Llistat de punts

Els fruits d ela temprança

Temprança és senyoriu. No tot allò que experimentem en el cos i en l’ànima es resoldrà a raig fet. No tot el que es pot fer s’ha de realitzar. Resulta més còmode deixar-se arrossegar pels impulsos que hom diu naturals; però a la fi d’aquest camí hom troba la tristesa, l’aïllament en la pròpia misèria.

N’hi ha alguns que no volen negar res a l’estómac, als ulls, a les mans; es neguen a escoltar qui els aconsella de viure una vida neta. La facultat d’engendrar —que és una realitat noble, participació en el poder creador de Déu— és utilitzada desordenadament, talment un instrument al servei de l’egoisme.

Però no m’ha agradat mai de parlar d’impuresa. Jo vull considerar els fruits de la temprança, vull veure l’home veritablement home, que no està lligat a les coses que brillen, sense valor, com la quincalla que arreplega la garsa. Aquest home sap prescindir d’allò que li fa mal a l’ànima, i s’adona que el sacrifici només és aparent, ja que vivint així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en la intimitat del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu.

La vida recobra aleshores els matisos que la destemprança esfumina; estem en condicions de preocupar-nos dels altres, de compartir amb tothom el que és nostre, de dedicar-nos a les tasques grans. La temprança cria l’ànima sòbria, modesta, comprensiva; li facilita un pudícia natural que sempre és atractiva, ja que es nota en la conducta el senyoriu de la intel·ligència. La temprança no suposa limitació, sinó grandesa. Hi ha molta més privació en la intemprança en què el cor abdica de si mateix, per servir el primer que li presenti el pobre so d’unes esquelles de llauna.

Potser fins en aquests moments no ens havíem sentit constrets a seguir tan de prop els passos de Crist. Potser no ens havíem adonat que podem unir al seu sacrifici reparador les nostres petites renúncies: pels nostres pecats, pels pecats dels homes en totes les èpoques, per aquesta tasca malvada de Lucífer que continua oposant a Déu el seu non serviam! ¿Com gosarem clamar sense hipocresia: Senyor, em dolen les ofenses que fereixen el vostre Cor amabilíssim, si no ens decidim a privar-nos d’una nimietat o a oferir un sacrifici minúscul en lloança del seu Amor? La penitència —veritable desgreuge— ens llança pel camí de la donació, de la caritat. Donació de si mateix per ajudar els altres, tal com Crist ens ha ajudat a nosaltres.

D’ara endavant, tingueu pressa a estimar. L’amor ens impedirà la queixa, la protesta. Perquè suportem sovint la contrarietat, sí; però ens queixem; i aleshores, a més de malgastar la gràcia de Déu, li tallem les mans per a futurs requeriments. Hilarem enim datorem diligit Deus (2 Cor IX, 7). Déu estima el qui dóna amb alegria, amb l’espontaneïtat que neix d’un cor enamorat, sense els escarafalls de qui es lliura com si fes una mercè.

Llavors, Jesús deturant-se el féu cridar. I alguns d’entre els millors que el rodejaven, diuen al cec: coratge, aixeca’t, que et crida (Mc X, 49). És la vocació cristiana! Però no és una sola, la crida de Déu. Considereu, a més, que el Senyor ens busca a cada instant: aixeca’t —ens indica—, surt de la teva indolència, de la teva comoditat, dels teus petits egoismes, dels teus petits problemes sense importància. Desenganxa’t de la terra, on t’estàs tan pla, camús, informe. Pren alçària, pes i volum i visió sobrenatural.

Aquell home, llençant la capa i aixecant-se dret d’un bot, anà cap a Jesús (Mc X, 50). Llençant la capa! No sé si mai has estat a la guerra. Ja fa molts anys que jo vaig poder trepitjar alguna vegada el camp de batalla, tot just després d’unes hores que el combat s’havia acabat; i allà hi havia, abandonats per terra, mantes, cantimplores i sarrons plens de records de família: cartes, fotografies de persones estimades… I no eren pas dels derrotats; eren dels victoriosos! Allò, tot allò els sobrava, per a córrer més de pressa i saltar el parapet enemic. Com a Bartimeu, per exalçar Crist.

No oblidis que per poder arribar fins a Crist, cal el sacrifici; llençar tot allò que destorba: manta, sarró, cantimplora. Tu també ho has de fer així en aquesta brega per la glòria de Déu, en aquesta lluita d’amor i de pau, amb la qual mirem d’estendre el regnat de Crist. Per servir l’Església, el Romà Pontífex i les ànimes, et cal estar disposat a renunciar a tot el que sobri; a quedar-te sense aquesta manta, que et fa d’abric en les nits crues; sense aquests records estimats de família; sense el refrigeri de l’aigua. Lliçó de fe, lliçó d’amor. Perquè és així com s’ha d’estimar Crist.