Llistat de punts

Si consents que Déu senyoregi la teva nau, que en sigui l’amo, quina seguretat!..., i també quan sembla que se n’absenta, que resta endormiscat, que se’n desentén, i que es desferma el temporal enmig de les tenebres més obscures. Diu sant Marc que els Apòstols es trobaven en aquestes circumstàncies; i Jesús, en veure’ls escarrassar-se remant, perquè el vent els era contrari, devers la quarta vetlla de la nit, es dirigí cap a ells caminant sobre el mar… Tingueu confiança! sóc jo, no tingueu por. I pujà amb ells a la barca, i el vent amainà (Mc VI, 48, 50-51).

Fills meus, ocorren tantes coses a la terra!.. Us podria explicar treballs, sofriments, maltractaments, martiris —no en trec ni una lletra— heroisme de moltes animes. Als nostres ulls, en la nostra intel·ligència brolla de vegades la impressió que Jesús dorm, que no ens sent; però sant Lluc ens conta com es comporta el Senyor amb els seus: tot navegant amb ells —els deixebles— Jesús s’adormí, mentre un fort temperi esvalotà les ones, talment que omplint-se la barca d’aigua, ells perillaven. Llavors s’atansaren a Ell, i el despertaren dient: Mestre, que estem perduts. I Jesús, posant-se dempeus, increpà el vent i la maror perquè es calmessin, i immediatament es van parar, i hi hagué una gran bonança. Llavors va dir-los: on és la vostra fe? (Lc VIII, 23-25).

Si ens donem, Ell se’ns dóna. Cal confiar plenament en el Mestre, cal abandonar-se en les seves mans, sense gasiveria; manifestar-li, amb les nostres obres, que la barca és seva; que volem que disposi al seu gust de tot el que ens pertany.

Acabo, acudint a la intercessió de Santa Maria, amb aquests propòsits: viure de fe; perseverar amb esperança; romandre aferrats a Jesucrist; estimar-lo de debò, de debò, de debò; recórrer i assaborir la nostra aventura d’Amor, puix que estem enamorats de Déu; deixar que Crist entri en la nostra pobra barca i que prengui possessió de la nostra ànima com a Amo i Senyor; manifestar-li amb sinceritat que ens esforçarem a mantenir-nos sempre en la seva presència, de dia i de nit, ja que Ell ens ha cridat a la fe: ecce ego quia vocasti me! (I Reg III, 9), i venim a la seva cleda, atrets pels seus crits i els xiulets de Bon Pastor, amb la certesa que és solament a la seva ombra que trobarem la veritable felicitat temporal i eterna.

Us ho torno a dir: no accepto cap altra esclavitud que la de l’Amor de Déu. I això perquè, tal com ja us ho he comentat en d’altres moments, la religió és la major rebel·lia de l’home que no tolera viure com una bèstia, que no es conforma —no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador. Us vull rebels, lliures de tot lligament, perquè us vull amb mi —és Crist qui ens hi vol!— fills de Déu. Esclavatge o filiació divina: heus aquí el dilema de la nostra vida. O fills de Déu o esclaus de la supèrbia, de la sensualitat, d’aquest egoisme angoixós en què tantes ànimes semblen debatre’s.

L’Amor de Déu assenyala el camí de la veritat, de la justícia, del bé. Quan ens decidim a respondre al Senyor: la meva llibertat per a Vós, ens trobem alliberats de totes les cadenes que ens havien lligat a coses sense importància, a preocupacions ridícules, a ambicions mesquines. I la llibertat —tresor incalculable, perla meravellosa que fóra trist de llençar a les bèsties (Cfr. Mt. VII, 6) — és esmerçada tota sencera a aprendre de fer el bé (Cfr. Is I, 17).

Aquesta és la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Els cristians acovardits —cohibits o envejosos— en llur conducta, davant el llibertinatge dels qui no han acollit la Paraula de Déu, demostrarien tenir un concepte miserable de la nostra fe. Si de debò complim la Llei de Crist —si ens hi esforcem, perquè no sempre ho aconseguirem—, ens descobrirem proveïts d’aquesta meravellosa gallardia d’esperit, que no necessita anar a cercar enlloc més el sentit de la dignitat humana més completa.

La nostra fe no és cap càrrega, ni cap limitació. Quina pobra idea de la veritat cristiana manifestaria qui raonés així! En decidir-nos per Déu, no hi perdem res, ho guanyem tot: qui al preu de l’ànima conserva la vida, la perdrà; i qui perdi la seva vida per amor meu, la retrobarà (Mt X, 39).

Hem tret la carta guanyadora, el primer premi. Mai que hi hagi res que ens privi de veure això clarament, examinem l’interior de la nostra ànima: potser hi trobarem poca fe, poc tracte personal amb Déu, poca vida d’oració. Hem de pregar al Senyor —mitjançant la seva Mare i Mare Nostra— que ens augmenti el seu amor, que ens concedeixi de tastar la dolçor de la seva presència, ja que és tan sols quan hom estima que arriba a la llibertat més plena: la de no voler abandonar mai, per tota l’eternitat, l’objecte dels nostres amors.

La naturalitat i la senzillesa són dues virtuts humanes meravelloses, que fan l’home capaç de rebre el missatge de Crist. I en canvi, tot allò que és enredat, complicat, les giragonses al voltant d’un mateix, alcen un mur que priva sovint de sentir la veu del Senyor. Recordeu allò que Crist reprotxa als fariseus: s’han ficat en un món tortuós que exigeix pagar delmes de la menta, de l’anet i del comí, mentre abandonen les obligacions més essencials de la llei, la justícia i la fe; s’afanyen per colar tot allò que beuen, perquè no hi passi ni un mosquit, però s’empassen un camell (Cfr. Mt XXIII, 23-24).

No. Ni la vida humana noble de qui —sense culpa— no coneix Jesucrist, ni la vida del cristià han d’ésser rares, estranyes. Aquestes virtuts humanes, que considerem avui, menen totes a la mateixa conclusió. Veritablement és home qui s’entesta a ser veraç, lleial, sincer, fort, temperat, generós, serè, just, laboriós, pacient. Captenir-se així pot resultar difícil, però mai no es fa estrany. Si hi ha algú a qui li ve de nou, serà perquè s’ho mira amb els ulls enterbolits per una secreta covardia, per una manca de fermesa.

No concediu el més petit crèdit als qui presenten la virtut de la humilitat com un apocament humà, o com una condemna perpètua a la tristesa. Sentir-se fang, adobassat amb grapes, és una font contínua d’alegria; significa que hom es reconeix poca cosa davant de Déu: infant, fill. I, ¿hi ha alegria més gran que la de qui, sabent-se pobre i feble, també se sap fill de Déu? Per què ens entristim els homes? Perquè la vida a la terra no s’esdevé tal com nosaltres personalment ho esperàvem, perquè sorgeixen obstacles que impedeixen o dificulten de tirar endavant cap a la satisfacció d’allò que pretenem.

Res d’ això no passa, quan l’ànima viu aquesta realitat sobrenatural de la seva filiació divina. Si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31) Que s’entristeixin els qui s’obstinen a no reconèixer-se fills de Déu, ho he anat dient sempre.

Per acabar, descobrim en la litúrgia d’avui dues peticions que han de sortir com sagetes, de la nostra boca i del nostre cor: concediu-nos, Senyor Totpoderós, que acomplint sempre els divins misteris meresquem d’acostar-nos als dons celestials (Postcomunió de la Missa). I, us preguem, Senyor, que ens concediu de servir-vos constantment segons la vostra voluntat (Oració Super populum). Servir, servir, fills meus, això fa per a nosaltres; ésser criats de tothom, per tal que els nostres dies el poble fidel augmenti en mèrits i en nombre (Oració Super populum).

Continuem el relat de sant Mateu: sabem que dieu la veritat i que ensenyeu de debò el camí de Déu (Ibídem). Mai no acabo de sorprendre’m davant d’aquest cinisme. Es mouen amb la intenció de tòrcer les paraules de Jesús Nostre Senyor, d’atrapar-lo en alguna errada i, en comptes d’exposar planament allò que ells consideraven com un nus insoluble, intenten atordir el Mestre amb lloances que només haurien de sortir de llavis addictes, de cors rectes. M’aturo expressament en aquests matisos, per tal que aprenguem de no ésser recelosos, sinó prudents, perquè no acceptem el frau del fingiment, per bé que sembli revestit de frases o de gests que en si mateixos responen a la realitat, tal com s’esdevé en el passatge que contemplem: Vós no feu distinció, li diuen; Vós heu vingut per a tots els homes; a Vós no us detura res per proclamar la veritat i ensenyar el bé(Cfr. Mt XXII, 16).

Ho torno a dir: prudents, sí; cautelosos, no. Concediu la confiança més absoluta a tothom, sigueu ben nobles. Per mi, val més la paraula d’un cristià, d’un home lleial —em refio del tot de cada un—, que la signatura autèntica de cent notaris unànimes, encara que potser en alguna ocasió m’hagin enganyat per fidelitat a aquest criteri. Més m’estimo exposar-me al fet que un desaprensiu abusi d’aquesta confiança, abans que desposseir ningú del crèdit que mereix com a persona i com a fill de Déu. Us asseguro que mai no m’han defraudat els resultats d’aquesta manera de fer.