Llistat de punts

Quan m’adreço a vosaltres, quan conversem tots plegats amb Déu Nostre Senyor, continuo en veu alta la meva oració personal: m’agrada de recordar-ho sovint. I vosaltres també us heu d’esforçar a alimentar la vostra oració dintre les vostres ànimes, encara que per qualsevol circumstància, com ara la d’avui, hàgim de tractar un tema que a primer cop d’ull no sembla gaire a propòsit per a un diàleg d’amor: que això és el nostre col·loqui amb el Senyor. Dic al primer cop d’ull, perquè tot el que ens passa, tot el que s’esdevé al costat nostre pot ser, i ha de ser, tema de la nostra meditació.

Us haig de parlar del temps, d’aquest temps que se’ns en va. No repetiré la coneguda afirmació que un any més és un any menys… Tampoc no us suggereixo que aneu demanant pertot arreu què en pensen, del decurs dels dies, ja que probablement —si ho fèieu— sentiríeu alguna resposta d’aquest estil: joventut, diví tresor, que te’n vas per no tornar… Per bé que no excloc que també podríeu sentir una consideració amb més sentit sobrenatural.

Tampoc no em vull deturar en el punt concret de la brevetat de la vida, amb accents de nostàlgia. Als cristians, la fugacitat de la caminada terrenal ens hauria d’incitar a aprofitar millor el temps, de cap manera témer Nostre Senyor, i menys encara a mirar-nos la mort com un final desastrós. Un any que s’acaba —s’ha dit de mil maneres, més o menys poètiques—, amb la gràcia i la misericòrdia de Déu, és un pas més que ens acosta al Cel, la nostra Pàtria definitiva.

En pensar en aquesta realitat, entenc molt bé aquella exclamació que sant Pau escriu als de Corint: tempus breve est! (1 Cor VII, 29), que n’és de breu, la durada del nostre pas per la terra! Aquests mots, per un cristià coherent, ressonen dins el més íntim del seu cor, com un retret davant la falta de generositat, i com una invitació constant a ésser lleial. Veritablement, el nostre temps d’estimar, de donar, de desagreujar, és curt. No és just, doncs, que el malbaratem, ni que irresponsablement llancem aquest tresor per la finestra: no podem desbaratar aquesta etapa del món que Déu confia a cadascun de nosaltres.

Però reprenguem el fil de la paràbola. I les irreflexives, què fan? D’aleshores ençà dediquen tot el seu afany a agençar-se per esperar l’Espòs: van a comprar l’oli. Però s’hi han decidit tard, i mentre hi anaven, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces, i la porta restà tancada. Més tard van arribar també les altres, i deien: Senyor, Senyor, obriu-nos! (Mt XXV, 10-11). No és pas que s’hagin estat sense fer res: han intentat alguna cosa. Però van sentir la veu que els responia amb duresa: no us conec (Mt XXV, 12). No van saber o no van voler preparar-se amb la sol·licitud que calia, i es van descuidar de comprar l’oli raonablement al seu temps. Els va faltar generositat per a acomplir plenament el poc que se’ls havia encomanat. Mancaven, de fet, moltes hores, però les van desaprofitar.

Pensem ardidament en la nostra vida. ¿Per què no trobem de vegades aquests minuts, per acabar amorosament la feina que ens afecta i que és el mitjà de la nostra santificació? ¿Per què descurem les obligacions familiars? ¿Per què ens entra la precipitació en el moment de resar, d’assistir al sant Sacrifici de la Missa? ¿Per què ens manquen la serenitat i la calma, per a l’acompliment de les obligacions del propi estat, i ens entretenim sense cap pressa a anar darrera els capricis personals? Em podreu respondre: això són menuderies. Sí, veritablement: però aquestes menuderies són l’oli, el nostre oli, que manté viva la flama i el llum encès.

Aquest és el fruit de l’oració d’avui: que ens convencem que el nostre camí a la terra —en tota circumstància i en tota temporada— és per a Déu, que ens convencem que és un tresor de glòria, un transsumpte celestial; que és, a les nostres mans, una meravella que hem d’administrar, amb sentit de responsabilitat i de cara als homes i a Déu, sense que calgui canviar d’estat, enmig del carrer, tot santificant la pròpia professió o ofici i la vida de la llar, les relacions socials, tota l’activitat que sembla només terrenal.

Quan tenia vint-i-sis anys i em vaig adonar, en tota la profunditat, del compromís de servir el Senyor a l’Opus Dei, vaig demanar-li amb tota l’ànima vuitanta anys de gravetat. Demanava més anys al meu Déu —amb una ingenuïtat de principiant, infantil— per saber esmerçar el temps, per aprendre a aprofitar cada minut, al seu servei. El Senyor sap concedir aquestes riqueses. Qui sap si tu i jo arribarem a poder dir: he tingut més intel·ligència que els ancians, perquè he complert els vostres manaments (Ps CXVIII, 100). La joventut no ha d’equivaler a despreocupació, així com el fet de pentinar cabells blancs no vol pas dir necessàriament prudència i saviesa.

Vine amb mi a la Mare de Crist. Mare Nostra, que has vist Jesús fent-se gran, que has vist com aprofitava el seu pas entre els homes: ensenya’m d’esmerçar els meus dies al servei de l’Església i de les ànimes; ensenya’m a percebre en la més pregona intimitat del meu cor, com un retret afectuós, Mare bona, sempre que em calgui, que el meu temps no em pertany, perquè és del Pare Nostre que és al Cel.