Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Solc > Sofriment > Cap 7
233

Em comentaves que hi ha escenes de la vida de Jesús que t'emocionen més: quan es posa en contacte amb homes en carn viva..., quan duu la pau i la salut als qui tenen l'ànima i el cos destrossats pel dolor... T'entusiasmes —insisties— en veure'l guarir la lepra, retornar la vista, sanar el paralític de la piscina: el pobre del qual ningú no se'n recorda. ¡El contemples llavors tan profundament humà, tan al teu abast!

—Doncs.... Jesús encara és el d'aleshores.


234

Vas demanar al Senyor que et deixés patir una mica per Ell. Però després, quan arriba el sofriment en forma tan humana, tan normal —dificultats i problemes familiars..., o aquelles mil petiteses de la vida ordinària—, et costa molt de veure-hi Crist al darrera. —Obre amb docilitat les teves mans a aquests claus..., i el teu dolor es tornarà goig.


235

No et queixis, si pateixes. Es poleix la pedra que s'estima, la que és bona.

Et fa mal? —Deixa't tallar, amb agraïment, perquè Déu t'ha pres en les seves mans com un diamant... Un roc vulgar no es treballa així.


236

Els qui fugen amb covardia del sofriment, tenen matèria de meditació quan veuen amb quin entusiasme unes altres ànimes abracen el dolor.

No són pocs els homes i les dones que saben patir cristianament. Seguim el seu exemple.


237

Et planys?... i m'expliques com si tinguessis la raó: una punxada!... ¡Una altra!...

—¿Però no t'adones que és absurd sorprendre's que hi hagi espines entre les roses?


238

Deixa'm, com fins ara, que et continuï parlant en confidència: en tinc prou de tenir al meu davant un Santcrist, per no atrevir-me a parlar dels meus sofriments... I no em fa res afegir que he patit molt, sempre amb alegria.


239

No et comprenen?... Ell era la Veritat i la Llum, però tampoc els seus no el van comprendre. —Com tantes vegades t'he fet considerar, recorda't de les paraules del Senyor: «el deixeble no és pas més que el Mestre».


240

Per a un fill de Déu, les contradiccions i calúmnies són, com per a un soldat, ferides rebudes en el camp de batalla.


241

Et porten amunt i avall... La fama, què importa?

En tot cas, no sentis vergonya ni pena per tu, sinó per ells: pels qui et maltracten.


242

A vegades no volen entendre: s'han tornat com cecs... Però, d'altres, ets tu qui no ha aconseguit fer-se comprendre: corregeix-te!


243

No n'hi ha prou de tenir raó. A més, cal saber fer-la valer..., i que els altres vulguin reconèixer-la.

Amb tot, afirma la veritat sempre que calgui, sense aturar-te pel «què diran».


244

Si freqüentes l'escola del Mestre, no t'estranyarà que també te les hagis d'heure amb la incomprensió de tantes i tantes persones, que podrien ajudar-te moltíssim, només que fessin el mínim esforç per ser comprensius.


245

No l'has maltractat físicament... Però l'has ignorat tantes vegades; l'has mirat amb indiferència, com a un estrany.

—Et sembla poc?


246

Sense pretendre-ho, els qui persegueixen santifiquen... —Però, ¡ai d’aquests «santificadors»!


247

A la terra, moltes vegades paguen calumniant.


248

Hi ha ànimes que sembla que s'entesten a inventar-se sofriments, i es torturen amb la imaginació.

Després, quan vénen penes i contradiccions objectives, no saben estar com la Verge Santíssima, al peu de la Creu, amb la mirada pendent del seu Fill.


249

Sacrifici, sacrifici! —És veritat que seguir Jesucrist —ho ha dit Ell— és portar la Creu. Però no m'agrada sentir com les ànimes que estimen el Senyor parlen tant de creus i de renúncies: perquè, quan hi ha Amor, el sacrifici es fa de gust —encara que costi— i la creu és la Santa Creu.

—L'ànima que sap estimar i donar-se així, s'omple a vessar d'alegria i de pau. Així, doncs, ¿per què insistir en «sacrifici», com si es busqués consol, si la Creu de Crist —que és la teva vida— et fa feliç?


250

¡Quanta neurastènia i histèria desapareixeria, si —amb la doctrina catòlica— s'ensenyés de veritat a viure com a cristians: estimant Déu i sabent acceptar les contrarietats com una benedicció vinguda de la seva mà!


251

No passis amb indiferència davant el dolor dels altres. Aquella persona —un parent, un amic, un col·lega.... aquell que no coneixes— és el teu germà.

—Recorda't d'allò que relata l'Evangeli i que tantes vegades has llegit amb pena: ni tan sols els parents de Jesús no es refiaven d'Ell. —Procura que l'escena no es repeteixi.


252

Imagina't que a la terra no hi sou més que Déu i tu.

—Així et serà més fàcil sofrir les mortificacions, les humiliacions... I, finalment, faràs les coses que Déu vol i com Ell les vol.


253

De vegades —comentava aquell malalt consumit de zel per les ànimes— el cos protesta una mica, es queixa. Però també tracto de transformar «aquests planys» en somriures, perquè resulten molt eficaços.


254

Un mal inguarible, que limitava la seva acció. I, no obstant, m'assegurava amb goig: «la malaltia es porta bé amb mi i cada cop me l'estimo més; si em deixessin escollir, ¡tornaria a néixer així cent vegades!».


255

Jesús arribà a la Creu, després de preparar-s'hi durant trenta-tres anys, ¡tota la seva Vida!

—Els seus deixebles, si de veritat volen imitar-lo, han de convertir la seva existència en corredempció d'Amor, amb la pròpia negació, activa i passiva.


256

La Creu és present en tot, i arriba quan hom menys l'espera. —Però no oblidis que, ordinàriament, van plegats l'inici de la Creu, i l'inici de l'eficàcia.


257

El Senyor, Sacerdot Etern, beneeix sempre amb la Creu.


258

Cor Mariae perdolentis, miserere nobis! —invoca el Cor de Santa Maria, amb ànim i decisió d'unir-te al seu dolor, en reparació pels teus pecats i pels dels homes de tots els temps.

—I demana-li —per a cada ànima— que aquest dolor seu augmenti en nosaltres l’aversió al pecat, i que sapiguem estimar, com a expiació, les contrarietats físiques o morals de cada jornada.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent