, recordant allò que la Creu és el senyal cert del camí veritable... Però el teu amic només s'ha fixat en la part aspra de la senda, sense tenir en compte la promesa de Jesús: «el meu jou és suau».

Recorda-li-ho, perquè —potser quan ho sàpiga— s'entregarà.


199

Que no té temps?... Millor. Justament a Crist li interessen els que no tenen temps.


200

Quan consideris que són molts els que desaprofiten la gran ocasió, i deixen que Jesús passi de llarg, pensa: ¿a mi d'on em ve aquesta crida clara, tan providencial, que em va mostrar el meu camí?

—Medita-ho diàriament: l'apòstol ha de ser sempre un altre Crist, el mateix Crist.


201

No et sorprenguis i no t'acovardeixis perquè t'ha retret que l'hagis posat davant per davant de Crist, ni tampoc perquè hagi afegit, indignat: «ja no puc viure tranquil sense prendre una decisió...».

Encomana'l... És inútil que miris de tranquil·litzar-lo: potser li ha passat a primer pla una antiga inquietud, la veu de la seva consciència.


202

¿Se t'escandalitzen perquè parles d'entrega als qui mai no havien pensat en aquest problema?... —Bé, i què?: si tu tens vocació d'apòstol d’apòstols.


203

No arribes a la gent, perquè parles un «idioma» diferent. T'aconsello la naturalitat.

Aquesta formació teva, tan artificial!


204

¿Tens dubtes de llançar-te a parlar de Déu, de vida cristiana, de vocació... perquè no vols fer sofrir?... Oblides que no ets tu qui crida, sinó Ell: ego scio quos elegerim —jo sé bé els qui tinc escollits.

A més, em disgustaria que, darrera aquests falsos respectes, s'hi amagués la comoditat o la tebiesa: ¿a aquestes altures t'estimes més una pobra amistat humana que l'amistat de Déu?


205

Has tingut una conversa amb aquest, amb aquell, amb l'altre, perquè et consumeix el zel per les ànimes.

Aquell va agafar por; l'altre consultà un «prudent», que l'ha orientat malament... —Persevera: que ningú no pugui després excusar-se afirmant quia nemo nos conduxit —que ningú no ens ha cridat.


206

Comprenc la teva impaciència santa, però al mateix temps has de considerar que alguns necessiten pensar-s'ho molt, que altres aniran responent amb el temps... Espera'ls amb els braços oberts: condimenta la teva impaciència santa amb oració i mortificació abundants. —Vindran més joves i generosos; s'hauran tret del damunt el seu aburgesament i seran més valents.

I com els espera Déu!


207

La fe és un requisit imprescindible en l'apostolat, que moltes vegades es manifesta en la constància per parlar de Déu, encara que els fruits triguin a venir.

Si perseverem, si insistim ben convençuts que el Senyor ho vol, també al teu voltant, pertot arreu, es captaran senyals d'una revolució cristiana: uns es donaran, d'altres es prendran seriosament la seva vida interior, i uns altres —els més fluixos—, si més no, restaran alertats.


208

Dies d’autèntica exultació: tres més!

Es compleixen les paraules de Jesús: «el meu Pare es glorifica en el fet que vosaltres porteu molt de fruit, i sigueu deixebles meus».


209

M'has fet somriure, perquè t'entenc molt bé, quan em deies: m'entusiasma la possibilitat d'anar a noves terres, a obrir camí, potser molt lluny... Hauria d'esbrinar si hi ha homes a la lluna.

—Demana al Senyor que t'augmenti aquest zel apostòlic.


210

A vegades, davant aquestes ànimes adormides, se senten unes ànsies boges d'escridassar-les, de sacsejar-les, de fer-les reaccionar, per tal que surtin d'aquest ensopiment terrible en què es troben sumides. ¡És tan trist de veure com caminen, a les palpentes, sense encertar el camí!

—Que bé comprenc aquell plany de Jesús per Jerusalem, com a fruit de la seva caritat perfecta...


211

Penetra cada dia més en la profunditat apostòlica de la teva vocació cristiana. —Ell aixecà fa vint segles —perquè tu i jo ho proclamem a l'orella dels homes— un banderí d'allistament, obert a tots els qui tenen un cor sincer i capacitat d'estimar... ¡Vols crides més clares que el ignem veni mittere in terram —he vingut a portar foc a la terra, i la consideració d'aquells dos mil cinc-cents milions d'ànimes que encara no coneixen Crist!


212

Hominem non habeo —no tinc ningú que m'ajudi. Això podrien assegurar, malauradament!, molts malalts i paralítics de l'esperit, que poden servir... i han de servir.

Senyor: que mai resti indiferent davant les ànimes.


213

Ajuda'm a demanar una nova Pentecosta, que cremi un altre cop la terra.


214

«Si algun dels qui em segueixen no avorreix el seu pare i la seva mare i la muller i els fills i els germans i germanes, i fins i tot la seva mateixa vida, no pot ser el meu deixeble».

Cada vegada veig més clar, Senyor, que els lligams de sang, si no passen pel teu Cor amabilíssim, són per a uns motiu permanent de creu; per a d'altres, origen de temptacions —més o menys directes— contra la perseverança; per a uns altres, causa d'ineficàcia absoluta; i per a tothom, llast que s'oposa a un lliurament total.


215

La rella que romp la terra i obre el solc, no veu la llavor ni el fruit.


216

Després de la teva decisió, cada dia fas un descobriment nou. Recordes l'ahir, quan et demanaves constantment: «i això, com?»..., i continuaves després en els teus dubtes o en els teus desencants...

Ara sempre trobes la resposta exacta, raonada i clara. I, en sentir com contesten les teves preguntes de vegades puerils, se t'acut pensar: «així devia atendre Jesús els primers Dotze».


217

Vocacions, Senyor, més vocacions! No m'importa si la sembra fou meva o d'un altre —¡vas sembrar Tu, Jesús, amb les nostres mans!—; només sé que ens has promès la maduresa del fruit: et fructus vester maneat! —que el vostre fruit serà durador.


218

Sigues clar. Si et diuen que vas «a pescar-los», contesta que sí, que això desitges... Però..., que no s'amoïnin! Perquè, si no tenen vocació —si Ell no els crida—, no vindran; i si la tenen, quina vergonya la d'acabar com el jove ric de l'Evangeli: sols i tristos.


219

La teva tasca d'apòstol és gran i bonica. Ets al punt de confluència de la gràcia amb la llibertat de les ànimes; i assisteixes al moment solemníssim de la vida d'alguns homes: el seu encontre amb Crist.


220

Sembla que us han triat d'un a un..., deia.

—I així és!


221

Te n'has de convèncer: necessites formar-te bé, davant aquesta allau de gent que ens caurà al damunt amb la pregunta precisa i exigent: «—bé, què s'ha de fer?».


222

Una recepta eficaç per al teu esperit apostòlic: plans concrets, no d'avui en vuit, sinó d'avui a demà, i d'ara a després.


223

Crist espera molt de la teva labor. Però has d'anar a buscar les ànimes, com el Bon Pastor surt a trobar l'ovella que fa cent: sense esperar que et cridin. En acabat, serveix-te dels teus amics per fer bé a uns altres: ningú no pot estar-se tranquil —digues-ho a cada un— amb una vida espiritual que, després d'omplir-lo, no desbordi cap a fora amb zel apostòlic.


224

No és tolerable que perdis el temps en «les teves ximpleses», quan hi ha tantes ànimes que t'esperen.


225

Apostolat de la doctrina: aquest serà sempre el teu apostolat.


226

La meravella de la Pentecosta és la consagració de tots els camins: mai no es pot entendre com a monopoli ni com a apreciació d'un de sol en detriment d'uns altres.

Pentecosta és indefinida varietat de llengües, de mètodes, de formes d'encontre amb Déu: no uniformitat violenta.


227

M'escrivies: s'ajuntà al nostre grup un xicot jove, que anava cap al nord. Era miner. Cantava molt bé, i va venir acompanyant les nostres cançons. El vaig encomanar fins que arribà a la seva estació. En acomiadar-se, comentà: «¡si que m'agradaria prolongar el viatge amb vosaltres!».

—Em vaig recordar de seguida del mane nobiscum —queda't amb nosaltres, Senyor!, i li vaig demanar novament amb fe, que els altres «el vegin» en cadascun de nosaltres, companys del «seu camí».


228

«Pel sender del just descontent», se n'han anat i se'n van les masses. Dol..., però, ¡quants ressentits no hem fabricat, entre els que, espiritualment o materialment, estan necessitats!

—Cal tornar a ficar Crist entre els pobres i els humils: és precisament enmig d'ells on més de gust es troba.


229

Professor: que tinguis la il·lusió de fer comprendre en poc temps als alumnes allò que a tu t'ha costat hores d'estudi arribar a veure-ho clar.


230

El desig de «ensenyar», i «ensenyar de cor», crea en els alumnes un agraïment, que constitueix terreny idoni per a l'apostolat.


231

M'agrada aquest lema: «cada caminant segueixi el seu camí», aquell que Déu li ha marcat, amb fidelitat, amb amor, encara que costi.


232

¡Quina lliçó tan extraordinària, cada una de les ensenyances del Nou Testament! Després de dir el Mestre, tot pujant a la dreta de Déu Pare: «aneu i prediqueu a tots els pobles», els deixebles es queden amb pau. Però encara tenen dubtes: no saben què fer, i es reuneixen amb Maria, Reina dels Apòstols, per convertir-se en pregoners gelosos de la Veritat que salvarà el món.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent