XI Estació: Jesús és clavat a la creu

Ara crucifiquen el Senyor, juntament amb dos lladres, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Mentrestant Jesús diu:

—Pare, perdona'ls, perquè no saben el que fan (Lc., XXIII, 34).

És l'Amor que ha dut Jesús al Calvari. I un cop a la Creu, tots els seus gestos, i totes les seves paraules són d'amor, d'amor serè i fort.

Amb posat de Sacerdot Etern, sense pare, sense mare, sense genealogia (cfr. Heb., Vll, 3), obre els seus braços a tota la humanitat.

Al mateix temps que les martellades que claven Jesús, ressonen les paraules profètiques de l'Escriptura Santa: han foradat les meves mans i els meus peus. Puc comptar tots els meus ossos, i ells em miren i contemplen (Ps., XXI, 17-18).

—Poble meu! Què t'he fet o en què t'he contristat? Respon-me! (Mich., VI, 3).

I nosaltres, amb l'ànima rompuda de dolor, diem sincerament a Jesús: sóc teu, i em lliuro a Tu, i em clavo de gust a la Creu; i al llarg dels camins del món sóc una ànima que es dóna a Tu, a la teva glòria, a la Redempció, a la coredempció de tota la humanitat.

Punts de meditació

1. Ja han cosit Jesús a la Creu. Els botxins han executat despietadament la sentència. El Senyor ha deixat fer, amb mansuetud infinita.

No calia tant de turment. Ell hauria pogut evitar aquelles amargors, aquelles humiliacions, aquells mals tractes, aquell judici inic, i la vergonya del patíbul, i els claus, i la llançada… Però va voler patir tot això per tu i per mi. I nosaltres, ¿és que no sabrem correspondre-hi?

És molt possible que en alguna ocasió, estant tot sol amb un crucifix, et vinguin les llàgrimes als ulls. No et dominis gens… Però procura que aquest plor acabi en un propòsit.

o o o

2. Estimo tant el Crist a la Creu, que cada crucifix és com un retret afectuós del meu Déu:… Jo sofrint, i tu… covard. Jo estimant-te, i tu oblidant-me. Jo suplicant-te, i tu… dient-me que no. Jo, ací, amb gest de Sacerdot Etern, patint tant com es pot patir per amor teu… i tu que et queixes davant la menor incomprensió, davant la humiliació més petita…

o o o

3. Que en són de boniques aquestes creus del cim de les muntanyes, al capdamunt dels grans monuments, sobre els pinacles de les catedrals!… Però la Creu s'ha d'inserir a les entranyes del món.

Jesús vol ser enlairat, aquí: en el soroll de les fàbriques i dels tallers, en el silenci de les biblioteques, en el brogit dels carrers, en la quietud dels camps, en la intimitat de les famílies, en les assemblees, en els estadis… Pertot on un cristià consumeixi la seva vida honradament, ha de posar, amb el seu amor, la Creu de Crist, que atreu a Ell totes les coses.

o o o

4. Després de tants anys, aquell sacerdot féu un descobriment meravellós: comprengué que la Santa Missa és un treball de debò: operatio Dei, treball de Déu. I aquell dia, en celebrar-la, experimentà dolor, joia i cansament. Sentí en la seva carn l'esgotament d'una labor divina.

A Crist també li costà esforç la primera Missa: la Creu.

o o o

5. Abans de començar a treballar, posa't un crucifix damunt la taula o prop de les eines. De tant en tant, adreça-li una mirada… Quan arribarà la fatiga, els ulls se te n'aniran cap a Jesús, i tornaràs a trobar delit per perseverar en el teu afany.

Perquè aquell crucifix és més que el retrat d'una persona estimada —els pares, els fills, la muller, la promesa…—; Ell ho és tot: el teu Pare, el teu Germà, el teu Amic, el teu Déu, i l'Amor dels teus amors.

Aquest capítol en un altre idioma