Llistat de punts

En resum, germans meus estimats —altra vegada la veu de sant Pau— manteniu-vos ferms i incommovibles, dedicats constantment a l’obra del Senyor. I tingueu per ben sabut que el vostre treball no és pas debades (1 Cor XV, 58). Ho veieu? És tota una trama de virtuts que es posa en joc, en exercir el nostre ofici, amb el propòsit de santificar-lo: la fortalesa, per a perseverar en la nostra labor, a pesar de les naturals dificultats i sense deixar-se vèncer mai per l’atabalament; la temperància, perquè sigui gastada sense reserves i per tal de superar la comoditat i l’egoisme; la justícia, per al compliment dels nostres deures envers Déu, envers la societat, la família, els col·legues; la prudència per saber en cada cas què convé fer, i llançar-nos a l’obra sense dilacions… I tot, hi insisteixo, per Amor, amb el sentit viu i immediat de la responsabilitat del fruit del nostre treball i del seu abast apostòlic.

Obres són amors i no bones raons, diu un refrany, i em sembla que no cal afegir-hi res més.

Senyor, concediu-nos la vostra gràcia. Obriu-nos la porta del taller de Natzaret, a fi que aprenguem a contemplar-vos a Vós, amb la vostra Mare Santa Maria, i amb el sant Patriarca Josep —que estimo tant i tant venero—, dedicats tots tres a una vida de treball sant. Es remouran els nostres pobres cors, us cercarem i us trobarem en la labor quotidiana, que Vós desitgeu que convertim en obra de Déu, obra d’Amor.

Si voleu actuar a cada moment com a senyors de vosaltres mateixos, us aconsello que feu tot el que pugueu per estar despresos de tot, sense por, sense temences ni recels. Després, quan atengueu i compliu les vostres obligacions personals, familiars…, empreu els mitjans terrenals honestos amb rectitud, pensant en el servei a Déu, a l’Església, als de casa vostra, a la vostra feina professional, al vostre país, a la humanitat entera. Mireu que allò que importa no es concreta en la materialitat de posseir tal cosa o bé de mancar de tal altra, sinó en captenir-se segons la veritat que ens ensenya la nostra fe cristiana: els béns creats són solament això: mitjans. Rebutgeu, doncs, els mirallets de considerar-los com quelcom definitiu: No us amuntegueu tresors a la terra, on el corc i el rovell els malmeten i on els lladres furguen i els roben. Més aviat amuntegueu-vos tresors al cel, on ni el corc ni el rovell no els malmeten, i on els lladres ni furguen ni els roben: que allí on tens el tresor, allí tindràs també el cor (Mt VI, 19-20).

Quan algú centra la seva felicitat exclusivament en les coses d’aquí baix —he estat testimoni de veritables tragèdies—, perverteix el seu ús raonable i destrueix l’ordre disposat sàviament pel Creador. Aleshores el cor resta trist i insatisfet; s’endinsa per camins d’un descontentament etern i acaba esclavitzat ja a la terra, víctima d’aquests mateixos béns que potser han estat obtinguts amb esforços i renúncies sense fi. Però, per damunt de tot, us recomano que no oblideu mai que Déu no cap, no habita en un cor enfangat per un amor sense ordre, tosc i inútil. Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o bé avorrirà l’un i s’afeccionarà a l’altre, o bé estimarà el primer i menysprearà l’altre: no podeu servir Déu i les riqueses (Mt VI, 24). Ancorem, doncs, el cor en l’amor capaç de fer-nos feliços… Desitgem els tresors del cel (St Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXIII, 3 [PG 58, 607]).

No vull menar-te vers un abandó en el compliment dels teus deures o en l’exigència dels teus drets. Al contrari, per a cada un de nosaltres, d’ordinari, una retirada en aquest front equival a desertar covardament de la lluita per ser sants, a la qual Déu ens ha cridat. Per això, amb seguretat de consciència, has de tenir la fal·lera —especialment en la teva feina— per tal que ni a tu ni als teus us falti mai el que convé per a viure amb una cristiana dignitat. Si en cap moment experimentes en la teva carn el pes de la indigència, no te n’entristeixis ni t’hi rebel·lis; però, hi insisteixo, procura emprar tots els recursos nobles per superar aquesta situació, ja que si obraves d’una altra forma fóra com temptar Déu. I mentre lluites, recorda’t, a més, que omnia in bonum!, tot —també l’escassetat, la pobresa— coopera al bé dels qui estimen el Senyor(Cfr. Rom VIII, 28); acostuma’t, ja des d’ara, a afrontar amb alegria les petites limitacions, les incomoditats, el fred, la calor, la privació de quelcom que consideres imprescindible, el fet de no poder reposar com i quan voldries, la fam, la soledat, la ingratitud, la incomprensió, la deshonra…

Pare… no els tragueu del món

Nosaltres som uns homes del carrer, cristians corrents, immergits en el torrent circulatori de la societat, i el Senyor ens vol sants, apostòlics, justament enmig del nostre treball professional, és a dir, santificant-nos-hi, santificant-lo i fent que els altres s’hi santifiquin. Convenceu-vos que és en aquest ambient que us espera Déu amb una sol·licitud de Pare, d’Amic; i penseu que amb el vostre quefer professional realitzat amb responsabilitat, a més de sostenir-vos econòmicament, presteu un servei directíssim al desenvolupament de la societat, alleugeu també tantes de les càrregues dels altres i manteniu tantes altres obres assistencials —a un nivell local i universal— en favor dels individus i dels pobles menys afavorits.

Acabem amb una consideració que ens ofereix l’Evangeli de la Missa d’avui: Jesús, sis dies abans de la Pasqua anà a Betània, on s’estava Llàtzer, el qual Jesús havia ressuscitat d’entre els morts. Allà li van oferir un sopar: Marta servia i Llàtzer era un dels qui seien a taula amb ell. Aleshores, Maria prengué una lliura de perfum de nard autèntic i costosíssim, ungí amb ell els peus de Jesús i els eixugà amb els seus cabells; i la casa s’omplí de l’olor del perfum (Ioh XII, 1-3). Quina prova tan clara de magnanimitat aquell malbaratament de Maria! Judes es queixa que s’hagi malgastat un perfum que valia —amb la seva cobdícia ho ha calculat molt bé— almenys tres-cents denaris (Ioh XII, 5).

El veritable despreniment ens mena a ésser molt generosos amb Déu i amb els nostres germans; a moure’ns, a buscar recursos, a gastar-nos per ajudar els qui passen necessitat. Un cristià no es pot conformar amb un treball que li permeti de guanyar prou per a viure’n ell i els seus: la seva grandesa de cor l’impulsarà a posar tot l’esforç per al sosteniment dels altres, per un motiu de caritat, i per un motiu de justícia, com escrivia sant Pau als de Roma: la Macedònia i l’Acaia, com a mostra de solidaritat, han decidit voluntàriament de fer una col·lecta destinada als pobres que hi ha entre els sants de Jerusalem. Els ha plagut així i a més tenien certament un deute amb ells. Ja que, si els gentils van esdevenir partícips dels seus béns de l’esperit, cal que els ho retornem, ajudant-los amb béns materials (Rom XV, 26-27).

No sigueu mesquins ni gasius amb qui s’ha excedit amb nosaltres tan generosament, fins a donar-se del tot, sense mida. Penseu: quant us costa —també econòmicament— ésser cristians? Però, sobretot no oblideu que Déu estima el qui dóna amb alegria. D’altra banda, és prou poderós el Senyor per a sadollar-vos de tot bé, així que sempre contents de tenir prou de tot, en tingueu de sobres per a exercitar tota mena d’obres bones (2 Cor IX, 7-8).

En apropar-nos, aquesta Setmana Santa, als dolors de Jesucrist, demanem a la Verge Santíssima que, com Ella (Cfr. Lc II, 19), sapiguem també nosaltres ponderar i conservar totes aquestes ensenyances en els nostres cors.