Llistat de punts

Vida interior: és una exigència de la crida que el Mestre ha fixat en l’ànima de tots. Hem de ser sants —us ho diré amb una frase castissa de la meva terra— sense que ens en manqui ni un pèl: cristians de debò, autèntics, canonitzables; i si no, haurem fracassat com a deixebles de l’únic Mestre. Mireu, a més, que Déu, en fixar-se en nosaltres, en concedir-nos la seva gràcia per tal que lluitem per obtenir la santedat enmig del món, ens imposa així mateix l’obligació de l’apostolat. Compreneu que, fins i tot humanament, tal com ho comenta un Pare de l’Església, la preocupació per les ànimes brolla com una conseqüència lògica d’aquesta elecció: quan descobriu que hi ha quelcom que us ha estat profitós, procureu d’atreure els altres. Heu de desitjar, doncs, que n’hi hagi d’altres que us acompanyin pels camins del Senyor. Si aneu al fòrum o als banys, i us topeu amb algú desocupat, l’inviteu a acompanyar-vos. Apliqueu aquest costum terrenal a les coses espirituals i, quan aneu a Déu, no ho fareu tots sols (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, VI, 6 [PL 76, 1098]).

Si no volem malgastar el temps inútilment —ni tampoc amb les falses excuses de les dificultats exteriors de l’ambient, que mai no han faltat des del començ del cristianisme—, hem de tenir ben present que Jesucrist ha vinculat, d’una manera senzilla, a la vida interior, l’eficàcia de la nostra acció per arrossegar els qui ens volten. Crist ha posat com a condició, per a l’influx de l’activitat apostòlica, la santedat; em rectifico, l’esforç de la nostra fidelitat, perquè de sants a la terra no ho serem mai. Sembla increïble, però a Déu i als homes els cal, per part nostra, una fidelitat sense pal·liatius, sense eufemismes, que arribi fins a les seves últimes conseqüències, sense mediocritats ni componiments, en plenitud de vocació cristiana assumida i practicada amb cura.

Des de la primera hora

El Regne del cel s’assembla a un pare de família que sortí a trenc d’alba a llogar treballadors pera la seva vinya (Mt XX, 1). Ja sabeu el relat: aquell home torna a la plaça en diferents ocasions per contractar treballadors: els uns foren cridats en començar el dia; els altres, molt a prop de la nit.

Tots ells reben un denari: el salari que t’havia promès, és a dir, la meva imatge i semblança. En el denari hi ha gravada la imatge del Rei (St. Jeroni, Commentariorum in Matthaeum libri, III, XX [PL 26, 147]). Aquesta és la misericòrdia de Déu, que crida a cadascú segons les seves circumstàncies personals, perquè vol que tots els homes se salvin (1 Tim II, 4). Però nosaltres hem nascut cristians, hem estat educats en la fe, hem rebut, molt clara, l’elecció del Senyor. Aquesta és la realitat. Per això, quan us sentiu invitats a correspondre, ni que sigui a darrera hora, ¿podreu continuar a la plaça pública, prenent el sol com molts d’aquells obrers, perquè els sobrava temps?

No ens n’ha de sobrar, de temps, ni un segon: i no exagero. De feina, n’hi ha; el món és gran i són a milers les ànimes que encara no han escoltat amb claredat la doctrina de Crist. Em dirigeixo a cadascun de vosaltres. Si et sobra temps, pensa-hi una mica: és molt possible que estiguis ficat en la tebiesa; o bé que, parlant sobrenaturalment, siguis un tolit. No et mous, estàs aturat, ets estèril, sense desenvolupar tot el bé que hauries de comunicar als qui es troben al teu costat, en el teu ambient, en la teva feina, en la teva família.

S’atansa a la figuera: s’atansa a tu i s’atansa a mi. Jesús, amb fam i set d’ànimes. De la Creu estant, ha clamat: sitio! (Ioh XIX, 28), tinc set. Set de nosaltres, del nostre amor, de les nostres ànimes i de totes les ànimes que hem de dur fins a Ell, pel camí de la Creu, que és el camí de la immortalitat i de la glòria del Cel.

Va arribar a la figuera, i no hi trobà més que fulles (Mt XXI, 19). Això és lamentable. Passa així en la nostra vida? És que dissortadament hi manca fe, vibració d’humilitat, que no s’hi veuen sacrificis ni obres? Que només hi ha la façana cristiana, però que estem mancats de profit? És terrible. Perquè Jesús ho mana: que mai més no neixi fruit de tu. I a l’instant la figuera restà seca (Mt XXI, 19). Ens fa llàstima aquest passatge de l’Escriptura Santa, ensems que ens anima també a encendre la fe, a viure conforme a la fe, per tal que Crist rebi sempre un guany de nosaltres.

No ens enganyem: Nostre Senyor mai no depèn de les nostres construccions humanes; els projectes més ambiciosos són, per a Ell, un joc d’infants. Ell vol ànimes, vol amor; vol que tothom acudeixi a fruir el seu Regne per l’Eternitat. Hem de treballar molt a la terra; i hem de treballar bé, perquè aquesta tasca ordinària és el que hem de santificar. Però no ens oblidem mai de dur-la a terme per Déu. Si la féssim per nosaltres mateixos, per orgull, no produiríem més que fullaraca: ni Déu ni els homes aconseguirien, en un arbre tan frondós, un xic de dolcesa.

Oracions vocals i oració mental

En aquest entramat, en aquesta actuació de la fe cristiana s’encasten, com joies, les oracions vocals. Són fórmules divines: Pare Nostre…, Déu vos salve, Maria…, Glòria al Pare, i al Fill, i a l’Esperit Sant. Aquesta corona de lloances a Déu i a la Nostra Mare que és el Sant Rosari, i tantes, tantes d’altres aclamacions plenes de pietat que els nostres germans cristians han recitat des del principi.

Sant Agustí, tot comentant un versicle del Salm 85 —Senyor, compadiu-vos de mi, que tot el dia clamo a Vós—, escriu: tot el dia, s’entén tot el temps, sense parar… Un sol home arriba fins a la fi del món; clamen, doncs, els membres idèntics de Crist, n’hi ha alguns que ja descansen en Ell, d’altres l’invoquen actualment i uns altres imploraran quan nosaltres ja ens haurem mort, i després en seguiran d’altres suplicant (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, 85, 5 [PL 37, 1085]). No us emociona la possibilitat de participar en aquest homenatge al Creador, que es perpetua en els segles? Que n’és de gran l’home, quan es reconeix criatura predilecta de Déu i hi va, tota die, a cada instant de la seva peregrinació terrenal!