Llistat de punts

La importància de la lluita

Us haig de prevenir contra un parany, que Satanàs —aquest sí que mai no fa vacances!— no deixa de fer servir per arrencar-nos la pau. Potser en algun instant s’insinua el dubte, la temptació de pensar que un retrocedeix lamentablement, o que amb prou feines avança; fins i tot arriba a cobrar força el convenciment que, malgrat la punya per a millorar, encara empitjora. Jo us asseguro que, d’ordinari, aquest judici pessimista reflecteix solament una falsa il·lusió, un engany que convé de rebutjar. Acostuma a esdevenir, en aquests casos, que l’ànima es torna més atenta, la consciència més fina, l’amor més exigent; o bé passa que l’acció de la gràcia il·lumina amb més intensitat, i salten a la vista tants detalls que en una penombra passarien desapercebuts. Sigui com sigui, hem d’examinar atentament aquestes inquietuds, perquè el Senyor, amb la seva llum, ens demana més humilitat o més generositat. Recordeu-vos que la Providència de Déu ens mena sense pauses, i no ens escatima el seu auxili —amb miracles portentosos i amb miracles menuts— per fer anar endavant els seus fills.

Militia est vita hominis super terram, et sicut dies mercenarii, dies eius (Job VII, 1), la vida de l’home a la terra és milícia, i els seus dies transcorren amb el pes del treball. Ningú no s’escapa d’aquest imperatiu; tampoc no se n’escapen aquells poltrons que es resisteixen a assabentar-se’n; deserten les files de Crist, i s’afanyen en altres bregues per satisfer la ganduleria, la vanitat i les ambicions mesquines; són esclaus dels seus capricis.

Si la situació de lluita és connatural a la criatura humana, procurem complir les nostres obligacions amb tenacitat, pregant i treballant amb bona voluntat, amb rectitud d’intenció, amb l’esguard fit en allò que Déu vol. Així se sadollaran les nostres ànsies d’Amor, i progressarem en la marxa vers la santedat, per bé que en acabar la jornada puguem comprovar que encara ens manca molt de camí a fer.

Renoveu cada matí amb un serviam! decidit —us serviré, Senyor!—, el propòsit de no cedir, de no caure en la peresa o en la desídia, d’afrontar els afers amb més esperança, amb més optimisme, ben persuadits que si en alguna escaramussa hem estat vençuts, podrem superar la buidor amb un acte d’amor sincer.

Comencem amb oracions vocals, que molts hem repetit de menuts: són frases ardents i senzilles, adreçades a Déu i a la seva Mare, que és Mare nostra. Encara avui, al matí i a la tarda, no un dia, sinó habitualment, renovo aquell oferiment que em van ensenyar els pares: oh, Verge i Mare de Déu, jo m’ofereixo per fill vostre. l en honra i glòria de la vostra puresa, us ofereixo els meus ulls, les meves orelles, la meva llengua, les meves mans… ¿No és això, en certa manera, un principi de contemplació, demostració evident d’un abandó confiat? Què es diuen els que s’estimen, quan es troben? Com es comporten? Sacrifiquen tot el que són i tot el que posseeixen per la persona que estimen.

Primer una jaculatòria, i després una altra, i una altra… fins que aquest fervor sembla insuficient, perquè les paraules resulten pobres…: i es fa pas a la intimitat divina, en un esguard posat en Déu sense descans i sense cansar-se. Aleshores vivim talment com captius, com presoners. Mentre duem a terme amb la major perfecció possible, dins de les nostres equivocacions i limitacions, les tasques pròpies de la nostra condició i del nostre ofici, l’ànima té ànsia d’escapar-se. Se’n va cap a Déu, com el ferro atret per la força de l’imant. Es comença a estimar Jesús, d’una forma més eficaç, amb un dolç sobresalt.