Escollir la vida

Hem après amb agraïment, ja que percebem la felicitat a què som cridats, que totes les criatures han estat tretes del no-res per Déu i per a Déu: les racionals, els homes, tot i que perdem la raó tan sovint; i les irracionals, aquelles que tresquen per la superfície de la terra, o que habiten en les entranyes del món, o que travessen la blavor del cel, algunes fins a mirar el sol de fit a fit. Però enmig d’aquesta meravellosa varietat, només nosaltres, els homes —no parlo aquí dels àngels— ens unim al Creador per l’exercici de la nostra llibertat: podem retre al Senyor la glòria que li correspon com a Autor de tot allò que existeix, o negar-la-hi.

Aquesta possibilitat compon el clarobscur de la llibertat humana. El Senyor ens invita; ens impulsa —perquè ens estima entranyablement!— a escollir el bé. Mira: avui jo poso davant teu la vida amb el bé, la mort amb el mal. Si obeeixes el precepte de Jahvè, el teu Déu, que avui t’imposo, d’estimar Jahvè, el Déu, de seguir els seus camins i observar els seus manaments, decrets i preceptes, viuràs… Escull, doncs, la vida perquè visquis (Dt XXX, 15-16, 19).

¿Vols pensar —jo també el faig, el meu examen— si mantens immutable i ferma la teva elecció de Vida? ¿Si en sentir aquesta veu de Déu, amabilíssima, que t’estimula a la santedat, respons lliurement que sí? Tornem a girar l’esguard al nostre Jesús, quan parlava a la gent per les ciutats i els camps de Palestina. No pretén d’imposar-se. Si vols ésser perfecte… (Mt XIX, 21) diu al jove ric. Aquell xicot rebutjà la insinuació, i l’Evangeli diu que abiit tristis (Mt XIX, 22), que se’n va anar entristit. Per això algun cop l’he anomenat l’au trista: va perdre l’alegria perquè es va negar a lliurar la seva llibertat a Déu.