Llistat de punts

Veracitat i justícia

Les virtuts humanes exigeixen de nosaltres un esforç continuat, ja que no és fàcil de mantenir molt de temps un tremp d’honradesa davant les situacions que semblen comprometre la seguretat pròpia. Fixeu-vos en la límpida faceta de la veracitat: és cert que ja ha caigut en desús? ¿Ha triomfat definitivament la conducta de compromís, el daurar la píndola i muntar la pedra? Hom tem la veritat. Per això s’acudeix a un expedient mesquí: afirmar que ningú no viu ni diu la veritat, que tothom recorre a la simulació i la mentida.

Sortosament no és així. Hi ha moltes persones —cristians i no cristians— decidides a sacrificar la seva honra i la seva fama per la veritat, que no s’agiten en un salt continu per a cercar el sol que més escalfa. Són els mateixos que, perquè els agrada la sinceritat, saben rectificar quan veuen que l’han errada. No rectifica aquell qui comença mentint, aquell qui ha convertit la veritat solament en una paraula sonora per encobrir les seves claudicacions.

Fixeu-vos com el qui està podrit per la concupiscència de la carn, espiritualment no aconsegueix caminar, és incapaç d’una obra bona, és un paralític que roman llençat com un drap. No heu vist aquests pacients amb paràlisi progressiva, que no poden valer-se, ni alçar-se, ni estar dempeus? De vegades, ni arriben a moure el cap. Això s’esdevé, en el terreny sobrenatural, als qui no són humils i s’han lliurat covardament a la luxúria. No hi veuen, ni hi senten, ni entenen res. Són paralítics i són com folls. Cada un de nosaltres ha d’invocar el Senyor, la Mare de Déu, i pregar que ens concedeixi la humilitat i la decisió d’aprofitar amb pietat el remei diví de la confessió. No permeteu que en la vostra ànima comenci un podrimener, per petit que sigui. Parleu. Quan l’aigua corre és neta; quan s’estanca, forma un toll ple de brutícia repugnant, i d’aigua potable passa a ser un brou de cucs.

Que la castedat és possible i que constitueix una deu d’alegria, ho sabeu tant com jo; també us consta que exigeix de tant en tant un xic de lluita. Escoltem novament sant Pau: em complac en la llei de Déu, segons l’home interior, però veig al mateix temps una altra llei en els meus membres que es resisteix a la llei de la meva raó i em subjuga a la llei del pecat que hi ha en els meus membres. Quin home tan infeliç! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort? (Rom VII, 22-24).Tu crida més, si et cal, però no exagerem: sufficit tibi gratia mea (2 Cor XII, 9), et basta la meva gràcia, ens respon Nostre Senyor.

En alguns moments m’he fixat com lluïen els ulls d’un esportista, davant els obstacles que havia de superar. Quina victòria! Observeu com domina aquestes dificultats! Així ens contempla Déu Nostre Senyor, que estima la nostra lluita: sempre serem vencedors perquè no ens nega mai l’omnipotència de la seva gràcia. I tant li fa llavors que hi hagi brega, perquè Ell no ens abandona.

És un combat, però cap renúncia; responem amb una afirmació joiosa, amb una donació lliure i alegre. El teu comportament no s’ha de limitar a esquivar la caiguda, l’ocasió. No s’ha de reduir de cap manera a una negació freda i matemàtica. ¿T’has convençut que la castedat és una virtut i que, com a tal, ha de créixer i perfeccionar-se? No n’hi ha prou, hi insisteixo, de ser continent, cadascú segons el propi estat: hem de viure castament, amb virtut heroica. Aquest capteniment comporta un acte positiu, amb el qual acceptem de bona gana el requeriment diví: praebe, fili mi, cor tuum mihi et oculi tui vias meas custodiant (Prv XXIII, 26), lliura’m, fill meu, el teu cor, i estén la teva mirada pels meus camps de pau.

I ara et pregunto: com t’hi encares, amb aquesta lluita? Tu saps prou bé que si la mantens d’un bell començ, ja és vençuda. Aparta’t immediatament del perill, així que t’adonis de les primeres guspires de la passió, prèviament, si pots. Parla, a més, de seguida, amb qui et dirigeixi l’ànima; i millor encara abans, si és possible, perquè si obriu el cor de bat a bat, no sereu derrotats. Un acte i un altre, formen un hàbit, una inclinació, una facilitat. És per això que cal lluitar per assolir l’hàbit de la virtut, l’hàbit de la mortificació per no rebutjar l’Amor dels Amors.

Mediteu el consell de sant Pau a Timoteu: te ipsum castum custodi (1 Tim V, 22), perquè també estiguem sempre vigilants, decidits a custodiar aquest tresor que Déu ens ha lliurat. Al llarg de la meva vida, quantes persones he sentit que deien: ah, si hagués trencat al principi! I ho deien plenes d’aflicció i de vergonya.

Com hem de fer oració

Com hem de fer oració? Goso assegurar, sense por d’equivocar-me, que hi ha moltes, infinites maneres de pregar, podria dir. Però jo voldria per a tots nosaltres l’autèntica oració dels fills de Déu, no la xerrameca dels hipòcrites, que han de sentir de Jesús: no tothom qui em diu: Senyor! Senyor! entrarà al Regne del Cel (Mt VII, 21). Els qui es mouen per la hipocresia potser assoliran la remor de l’oració —escrivia sant Agustí—, però no la seva veu, perquè allí hi falta la vida (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, 139, 10 [PL 37, 1809]), i és absent l’afany de complir la Voluntat del Pare. Que les nostres exclamacions de Senyor!, vagin unides al desig eficaç de convertir en realitat aquestes mocions interiors, que l’Esperit Sant desperta en la nostra ànima.

Hem d’esforçar-nos, perquè per part nostra no resti ni una ombra de duplicitat. La primera condició que cal per a desterrar aquest mal que el Senyor condemna durament, és procurar comportar-se amb la disposició clara, habitual i actual, d’aversió al pecat. De manera ferma, amb sinceritat, hem de sentir —en el cor i en el cap— un horror al pecat greu. I també ha de ser una actitud nostra, arrelada profundament, la d’abominar el pecat venial deliberat, aquestes claudicacions que no ens priven la gràcia divina, bé que afebleixen els canals pels quals ens arriba.