Llistat de punts

La llibertat de les consciències

Quan, durant els meus anys de sacerdoci, no diré que predico, sinó que clamo el meu amor a la llibertat personal, noto en alguns un posat de desconfiança, com si sospitessin que la defensa de la llibertat enclogués un perill per a la fe. Que es tranquil·litzin aquests pusil·lànimes. Exclusivament atempta contra la fe una equivocada interpretació de la llibertat, una llibertat sense cap fi, sense norma objectiva, sense llei, sense responsabilitat. En un mot: el llibertinatge. Malauradament, és això el que alguns propugnen; aquesta reivindicació sí que constitueix un atemptat a la fe.

Per això no és exacte parlar de llibertat de consciència, que equival a avaluar com de bona categoria moral el fet que l’home rebutgi Déu. Ja hem recordat que podem oposar-nos als designis salvadors del Senyor; podem, però no hem de fer-ho. I si algú adoptava deliberadament aquesta actitud, pecaria per transgressió del manament primer i fonamental: estimaràs Jahvé amb tot el cor (Dt VI, 5).

Jo defenso amb totes les meves forces la llibertat de les consciències (Lleó XIII, Enc. Libertas praestantissimum, 20-VI-1888, ASS 20 [1988], 606) que denota que no és lícit a ningú d’impedir que la criatura reti culte a Déu. S’han de respectar les legítimes ànsies de veritat: l’home té una obligació greu de cercar el Senyor, de conèixer-lo i adorar-lo, però a la terra ningú no s’ha de permetre d’imposar al proïsme la pràctica d’una fe que no té; de la mateixa manera que ningú no pot apropiar-se el dret de fer mal a qui l’ha rebuda de Déu.

Us ho torno a dir: no accepto cap altra esclavitud que la de l’Amor de Déu. I això perquè, tal com ja us ho he comentat en d’altres moments, la religió és la major rebel·lia de l’home que no tolera viure com una bèstia, que no es conforma —no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador. Us vull rebels, lliures de tot lligament, perquè us vull amb mi —és Crist qui ens hi vol!— fills de Déu. Esclavatge o filiació divina: heus aquí el dilema de la nostra vida. O fills de Déu o esclaus de la supèrbia, de la sensualitat, d’aquest egoisme angoixós en què tantes ànimes semblen debatre’s.

L’Amor de Déu assenyala el camí de la veritat, de la justícia, del bé. Quan ens decidim a respondre al Senyor: la meva llibertat per a Vós, ens trobem alliberats de totes les cadenes que ens havien lligat a coses sense importància, a preocupacions ridícules, a ambicions mesquines. I la llibertat —tresor incalculable, perla meravellosa que fóra trist de llençar a les bèsties (Cfr. Mt. VII, 6) — és esmerçada tota sencera a aprendre de fer el bé (Cfr. Is I, 17).

Aquesta és la llibertat gloriosa dels fills de Déu. Els cristians acovardits —cohibits o envejosos— en llur conducta, davant el llibertinatge dels qui no han acollit la Paraula de Déu, demostrarien tenir un concepte miserable de la nostra fe. Si de debò complim la Llei de Crist —si ens hi esforcem, perquè no sempre ho aconseguirem—, ens descobrirem proveïts d’aquesta meravellosa gallardia d’esperit, que no necessita anar a cercar enlloc més el sentit de la dignitat humana més completa.

La nostra fe no és cap càrrega, ni cap limitació. Quina pobra idea de la veritat cristiana manifestaria qui raonés així! En decidir-nos per Déu, no hi perdem res, ho guanyem tot: qui al preu de l’ànima conserva la vida, la perdrà; i qui perdi la seva vida per amor meu, la retrobarà (Mt X, 39).

Hem tret la carta guanyadora, el primer premi. Mai que hi hagi res que ens privi de veure això clarament, examinem l’interior de la nostra ànima: potser hi trobarem poca fe, poc tracte personal amb Déu, poca vida d’oració. Hem de pregar al Senyor —mitjançant la seva Mare i Mare Nostra— que ens augmenti el seu amor, que ens concedeixi de tastar la dolçor de la seva presència, ja que és tan sols quan hom estima que arriba a la llibertat més plena: la de no voler abandonar mai, per tota l’eternitat, l’objecte dels nostres amors.