Llistat de punts

Prosseguiré aquesta estona de conversa davant el Senyor amb una nota que vaig fer servir anys enrere i que manté encara tota la seva actualitat. Vaig aplegar aleshores unes consideracions de Teresa d’Àvila: tot és no res, i menys que no res, el que s’acaba i no plau Déu (Sta. Teresa de Jesús. Libro de la vida, 20, 26). ¿Enteneu per què una ànima deixa d’assaborir la pau i la serenitat en allunyar-se del seu fi, quan s’oblida que Déu l’ha creada per a la santedat? Esforceu-vos a no perdre mai aquest punt de mira sobrenatural, tampoc a l’hora del lleure o de l’esplai, tan necessaris com el treball en la vida de cada un.

Ja podeu assolir el cim de la vostra tasca professional, ja podeu aconseguir els triomfs més ressonants, com a fruit d’aquesta libèrrima iniciativa que exerciu en les activitats temporals; però si m’abandoneu aquest sentit sobrenatural que ha de presidir tot el nostre quefer humà, haureu errat lamentablement el camí.

Hem d’adquirir la mesura divina de les coses, no perdent mai el punt de mira sobrenatural, i comptant que Jesús també es val de les nostres misèries, perquè resplendeixi la seva glòria. Per això, quan sentiu serpentejar dins la vostra consciència l’amor propi, el cansament, el desànim, el pes de les passions, reaccioneu de seguida i escolteu el Mestre, sense espantar-vos davant la trista realitat d’allò que som cada un de nosaltres; perquè, mentre visquem, ens acompanyaran sempre les febleses personals.

Aquest és el camí del cristià. Resulta necessari d’invocar sense treva, amb una fe ferma i humil: «Senyor!, no us refieu de mi. Jo sí que em refio de Vós». I en pressentir en la nostra ànima l’amor, la compassió, la tendresa amb què Crist Jesús ens esguarda, ja que Ell no ens abandona, entendrem en tota llur profunditat les paraules de l’Apòstol: virtus in infirmitate perficitur (2 Cor XII, 9); amb fe en el Senyor, tot i les nostres misèries —més ben dit, amb les nostres misèries—, serem fidels al nostre Pare Déu; brillarà el poder diví que ens sostindrà enmig de la nostra feblesa.

Procurem que augmenti la nostra humilitat. Perquè tan sols una fe humil ens permet que mirem amb una visió sobrenatural. I no hi ha cap altra alternativa. Només són possibles dues maneres de viure a la terra: o es viu una vida sobrenatural, o una vida animal. I tant tu com jo no podem viure més que la vida de Déu, la vida sobrenatural. Què en traurà l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 26). Quin profit en treu, l’home, de tot allò que pobla la terra, de totes les ambicions de la intel·ligència i de la voluntat? Què val això, si tot s’acaba, tot s’esfondra, si són bambolines de teatre totes les riqueses d’aquest món terrenal; si després és l’eternitat per sempre, per sempre, per sempre?

Aquest adverbi —sempre— ha fet gran Teresa de Jesús. Quan ella —una nena— sortia per la porta de l’Adaja, travessant les muralles de la seva ciutat acompanyada del seu germà Rodrigo, per anar a terra de moros perquè fossin decapitats per Crist, xiuxiuejava al germà que es cansava: per sempre, per sempre, per sempre (Cfr. Libro de la vida, 1, 6).

Menteixen els homes quan diuen per sempre en coses temporals. Tan sols és veritat, amb una veritat total, el per sempre de cara a Déu; i així és com tu has de viure, amb una fe que t’ajudi a sentir sabors de mel, dolçors de cel, en pensar en l’eternitat que de debò és per sempre.

Després, en mirar la figuera seca, els deixebles van quedar parats i deien: com és que la figuera s’ha assecat de sobte? (Mt XXI, 20) Aquells primers dotze que han presenciat tants miracles de Crist, es tornen a meravellar; llur fe encara no cremava. Per això el Senyor assegura: Ben cert us ho dic, si teniu fe i no dubteu, no sols fareu això de la figuera, sinó que, si dèieu a aquesta muntanya: alça’t i tira’t al mar, es realitzaria (Mt XXI, 21). Jesucrist posa aquesta condició: que visquem de la fe, per tal com després serem capaços de fer moure les muntanyes. I n’hi ha tantes, de coses per a remoure… en el món i, primer de tot, en el nostre cor. Tants d’obstacles a la gràcia! Doncs fe; fe amb obres, fe amb sacrifici, fe amb humilitat. Perquè la fe ens converteix en criatures omnipotents: i tot allò que demanareu amb fe en l’oració, ho obtindreu (Mt XXI, 22).

L’home de fe sap judicar bé les qüestions terrenals, sap que això d’aquí baix és, en frase de la Mare Teresa, una mala nit en una mala posada (Cfr. Sta. Teresa de Jesús, Camino de perfección, 40, 9 [70, 4]). Renova el seu convenciment que la nostra existència a la terra és temps de feina i de brega, temps de purificació per a saldar el deute que hom deu a la justícia divina, pels nostres pecats. També sap que els béns temporals són mitjans, i els usa generosament, heroicament.

No ens pensem que, en aquesta sendera de la contemplació, les passions s’hauran apaivagat definitivament. Ens enganyaríem, si suposéssim que l’ànsia de cercar Crist, la realitat del seu encontre i del seu tracte, i la dolçor del seu amor ens transformen en persones impecables. Encara que l’experiència no us falta, deixeu-me que us ho recordi. L’enemic de Déu i de l’home, Satanàs, no es dóna per vençut, no descansa. I ens assetja, fins i tot quan l’ànima crema encesa en l’amor de Déu. Sap que aleshores la caiguda és més difícil, però que —si aconsegueix que la criatura ofengui el seu Senyor per poc que sigui— podrà llançar sobre aquella consciència la temptació de la desesperança.

Si voleu aprendre de l’experiència d’un pobre sacerdot que no pretén parlar més que de Déu, us aconsellaré que quan la carn intenti recobrar els seus furs perduts o la supèrbia —que encara és pitjor— es rebel·li i s’arbori, aneu corrents a aixoplugar-vos en aquelles divines escletxes que, en el Cos de Crist, obriren els claus que el fixaren a la Creu, i la llança que li travessà el pit. Aneu-hi com més us commogui: descarregueu en les Ferides del Senyor tot aquest amor humà… i aquest amor diví. Que això es voler la unió, sentir-se germà de Crist, un consanguini seu, fill de la mateixa Mare, perquè és Ella qui ens ha menat fins a Jesús.