Josemaría Escrivá Obras
 
 
 
 
 
 
 
  Solc > Humilitat > Cap 8
259

«L'oració» és la humilitat de l'home que reconeix la seva profunda misèria i la grandesa de Déu, al qual s'adreça i adora, de manera que tot ho espera d'Ell i res de si mateix.

«La fe» és la humilitat de la raó, que renuncia al seu propi criteri i es prostra davant els judicis i l'autoritat de l'Església.

«L'obediència» és la humilitat de la voluntat, que se subjecta al voler d'altri, per Déu.

«La castedat» és la humilitat de la carn, que se sotmet a l'esperit.

«La mortificació» exterior és la humilitat dels sentits.

«La penitència» és la humilitat de totes les passions, immolades al Senyor.

—La humilitat és la veritat en el camí de la lluita ascètica.


260

És una cosa molt gran saber-se no res davant de Déu, perquè és així.


261

«Apreneu de mi que sóc benigne i humil de cor...». Humilitat de Jesús!... ¡Quina lliçó per a tu, que ets un pobre instrument de fang!: Ell —sempre misericordiós— t'ha enlairat, fent brillar, en la teva vilesa, gratuïtament exalçada, les llums del sol de la gràcia. I tu, ¡quantes vegades has disfressat la teva supèrbia sota capa de dignitat, de justícia...! ¡I quantes ocasions d'aprendre del Mestre has desaprofitat, per no haver sabut sobrenaturalitzar-les!


262

Aquelles depressions, perquè veus els teus defectes, o perquè te'ls descobreixen, no tenen fonament...

—Demana la veritable humilitat.


263

Deixa'm que et recordi, entre d'altres, alguns senyals evidents de falta d'humilitat:

— pensar que les coses que fas o dius estan més ben fetes o més ben dites que les dels altres;

— voler sortir-te sempre amb la teva;

— disputar sense raó o —quan en tens— insistir amb tossuderia i de mala manera;

— donar el teu parer sense que te'l demanin, o sense que ho exigeixi la caritat;

— menysprear el punt de vista dels altres;

— no mirar tots els teus dons i qualitats com a prestats;

— no reconèixer que ets indigne de tota honra i estima, fins i tot de la terra que trepitges i de les coses que posseeixes;

— posar-te a tu mateix com a exemple en les converses;

— parlar malament de tu mateix, perquè formin un bon judici de tu o et contradiguin;

— excusar-te quan se't reprèn;

— amagar al teu Director algunes faltes humiliants, perquè no perdi el concepte que té de tu;

— escoltar amb complaença que t'alabin, o alegrar-te que hagin parlat bé de tu;

— doldre't que d'altres siguin més estimats que tu;

— negar-te a exercir oficis inferiors;

— buscar o desitjar singularitzar-te;

— insinuar en la conversa paraules de lloança pròpia o que deixen entendre la teva honradesa, el teu enginy o traça, el teu prestigi professional...;

— avergonyir-te per no tenir determinats béns...


264

Ser humil no equival a tenir angoixa o temor.


265

Fugim d'aquella falsa humilitat que es diu comoditat.


266

Li diu Pere: Senyor!, ¿Tu m'has de rentar a mi els peus? Jesús respon: el que jo faig, tu ara no ho entens; ho entendràs després. Pere insisteix: Tu mai no em rentaràs a mi els peus. Replica Jesús: si Jo no et rentava, no tindràs part amb mi. Simó Pere es rendeix: Senyor, no solament els peus, sinó també les mans i el cap.

Davant la crida a un lliurament total, complet, sense vacil·lacions, moltes vegades oposem una falsa modèstia, com la de Pere... ¡Tant de bo fóssim també homes de cor, com l'Apòstol!: Pere no permet a ningú que estimi Jesús més que ell. Aquest amor duu a reaccionar així: sóc aquí!, renta'm mans, cap, peus!, purifica'm del tot!, que jo vull donar-me a Tu sense reserves.


267

Per a tu, transcric d'una carta: «m'encanta la humilitat evangèlica. Però em subleva l'encongiment amoltonat i inconscient d'alguns cristians, que així són un desprestigi per a l'Església. En ells devia fixar-se aquell escriptor ateu, quan digué que la moral cristiana és una moral d'esclaus...». Realment som servidors: servidors elevats a la categoria de fills de Déu, que no volen comportar-se com a esclaus de les passions.


268

El convenciment de la teva «mala pasta» —el teu propi coneixement— et donarà la reacció sobrenatural, que farà arrelar més i més en la teva ànima el goig i la pau, davant la humiliació, el menyspreu, la calúmnia...

Després del fiat —Senyor, el que Tu vulguis—, el teu raciocini en aquests casos haurà de ser: «només ha dit això? Es veu que no em coneix; altrament no hauria tirat tan curt».

Com que estàs convençut que mereixes més mal tracte, sentiràs gratitud envers aquella persona, i t'alegraràs d'allò que a un altre el faria patir.


269

Com més amunt s'alça l'estàtua, més dur i perillós és després el cop quan cau.


270

Vés a la direcció espiritual cada cop amb més humilitat, i puntualment, que és també humilitat.

Pensa —no t'equivoques, perquè allí Déu et parla— que ets com un nen petit, sincer!, al qual van ensenyant a enraonar, a llegir, a conèixer les flors i els ocells, a viure les alegries i les penes, a fixar-se en el terra que trepitja.


271

«No he deixat de ser una pobra criatura», em dius.

Però, abans, en veure-ho, ¡passaves cada mala estona! Ara, sense acostumaments ni cessions, et vas acostumant a somriure, i a tornar a començar la lluita amb una alegria creixent.


272

Si ets assenyat, humil, deus haver observat que mai no n'acabem, d'aprendre... El mateix s'esdevé a la vida; també els més doctes tenen coses per aprendre, fins a la fi de la seva vida; si no, deixen de ser doctes.


273

Bon Jesús: si haig de ser apòstol, cal que em facis molt humil.

El sol envolta de llum tot el que toca: Senyor, omple'm de la teva claredat, deïfica'm: que jo m'identifiqui amb la teva Voluntat adorable, per tal d'esdevenir l'instrument que desitges... Dóna'm la teva bogeria d'humiliació: la que et dugué a néixer pobre, al treball sense lluïment, a la infàmia de morir cosit amb ferros a una fusta, a l'anorreament del Sagrari.

—Que em conegui: que em conegui i que et conegui. Així mai més no perdré de vista el meu no-res.


274

Només els necis són caparruts: els molt necis, molt caparruts.


275

No m'oblidis que, en els assumptes humans, també els altres poden tenir raó: veuen la mateixa qüestió que tu, però des de diferent punt de vista, amb una altra llum, amb una altra ombra, amb un altre contorn.

—Només en la fe i en la moral hi ha un criteri indiscutible: el de la nostra Mare l'Església.


276

Que bo que és saber rectificar!... I ¡que pocs els qui aprenen aquesta ciència!


277

Abans de faltar a la caritat, cedeix: no resisteixis, sempre que sigui possible:.. Tingues la humilitat de l'herba, que s'aplana sense distingir el peu que la trepitja.


278

A la conversió s'hi puja per la humilitat, per camins d'abaixament.


279

Em deies: «cal decapitar el “jo”!...». —Però, com costa!, no?


280

Moltes vegades cal fer-se violència, per humiliar-se i repetir de veres al Senyor: serviam! —et serviré.


281

Memento, homo, quia pulvis es... —recorda, home, que ets pols... —Si ets pols, per què t'ha de molestar que et trepitgin?


282

Per la senda de la humilitat s'arriba a tot arreu..., fonamentalment al Cel.


283

Camí segur d'humilitat és meditar com, fins i tot mancats de talent, de renom i de fortuna, podem ser instruments eficaços, si acudim a l'Esperit Sant per tal que ens dispensi els seus dons.

Els Apòstols, tot i haver estat instruïts per Jesús durant tres anys, fugiren espaordits davant els enemics de Crist. No obstant això, després de Pentecosta, es deixaren assotar i empresonar i acabaren donant la vida en testimoni de la seva fe.


284

És veritat que ningú no pot estar cert de la seva perseverança... Però aquesta incertesa és un motiu més d'humilitat, i prova evident de la nostra llibertat.


285

Encara que siguis tan poca cosa, Déu s'ha servit de tu, i continua servint-se'n, per a treballs fecunds per la seva glòria.

—No t'envaneixis. Pensa: ¿què diria de si mateix l'instrument d'acer o de ferro, que l'artista utilitza per a muntar joies d'or i de pedres fines?


286

¿Què val més: un quilo d'or o un de coure?... I, amb tot, en molts casos el coure serveix més i millor que l'or.


287

La teva vocació —crida de Déu— és de dirigir, d'arrossegar, de servir, de ser cabdill. Si tu, per falsa o mal entesa humilitat, t'aïlles, tancant-te en el teu racó, manques al teu deure d'instrument diví.


288

Quan el Senyor se serveix de tu per a abocar la seva gràcia en les ànimes, recorda que tu no ets més que l'embolcall del regal: un paper que s'estripa i es llença.


289

Quia respexit humilitatem ancillae suae —perquè veié la baixesa de la seva esclava...

—¡Cada dia em persuadeixo més que la humilitat autèntica és la base sobrenatural de totes les virtuts!

Enraona amb Nostra Senyora, perquè Ella ens entreni a caminar per aquesta via.


[Imprimeix]
 
[Tramet-ho]
 
[Agenda electrònica]
 
[Guarda]
 
Tradueix-ho:
Anterior Següent