Llistat de punts

Procurem fomentar en el fons del cor un desig ardent, un afany gran d’assolir la santedat, encara que ens contemplem plens de misèries. No us espanteu; a mesura que un avança en la vida interior els defectes personals són percebuts amb més claredat. Passa que l’ajut de la gràcia es transforma com en uns vidres d’augment, i se’ns apareixen amb unes dimensions gegantines fins i tot el gra de pols més minúscul, el granet de sorra gairebé imperceptible, perquè l’ànima adquireix la finor divina i fins l’ombra més petita molesta la consciència, que solament troba gust en la netedat de Déu. Digues-li ara, del fons del teu cor: Senyor, vull ser sant de debò, de debò vull ser un digne deixeble vostre i seguir-vos sense condicions. I t’has de proposar de seguida la intenció de renovar cada dia els grans ideals que t’animen en aquests moments.

Jesús, si els qui ens reunim en el vostre Amor fóssim perseverants! Si aconseguíssim de traduir en obres aquests anhels que Vós mateix desperteu en les nostres ànimes! Pregunteu-vos ben sovint: Jo, per què m’estic a la terra? I així procurareu el perfecte acabament —ple de caritat— de les feines que emprengueu a cada jornada i l’atenció de les coses petites. Ens fixarem en l’exemple dels sants: persones com nosaltres, de carn i ossos, amb febleses i debilitats, que saberen vèncer i vèncer-se per amor de Déu; en considerarem la conducta i —com les abelles, que destil·len de cada flor el nèctar més preciós— ens aprofitarem de llurs lluites. Vosaltres i jo aprendrem així mateix a descobrir tantes virtuts en aquells qui ens volten —ens donen lliçons de treball, d’abnegació, d’alegria… —, i no ens aturarem gaire en els seus defectes; només quan sigui imprescindible, per tal d’ajudar-los amb la correcció fraterna.

Forts i pacients: serens. Però no amb la serenitat de qui compra la tranquil·litat pròpia a costa de desinteressar-se dels germans o de la gran tasca, que pertoca a tothom, de difondre el bé per tot el món sense mesura. Serens, perquè sempre hi ha perdó, perquè tot té el seu remei, fora la mort i, per als fills de Déu, la mort és vida. Serens, ni que només fos per a poder actuar amb intel·ligència: qui conserva la calma, està en condicions de pensar, d’estudiar els pros i els contres, d’examinar assenyadament els resultats de les accions previstes. I en acabat, assossegadament, intervé amb decisió.

Considerem ara per uns instants els textos d’aquesta Missa del dimarts de Passió. Pensem de quina manera els homes es deïfiquen. Perquè cal que sapiguem distingir la deïficació bona de la deïficació dolenta. Parlarem d’humilitat, ja que aquesta és la virtut que ens ajuda a conèixer, simultàniament, la nostra misèria i la nostra grandesa.

La nostra misèria ressalta amb prou evidència. No vull dir les limitacions naturals: tantes grans aspiracions en les quals l’home somia i que, en canvi, mai no farà efectives, mal que sigui per falta de temps. Penso més aviat en allò que fem malament, en les caigudes, en les errades que podrien evitar-se i no s’eviten. Contínuament experimentem la nostra ineficàcia personal. Però, de vegades, sembla com si s’ajuntessin totes aquestes coses, com si se’ns manifestessin amb un major relleu, perquè ens adonem de la poqueta cosa que arribem a ser. Què hem de fer?

Expecta Dominum (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), espera en el Senyor; viu de l’esperança, ens suggereix l’Església, amb amor i amb fe. Viriliter age (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), comporta’t baronívolament. Què hi fa que siguem criatures de fang, si tenim l’esperança posada en Déu? I si mai una ànima sofreix una caiguda, un retrocés —cosa que no cal pas que s’esdevingui—, s’hi posa remei, com se sol fer en la vida ordinària amb la salut del cos, i tornem-hi!

¿No us heu fixat en les famílies, quan conserven una peça decorativa de valor i fràgil —un gerro, posem per cas—, com en tenen cura perquè no es trenqui? Fins que arriba un dia que el nen, tot jugant el tira a terra, i aquell record preciós s’esmicola en mil trossos. El disgust és gran, però de seguida ve l’adob; es recompon, s’enganxa amb tot el mirament i, un cop restaurat, a la fi és tan bonic com abans.

Però, quan l’objecte és de terrissa o només de terra cuita, generalment n’hi ha prou amb unes grapes de ferro o de qualsevol altre metall, que mantindran els trossos units. I l’atuell, reparat així, cobra un encís original.

Portem això a la vida interior. Davant les nostres misèries i els nostres pecats, davant els nostres errors —bé que, per la gràcia divina, siguin de poc pes—, anem a l’oració i diguem al nostre Pare: Senyor, en la meva pobresa, en la meva fragilitat, en aquest fang meu d’atuell trencat, Senyor, poseu-m’hi unes grapes i —amb el meu dolor i amb el vostre perdó— seré més fort i més agraciat que no pas abans! Una oració consoladora, per repetir-la quan s’esmicoli aquest pobre fang nostre.

Que no ens sorprengui pensar que som tan trencadissos, que no ens sobti si comprovem que el nostre capteniment s’esbocina per un no res; confieu en el Senyor, que té l’auxili sempre preparat: el Senyor és la meva llum i la meva salvació, qui em pot fer mal? (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]). Ningú: tractant així el nostre Pare del Cel, no tinguem por de ningú ni de res.