Llistat de punts

Llavors, Jesús deturant-se el féu cridar. I alguns d’entre els millors que el rodejaven, diuen al cec: coratge, aixeca’t, que et crida (Mc X, 49). És la vocació cristiana! Però no és una sola, la crida de Déu. Considereu, a més, que el Senyor ens busca a cada instant: aixeca’t —ens indica—, surt de la teva indolència, de la teva comoditat, dels teus petits egoismes, dels teus petits problemes sense importància. Desenganxa’t de la terra, on t’estàs tan pla, camús, informe. Pren alçària, pes i volum i visió sobrenatural.

Aquell home, llençant la capa i aixecant-se dret d’un bot, anà cap a Jesús (Mc X, 50). Llençant la capa! No sé si mai has estat a la guerra. Ja fa molts anys que jo vaig poder trepitjar alguna vegada el camp de batalla, tot just després d’unes hores que el combat s’havia acabat; i allà hi havia, abandonats per terra, mantes, cantimplores i sarrons plens de records de família: cartes, fotografies de persones estimades… I no eren pas dels derrotats; eren dels victoriosos! Allò, tot allò els sobrava, per a córrer més de pressa i saltar el parapet enemic. Com a Bartimeu, per exalçar Crist.

No oblidis que per poder arribar fins a Crist, cal el sacrifici; llençar tot allò que destorba: manta, sarró, cantimplora. Tu també ho has de fer així en aquesta brega per la glòria de Déu, en aquesta lluita d’amor i de pau, amb la qual mirem d’estendre el regnat de Crist. Per servir l’Església, el Romà Pontífex i les ànimes, et cal estar disposat a renunciar a tot el que sobri; a quedar-te sense aquesta manta, que et fa d’abric en les nits crues; sense aquests records estimats de família; sense el refrigeri de l’aigua. Lliçó de fe, lliçó d’amor. Perquè és així com s’ha d’estimar Crist.

Ens sentim remoguts, amb una forta sotragada al cor, en escoltar atentament aquell crit de sant Pau: aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació (1 Thes IV, 3). Avui, m’ho proposo un altre cop, i també us ho recordo a vosaltres i a tota la humanitat: aquesta és la Voluntat de Déu, que siguem sants.

Per a pacificar les ànimes amb una pau autèntica, per a transformar la terra, per a cercar Déu Senyor Nostre en el món i a través de les coses del món, resulta indispensable la santedat personal. En les meves converses amb gent de tants països i dels ambients socials més diversos, sovint em pregunten: I què ens diu, als casats? Què, als qui treballem al camp? Què, a les vídues? Què, als joves?

Responc sistemàticament que només tinc una sola cassola. I solc puntualitzar que Jesucrist Senyor Nostre va predicar la bona nova per a tothom, sense cap mena de distinció. Una sola cassola i un sol aliment: el meu aliment és que faci la voluntat del qui m’ha enviat, que dugui a terme la seva obra (Ioh IV, 34). A cadascú crida a la santedat, de cadascú demana amor: joves i ancians, solters i casats, sans i malats, cultes i ignorants, treballin on treballin, siguin on siguin. Només hi ha una manera de créixer en la familiaritat i en la confiança en Déu: Tractar-lo en l’oració, parlar-hi, manifestar-li —de cor a cor— el nostre afecte.

Vida corrent

M’interessa de confirmar novament que no em refereixo a cap manera extraordinària de viure cristianament. Que cadascú de nosaltres mediti en tot allò que Déu ha fet per ell, i com hi ha correspost. Si som valents en aquest examen personal, ens adonarem que encara ens falta molt. Ahir em commovia, tot sentint d’un catecumen japonès que ensenyava el catecisme a d’altres, que encara no coneixien Crist. I m’avergonyia. Ens cal més fe, més fe!: i, amb la fe, la contemplació.

Repasseu amb calma aquella divina advertència, que omple l’ànima d’inquietud i, ensems, li duu sabors de bresca i de mel: redemi te, et vocavi te nomine tuo: meus es tu (Is XLIII, 1); t’he redimit i t’he cridat pel teu nom; ets meu! No robem a Déu el que és seu. Un Déu que ens ha estimat fins al punt de morir per nosaltres, que ens ha escollit des de tota l’eternitat, abans de la creació del món, perquè siguem sants en la seva presència (Cfr. Eph I, 4): i que contínuament ens ofereix ocasions de purificació i de donació pròpia.

Per si encara ens restava algun dubte, rebem una altra prova dels seus llavis: no sou vosaltres que m’heu escollit a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres, i us he encaminat perquè aneu lluny i doneu fruit, i el vostre fruit perduri, del vostre treball d’ànimes contemplatives (Cfr. Ioh XV, 16).

Després, fe, fe sobrenatural. Quan la fe flaqueja, l’home tendeix a afigurar-se Déu com si fos llunyà, sense preocupar-se gaire dels seus fills. Pensa en la religió com en una cosa juxtaposada, per a quan no hi ha més remei; espera, no s’explica amb quin fonament, manifestacions aparatoses, esdeveniments insòlits. Quan la fe vibra en l’ànima, hom descobreix, en canvi, que les passes del cristià no se separen de la mateixa vida humana corrent i habitual. I que aquesta santedat gran, que Déu ens reclama, s’enclou aquí i ara, en les coses petites de cada jornada.