Llistat de punts

Us recordeu de la paràbola del bon samarità? Aquell home s’ha quedat ajagut en el camí, malferit pels lladres que li han robat fins l’últim cèntim. Passen per aquest indret un sacerdot de la Llei Antiga i, poc després, un levita; tots dos continuen la marxa sense ni girar-se. Però un samarità, que anava de camí, s’hi atansà i, en veure’l, sentí compassió, i acostant-s’hi més li embenà les ferides, després de posar-hi oli i vi; el carregà a la seva cavalcadura, el conduí en un hostal i tingué cura d’ell (Lc X, 33-34). Fixeu-vos que no és aquest un exemple que el Senyor exposa només per a unes poques ànimes selectes, perquè de seguida va afegir en resposta a qui li havia preguntat —a cadascun de nosaltres-: Vés, i fes-ho tu també (Lc X, 37).

Per tant, quan en la nostra vida personal o en la dels altres ens adonem que alguna cosa no va bé, quelcom que necessita l’auxili espiritual i humà que els fills de Déu podem i hem de prestar, una manifestació clara de prudència consistirà a posar-hi el remei oportú, a fons, amb caritat i amb fortalesa, amb sinceritat. No hi caben les inhibicions. És equivocat de pensar que els problemes es resolen amb omissions o amb retards.

La prudència exigeix que, sempre que la situació ho demani, s’empri la medecina, totalment i sense pal·liatius, després de deixar la nafra al descobert. Així que noteu els més petits símptomes del mal, sigueu senzills, veraços, tant si heu de guarir com si heu de rebre aquesta assistència. En aquests casos s’ha de permetre, al qui està en condicions de guarir en nom de Déu, que premi de lluny, després de més a prop, i més a prop, fins que surti tot el pus, de forma que el focus d’infecció acabi essent ben net. Primer de tot, hem de procedir així amb nosaltres mateixos, i amb aquells qui per motius de justícia o de caritat, tenim l’obligació d’ajudar; ho recomano especialment als pares i als qui es dediquen a tasques de formació i d’ensenyament.

Els respectes humans

Que no us deturi cap raó hipòcrita: apliqueu el remei net. Però obreu amb mà maternal, amb la delicadesa infinita de les nostres mares, mentre ens guarien les ferides grans o petites dels nostres jocs i ensopegades infantils. Si cal esperar unes hores, espereu-vos, però mai més temps del que és imprescindible, ja que una altra actitud suposaria comoditat, covardia, cosa ben diferent de la prudència. Rebutgeu tots, i principalment els qui us encarregueu de formar altres persones, la por de desinfectar la ferida.

És possible que algú mussiti arterament a l’orella d’aquells que han de curar, i no es decideixen o no volen enfrontar-se amb llur missió: Mestre, sabem que sou veraç…(Mt XXII, 16). No tolereu l’irònic elogi: aquells que no s’esforcen a dur a terme amb diligència la seva feina, ni són mestres, perquè no ensenyen el camí autèntic; ni són vertaders, ja que amb la seva falsa prudència prenen com una exageració o menyspreen les normes clares, demostrades mil vegades per la recta conducta, per l’edat, per la ciència del bon govern, pel coneixement de la feblesa humana i per l’amor a cada ovella, que empenyen a parlar, a intervenir, a mostrar interès.

Als falsos mestres, els domina la por d’esgotar la veritat; els inquieta la sola idea —l’obligació— de recórrer a l’antídot dolorós en determinades circumstàncies. En una tal actitud —convenceu-vos-en— no hi ha prudència, ni pietat, ni seny; aquesta positura reflecteix apocament, falta de responsabilitat, insensatesa, niciesa. Són els mateixos que després, plens de pànic pel desastre, pretenen escometre el mal quan ja és tard. No recorden que la virtut de la prudència demana recollir i transmetre a temps el consell reposat de la maduresa, de l’experiència antiga, de la vista neta, de la llengua sense lligaments.

No us amagaré que quan he de corregir o d’adoptar una decisió que causarà pena, jo pateixo abans, durant i després; i no sóc cap sentimental. Em consola això de pensar que tan sols les bèsties no ploren; plorem els homes, els fills de Déu. Entenc que en certs moments vosaltres també ho passareu malament, si us esforceu a dur a terme fidelment la vostra obligació. Tingueu present que resulta més còmode —bé que és un foraviament— evitar a tot preu el sofriment, amb l’excusa de no disgustar el proïsme: sovint, en aquesta inhibició, s’amaga una vergonyosa fugida del dolor mateix, ja que correntment no és agradable de fer cap avís seriós. Fills meus, recordeu-vos que l’infern és ple de boques tancades.

M’escolten ara alguns metges. Perdoneu la meva gosadia si torno a prendre un exemple de la medicina; potser diré un disbarat, però la comparança ascètica hi va bé. Per a guarir una ferida, primer cal netejar-la bé, i també el seu voltant, d’una mica lluny. El cirurgià sap de sobres que fa mal; però si omet aquesta operació, després en farà més.

I també s’hi posa de seguida el desinfectant; cou —pica, com diem a la meva terra—, mortifica, i no hi ha més remei que fer-ho, per tal que la nafra no s’infecti.

Si per a la salut corporal s’han d’adoptar, òbviament, aquestes mesures, ni que es tracti d’esgarrinxades de poca categoria, en les coses grans de la salut de l’ànima —en els punts neuràlgics de la vida d’un home—, fixeu-vos si caldrà rentar, si caldrà obrir, si caldrà polir, si caldrà desinfectar, si caldrà patir! La prudència ens demana d’intervenir-hi així i no defugir el deure, per tal com esquivar-lo demostraria una falta de consideració, i fins i tot un atemptat greu contra la justícia i contra la fortalesa.

Persuadiu-vos que un cristià, si de veres vol actuar rectament, de cara a Déu i de cara als homes, necessita totes les virtuts, si més no en potència. Pare, em demanareu: i de les meves febleses, què? Jo us respondré: ¿que potser no guareix un metge que estigui malalt, encara que el mal que l’afligeix sigui crònic?; ¿li impedirà, la seva malaltia, de prescriure a d’altres malalts la recepta adient? És clar que no: per guarir, li basta posseir la ciència oportuna i posar-la en pràctica, amb el mateix interès amb què combat el mal propi.

En certa ocasió vaig sentir un desaprensiu que comentava que l’experiència de les ensopegades serveix per a tornar a caure cent vegades en el mateix error. Jo us dic, en canvi, que una persona prudent aprofita aquests contratemps per escarmentar, per aprendre d’obrar el bé, per renovar-se en la decisió d’esdevenir més santa. De l’experiència dels vostres fracassos i triomfs en el servei de Déu, traieu-ne sempre, amb l’acreixement de l’amor, una il·lusió més ferma de prosseguir en el compliment dels vostres deures i drets de ciutadans cristians, al preu que sigui: sense covardies, sense defugir ni l’honor ni la responsabilitat, sense espantar-nos davant les reaccions que s’aixequin al voltant nostre —tal vegada provinents de falsos germans—, quan tractem de cercar, noblement i lleialment, la glòria de Déu i el bé dels altres.

Així, doncs, hem de ser prudents. Per què? Per ser justos, per viure la caritat, per servir eficaçment Déu i totes les ànimes. La prudència, amb tota la raó, ha estat anomenada genitrix virtutum (St Tomàs d’Aquino, In III Sententiarum, dist. 33 q. 2, a. 5), mare de les virtuts, i també auriga virtutum (St. Bernat, Sermones in Cantica Canticorum, XLIX, 5 [PL 183, 1018]), conductora de tots els bons hàbits.