Llistat de punts

Jesús havia treballat molt el dia abans i, en emprendre el camí, va tenir gana. Mogut per aquesta necessitat, se’n va a aquella figuera que, de lluny, presenta un fullam esplèndid. Ens explica sant Marc que no era temps de figues (Mc XI, 13); però Nostre Senyor se n’hi va per collir-ne, tot sabent molt bé que en aquesta estació no en trobaria. Amb tot, en comprovar l’esterilitat de l’arbre amb aquella aparença de fecunditat, amb aquella abundor de fulles, ordena: que mai més ningú no mengi fruit teu (Mc XI, 14).

És fort, sí! Que mai més no neixi fruit de tu! I com havien de quedar els seus deixebles, més que més si consideraven que parlava la Saviesa de Déu! Jesús maleeix aquest arbre perquè només hi ha trobat una semblança de fecunditat: fullam. Així aprenem que no hi ha excusa per a la ineficàcia. Tal vegada diuen: no tinc prou coneixements… No hi ha excusa! O bé afirmen: és que la malaltia, és que el meu talent no és gran, és que les condicions no són favorables… és que l’ambient… Tampoc no valen aquestes excuses! Ai d’aquell que s’adorna amb la fullaraca d’un fals apostolat, del qui ostenta la frondositat d’una vida fecunda aparent, sense intents sincers d’obtenir fruit! Sembla que aprofita el temps, que és mou, que organitza, que s’empesca una manera nova de resoldre-ho tot… Però és improductiu. Ningú no s’alimentarà amb les seves obres sense suc sobrenatural.

Demanem al Senyor que siguem ànimes disposades a treballar amb heroisme feraç. Perquè a la terra no en manquen, i són molts aquells en els quals les criatures quan s’hi acosten solament descobreixen fulles: grosses, lluents, llustroses. Només fullam, exclusivament això, i res més. I les ànimes ens esguarden amb l’esperança de sadollar la fam, que és fam de Déu. No és possible oblidar que comptem amb tots els mitjans, amb la doctrina suficient i amb la gràcia del Senyor, tot i les nostres misèries.

lubilate Deo. Exsultate Deo adiutori nostro (Ps LXXX, 2 [Introit de la Missa]). Lloeu Déu. Salteu d’alegria en el Senyor, el nostre únic ajut. Jesús, qui no ho entengui, no sap res d’Amors, ni de pecats, ni de misèries! Jo sóc un pobre home, i entenc en pecats, en amors i en misèries. Sabeu què és veure’s aixecat fins al cor de Déu? Ho enteneu, que una ànima s’enfronti amb el Senyor, que li obri el cor, que li expliqui les seves queixes? Jo em queixo, posem per cas, quan s’enduu amb Ell gent d’una edat primerenca que encara el podria servir i estimar molts anys ací a la terra; perquè no ho entenc. Però són planys de confiança, ja que si m’apartava dels braços de Déu, de seguida ensopegaria. Per això, immediatament, a poc a poc, mentre accepto els designes del Cel, hi afegeixo: faci’s, compleixi’s, sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. Amén. Amén.

Aquesta és la manera de fer que ens ensenya l’Evangeli, la picardia més santa i la font d’eficàcia per al treball apostòlic; i aquesta és la deu del nostre amor i de la nostra pau de fills de Déu, i el viarany pel qual podem transmetre afecte i serenitat als homes, i només per això aconseguirem acabar en l’Amor els nostres dies, havent santificat el nostre treball i anant-hi a trobar la felicitat amagada en les coses de Déu. Ens captindrem amb el sant desvergonyiment dels nens, i rebutjarem la vergonya —la hipocresia— dels grans, que s’esporugueixen de retornar al Pare, quan han passat pel fracàs d’una caiguda.

Acabo amb la salutació del Senyor, que recull el Sant Evangeli: Pax vobis! La pau sigui amb vosaltres… I els deixebles van tenir una gran alegria en veure el Senyor (Ioh XX, 19-20), d’aquest Senyor que ens acompanya al Pare.

Deures de justícia amb Déu i amb els homes

Gravem-ho bé a la nostra ànima, perquè se’ns noti en la conducta: primer, justícia amb Déu. Aquesta és la pedra de toc de la veritable fam i set de justícia (Mt V, 6), que la distingeix de la cridòria dels envejosos, dels ressentits, dels egoistes i cobdiciosos… Perquè negar al Nostre Creador i Redemptor el reconeixement dels béns abundosos i inefables que ens concedeix, enclou la més tremenda i ingrata de les injustícies. Vosaltres, si de debò us esforceu per ser justos, considerareu sovint la vostra dependència de Déu —perquè, què tens tu que no ho hagis rebut? (1 Cor IV, 7)—, per omplir-vos d’agraïment i de desigs de correspondre a un Pare que ens estima amb bogeria.

Aleshores s’avivarà en vosaltres l’esperit bo de pietat filial, que us farà que tracteu el bon Déu amb tendresa de cor. Quan els hipòcrites us plantegin el dubte si el Senyor té dret a demanar-vos tant, no us deixeu enganyar. Tot el contrari, us posareu en presència de Déu sense condicions, dòcils, com l’argila en mans del terrissaire (Ier XVIII, 6) i li confessareu rendidament: Deus meus et omnia!, Vós sou el meu Déu i el meu tot. I si alguna vegada us arriba el cop inesperat, la tribulació immerescuda de la part dels homes, sabreu cantar amb una alegria nova: que es faci, que es compleixi, que sigui alabada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. Amén. Amén.