Llistat de punts

Quan s’acosta el moment de la seva Passió, i Jesús vol mostrar d’una manera gràfica la seva reialesa, entra triomfalment a Jerusalem, a cavall d’un burret! Estava escrit que el Messies havia de ser un rei d’humilitat: digueu a la filla de Sió: guaita, ve cap a tu el teu Rei ple de mansuetud i muntant una somera i el seu pollí, fill d’aquella que està avesada al jou (Mt XXI, 5; Zach IX, 9).

Ara, en l’última Cena, Crist ho ha preparat tot per acomiadar-se dels seus deixebles, mentre que ells s’han embrancat en una enèsima discussió sobre qui d’aquest grup escollit seria tingut com el més gran. Jesús s’aixeca de taula, es treu el mantell i se cenyeix una tovallola al cos. Després tira aigua en un gibrell i comença a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia cenyida (Ioh XIII, 4-5).

Ha tornat a predicar amb l’exemple, amb obres. Davant els deixebles que discutien per motius de supèrbia, de vanaglòria, Jesús s’inclina i fa de gust l’ofici de servent. En acabat, quan torna a taula, els comenta: ho enteneu, el que us he fet? Vosaltres em dieu Mestre, Senyor, i feu bé de tractar-me així, perquè ho sóc. Ara, si jo, el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, vosaltres també us heu de rentar els peus els uns als altres (Ioh XIII, 12-14). A mi em commou aquesta delicadesa del nostre Crist. Perquè no afirma: si jo me n’ocupo, què no hauríeu de fer vosaltres? Es posa al mateix nivell, no coacciona: fustiga amorosament la falta de generositat d’aquells homes.

Com als primers dotze, també a nosaltres el Senyor ens pot insinuar i ens insinua contínuament: exemplum dedi vobis (Ioh XIII, 15), us he donat exemple d’humilitat. M’he convertit en servent, perquè vosaltres sapigueu, amb cor benigne i humil, servir tots els homes.

No concediu el més petit crèdit als qui presenten la virtut de la humilitat com un apocament humà, o com una condemna perpètua a la tristesa. Sentir-se fang, adobassat amb grapes, és una font contínua d’alegria; significa que hom es reconeix poca cosa davant de Déu: infant, fill. I, ¿hi ha alegria més gran que la de qui, sabent-se pobre i feble, també se sap fill de Déu? Per què ens entristim els homes? Perquè la vida a la terra no s’esdevé tal com nosaltres personalment ho esperàvem, perquè sorgeixen obstacles que impedeixen o dificulten de tirar endavant cap a la satisfacció d’allò que pretenem.

Res d’ això no passa, quan l’ànima viu aquesta realitat sobrenatural de la seva filiació divina. Si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31) Que s’entristeixin els qui s’obstinen a no reconèixer-se fills de Déu, ho he anat dient sempre.

Per acabar, descobrim en la litúrgia d’avui dues peticions que han de sortir com sagetes, de la nostra boca i del nostre cor: concediu-nos, Senyor Totpoderós, que acomplint sempre els divins misteris meresquem d’acostar-nos als dons celestials (Postcomunió de la Missa). I, us preguem, Senyor, que ens concediu de servir-vos constantment segons la vostra voluntat (Oració Super populum). Servir, servir, fills meus, això fa per a nosaltres; ésser criats de tothom, per tal que els nostres dies el poble fidel augmenti en mèrits i en nombre (Oració Super populum).

Amb aquesta perspectiva, convenceu-vos que si de debò volem seguir el Senyor de prop i prestar un servei autèntic a Déu i a la humanitat entera, hem d’estar seriosament despresos de nosaltres mateixos: dels dons de la intel·ligència, de la salut, de l’honra, de les ambicions nobles, dels triomfs, dels èxits.

Em refereixo també —perquè fins aquí ha d’arribar la teva decisió— a aquestes il·lusions netes, amb les quals busquem exclusivament de donar tota la glòria a Déu i alabar-lo, ajustant la nostra voluntat a aquesta norma clara i precisa: Senyor, vull això o allò només si a Vós us agrada, perquè si no, a mi, per a què m’interessa? Així clavem un cop mortal a l’egoisme i a la vanitat, que serpentegen en totes les consciències; al mateix temps que assolim la veritable pau en les nostres animes, amb un deseiximent que acaba en la possessió de Déu, com més va més íntima i més intensa.

Per a imitar Jesucrist, el cor s’ha de veure del tot lliure d’adherències. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi. Perquè aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 24-26). I comenta sant Gregori: no n’hi hauria prou amb viure deseixits de les coses, si no renunciéssim, a més, a nosaltres mateixos. Però… on anirem, fora de nosaltres? Qui és el qui renuncia, si es deixa a si mateix? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Sapigueu que una cosa és la nostra situació com a caiguts pel pecat; i una altra cosa quant a formats per Déu. D’una forma hem estat creats, i és en una altra que ens trobem a causa de nosaltres mateixos. Renunciem-nos, tocant a allò en què ens hem convertit pecant, i mantinguem-nos segons que hem estat constituïts per la gràcia. Així, el qui ha estat superbiós, si convertit a Crist es fa humil, ja ha renunciat a si mateix; si un luxuriós passa a una vida de continència, també s’ha renunciat en allò que era abans; si un avar ja no sent cobejança i en comptes d’apoderar-se d’allò que no és seu, comença a esdevenir generós amb les coses pròpies, certament s’ha negat a si mateix.

Pare… no els tragueu del món

Nosaltres som uns homes del carrer, cristians corrents, immergits en el torrent circulatori de la societat, i el Senyor ens vol sants, apostòlics, justament enmig del nostre treball professional, és a dir, santificant-nos-hi, santificant-lo i fent que els altres s’hi santifiquin. Convenceu-vos que és en aquest ambient que us espera Déu amb una sol·licitud de Pare, d’Amic; i penseu que amb el vostre quefer professional realitzat amb responsabilitat, a més de sostenir-vos econòmicament, presteu un servei directíssim al desenvolupament de la societat, alleugeu també tantes de les càrregues dels altres i manteniu tantes altres obres assistencials —a un nivell local i universal— en favor dels individus i dels pobles menys afavorits.

Fa molts anys —més de vint-i-cinc— jo anava per un d’aquests menjadors de caritat, per a captaires que no tastaven cada dia res més que el menjar que allí els donaven. Es tractava d’un local gran que atenien un grup de bones senyores. Després de la primera distribució i per tal de recollir les sobralles, hi anaven uns altres captaires, i d’entre els d’aquest segon grup, n’hi va haver un que em va cridar l’atenció: era propietari duna cullera de peltre! Se la treia amb tota cura de la butxaca, amb cobdícia, se la mirava amb fruïció, i així que havia acabat d’assaborir la seva ració, tornava a mirar-se la cullera amb uns ulls que deien: és meva!, hi feia dues llepades per netejar-la i se la guardava altra vegada tot satisfet entre els plecs dels seus parracs. De debò, era seva! Un pobrissó miserable, que entre aquella gent, companya de desventures, es considerava ric.

Per aquells temps, jo coneixia una senyora, amb títol nobiliari, Gran d’Espanya. Davant Déu, això no compta per a res: tots som iguals, tots fills d’Adam i d’Eva, criatures febles, amb virtuts i defectes, capaços —si el Senyor ens abandona— dels crims pitjors. Des que Crist ens ha redimit, no hi ha diferència de raça, ni de llengua ni de color, ni de nissaga, ni de riqueses…: tots som fills de Déu. Aquesta persona, de la qual ara us parlo, residia en una casa de llinatge, però no despenia per a si mateixa ni dues pessetes el dia. En canvi, retribuïa molt bé el servei, i la resta era destinada a ajudar els necessitats, mentre passava, ella mateixa, privacions de tota mena. No li faltaven, a aquesta dona, molts d’aquests béns que tanta gent ambiciona, però ella era personalment pobra, molt mortificada, despresa de tot per complet. M’heu entès? Ens basta, a més, escoltar les paraules del Senyor: benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el regne del cel (Mt V, 3).

Si vols arribar a tenir aquest esperit, t’aconsello que siguis moderat amb tu mateix, i molt generós amb els altres; evita les despeses supèrflues per luxe, per vel·leïtat, per vanitat, per comoditat…; no et creïs necessitats. En un mot, aprèn com sant Pau de viure en la pobresa i de viure en l’abundor, d’estar sadollat i de tenir fam, que et sobri i que pateixis penúria: tot ho puc en Aquell qui em conforta (Phil IV, 12-13). I com l’Apòstol, així també sortirem vencedors de la lluita espiritual, si mantenim el cor deseixit, lliure de lligams.

Tots els qui venim a la palestra de la fe, diu sant Gregori el Gran, assumim al nostre càrrec la lluita contra els esperits malignes. Els dimonis no posseeixen res d’aquest món i, per tant, com que hi vénen despullats, nosaltres també hem de lluitar despullats. Ja que si n’hi ha un que està vestit lluita amb un altre que no té roba, aviat anirà per terra, per tal com l’enemic ja té per on agafar-lo. ¿I què són les coses de la terra, sinó una mena d’indumentària? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).