Llistat de punts

La fe de Bartimeu

Aquest cop és sant Marc qui ens explica la curació d’un altre cec. En sortir de Jericó amb els deixebles i amb una gran multitud, Bartimeu, el cec, fill de Timeu, seia arran del camí per captar (Mc X, 46). Quan sentí aquella gran remor de gent, el cec preguntà: què passa? Li respongueren: Jesús de Natzaret. Aleshores se li encengué tant l’ànima en la fe de Crist, que es posà a cridar: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi! (Mc X, 47).

¿No et vénen ganes de cridar, a tu, que també estàs parat a la vora del camí, d’aquest camí de la vida, que és tan curta; a tu, que et falta llum; a tu, que necessites més gràcies per a decidir-te a cercar la santedat? ¿No sents la urgència de clamar: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi? Quina jaculatòria tan bonica, perquè la repeteixis sovint!

Us aconsello que mediteu a poc a poc els moments que precedeixen el prodigi, a fi que conserveu ben gravada en la vostra ment una idea molt clara: que en són, de diferents, del Cor misericordiós de Jesús, els nostres pobres cors! Sempre us farà servei, i d’una manera especial a l’hora de la prova, de la temptació, i també a l’hora de la resposta generosa en els petits quefers i en les ocasions heroiques.

Molts reptaven Bartimeu perquè callés (Mc X, 48). Com a tu, quan has sospitat que Jesús passava a prop teu. El teu pit bategà més de pressa i també vas començar a clamar, agitat per una íntima inquietud. I amics, costums, comoditat, ambient, tots t’aconsellaven: calla, no cridis! Per què l’has de cridar, Jesús? No l’amoïnis!

Però el pobre Bartimeu no se’ls escoltava, i continuava encara amb més força: Fill de David, tingueu compassió de mi. El Senyor, que l’havia sentit des del començament, va deixar que perseverés en la seva oració. Igual que a tu. Jesús percep la primera invocació de la nostra ànima, però s’espera. Vol que ens convencen que el necessitem; vol que el preguem, que siguem tenaços, con aquell cec que s’estava arran del camí que sortia de Jericó. Imitem-lo. Encara que Déu no ens concedeixi de seguida el que li demanem, encara que n’hi hagi molts que intentin d’allunyar-nos de l’oració, no parem d’implorar-lo (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXVI, I [PG 58, 626]).

Fe amb obres

I immediatament comença un diàleg diví, un diàleg meravellós, que commou, que encén, perquè tu i jo ara som Bartimeu. Obre Crist la boca divina i pregunta: quid tibi vis faciam?, què vols que faci per tu? I el cec: Mestre, que hi vegi (Mc X, 51). Quina cosa més lògica! I tu, hi veus? No t’ha passat mai, el mateix que a aquest cec de Jericó? No puc deixar de recordar que, en meditar aquest passatge molts anys enrera, en comprovar que Jesús esperava quelcom de mi —quelcom que jo no sabia què era!—, vaig fer les meves jaculatòries. Senyor, què voleu? què em demaneu? Pressentia que em cercava per alguna cosa nova i el Rabboni, ut videam —Mestre, que hi vegi— em mogué a suplicar Crist, en una contínua oració: Senyor, això que Vós voleu, que es faci.

Continuem ara considerant aquest misteri de la Maternitat divina de Maria, en una oració callada, afirmant des del fons de l’ànima: Verge, Mare de Déu: Aquell que el Cel no pot contenir, s’ha reclòs en el vostre si per fer-se carn d’home (Al·leluia de la Missa de la Maternitat divina de Maria).

Mireu què ens fa recitar avui la litúrgia: benaurades siguin les entranyes de la Verge Maria, que acolliren el Fill del Pare etern (Antífona ad Communionem en la Missa comuna de la B. Verge M.). Una exclamació vella i nova, humana i divina. És com si diguéssim al Senyor, tal com es fa en certs indrets per exalçar una persona: beneïda sigui la mare que et portà al món!

Quant creixerien en nosaltres les virtuts sobrenaturals, si reeixíssim a tractar de debò Maria, que és Mare Nostra! Que no ens importi de repetir-li durant el dia —amb el cor, sense necessitat de paraules— petites oracions, jaculatòries. La devoció cristiana ha aplegat molts d’aquests elogis encesos en les Lletanies que acompanyen el Sant Rosari. Però cada u és lliure d’augmentar-les, adreçant-li noves lloances, dient-li allò que —per un sant pudor que Ella entén i aprova— no gosaríem de pronunciar en veu alta.

T’aconsello —per acabar— que facis, si és que encara no ho has fet, la teva experiència particular de l’amor maternal de Maria. No n’hi ha prou de saber que Ella és Mare, considerar-la així, parlar-ne així. Ella és la teva mare i tu ets el seu fill; t’estima com si fossis el seu únic fill d’aquest món. Tracta-la en conseqüència: explica-li tot el que et passa, honora-la, estima-la. Ningú no ho farà per tu, tan bé com tu, si tu mateix no ho fas.

T’asseguro que si emprens aquest camí, hi trobaràs de seguida tot l’amor de Crist: i et trobaràs ficat en aquesta vida inefable de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit Sant. Trauràs forces per acomplir del tot la Voluntat de Déu, t’emplenaràs de desigs de servir tots els homes. Seràs el cristià que de vegades somies ésser: ple d’obres de caritat i de justícia, alegre i fort, comprensiu amb els altres i exigent amb tu mateix.

Aquest, i no cap altre, és el tremp de la nostra fe. Acudim a Santa Maria, que Ella ens acompanyarà amb passos ferms i constants.

Comencem amb oracions vocals, que molts hem repetit de menuts: són frases ardents i senzilles, adreçades a Déu i a la seva Mare, que és Mare nostra. Encara avui, al matí i a la tarda, no un dia, sinó habitualment, renovo aquell oferiment que em van ensenyar els pares: oh, Verge i Mare de Déu, jo m’ofereixo per fill vostre. l en honra i glòria de la vostra puresa, us ofereixo els meus ulls, les meves orelles, la meva llengua, les meves mans… ¿No és això, en certa manera, un principi de contemplació, demostració evident d’un abandó confiat? Què es diuen els que s’estimen, quan es troben? Com es comporten? Sacrifiquen tot el que són i tot el que posseeixen per la persona que estimen.

Primer una jaculatòria, i després una altra, i una altra… fins que aquest fervor sembla insuficient, perquè les paraules resulten pobres…: i es fa pas a la intimitat divina, en un esguard posat en Déu sense descans i sense cansar-se. Aleshores vivim talment com captius, com presoners. Mentre duem a terme amb la major perfecció possible, dins de les nostres equivocacions i limitacions, les tasques pròpies de la nostra condició i del nostre ofici, l’ànima té ànsia d’escapar-se. Se’n va cap a Déu, com el ferro atret per la força de l’imant. Es comença a estimar Jesús, d’una forma més eficaç, amb un dolç sobresalt.