Per a la realització d’una obra tan gran —la de la Redempció—,Crist està present sempre en la seva Església, especialment en l’acció litúrgica. Està present en el Sacrifici de la Missa, ja sigui en la persona del ministre, «oferint-se ara pel ministeri dels sacerdots aquell mateix que llavors s’oferí en la Creu», ja sigui, sobretot, sota les espècies eucarístiques.Pel Sagrament de l’Orde, el sacerdot es capacita efectivament per a prestar a Nostre Senyor la veu, les mans, tot el seu ésser; és Jesucrist qui, a la Santa Missa, amb les paraules de la Consagració, canvia la substància del pa i del vi en el seu Cos, la seva Ànima, la seva Sang i la seva Divinitat.

En això es fonamenta la incomparable dignitat del sacerdot. Una grandesa prestada, compatible amb la meva poquesa. Jo demano a Déu nostre Senyor que ens doni a tots els sacerdots la gràcia de dur a terme santament les coses santes, de reflectir, també en la nostra vida, les meravelles de les grandeses del Senyor. Els qui celebrem els misteris de la Passió del Senyor, hem d’imitar el que fem. I aleshores l’ hòstia ocuparà el nostre lloc davant de Déu, si esdevenim hòsties nosaltres mateixos.

Si alguna vegada topeu amb un sacerdot, el qual, externament, no sembla pas viure d’acord amb l’Evangeli —no el judiqueu, el jutja Déu—, sapigueu que si celebra vàlidament la Santa Missa, amb intenció de consagrar, nostre Senyor no deixa pas de baixar a aquelles mans, tot i que siguin indignes. ¿Pot haver-hi més lliurament, més anorreament? Més que a Betlem i que al Calvari. ¿Per què? Perquè Jesucrist té el cor oprimit pels seus afanys redemptors, perquè no vol que ningú no pugui dir que no l’ha cridat, perquè es fa el trobadís amb els qui no el cerquen.

És Amor! No hi ha cap altra explicació. Que curtes que es queden les paraules per a parlar de l’Amor de Crist! Ell es rebaixa a tot, ho admet tot, s’exposa a tot —a sacrilegis, a blasfèmies, a la fredor de la indiferència de tanta gent—, amb l’afany d’oferir, ni que sigui a un sol home, la possibilitat de descobrir els batecs d’un Cor que salta en el seu pit nafrat.

Aquesta és la identitat del sacerdot: instrument immediat i diari d’aquesta gràcia salvadora que Crist ens ha guanyat. Si es comprèn això, si s’ha meditat en el silenci actiu de l’oració, ¿com considerar el sacerdoci una renúncia? És un guany que no es pot avaluar. La Nostra Mare Santa Maria, la més santa de les criatures —més que Ella, només Déu—, dugué Jesús al món una vegada; els sacerdots, el duen a la nostra terra, al nostre cos i a la nostra ànima, cada dia.: Crist ve per a nodrir-nos, per a vivificar-nos, per a ésser, ja des d’ara, penyora de la vida futura.