Llistat de punts

En els primers anys de la dècada dels quaranta, jo anava molt per València. Aleshores no tenia cap mitjà humà i, amb aquells qui —com vosaltres ara— es reunien amb aquest pobre sacerdot, fèiem l’oració on bonament podíem, algunes tardes en una platja solitària. Com els primers amics del Mestre, us en recordeu? Escriu sant Lluc que, en sortir de Tir amb Pau, camí de Jerusalem, ens acompanyaren tots, amb les esposes i fills, fins als afores de la ciutat; i, posats de genolls a la riba, férem l’oració (Act XXI, 5).

Un dia, doncs, a darrera hora, durant una d’aquelles postes de sol meravelloses, veiérem que s’atansava una barca a la vora, i que saltaren a terra uns homes bruns, forts com roques, ben mullats, el tors nu, tan cremats per la brisa que semblaven ésser de bronze. Començaren a treure de l’aigua la xarxa atapeïda de peixos brillants com la plata, i la duien arrossegada per la barca. Estiraven amb molt de braó, els peus enfonsats a la sorra, amb una energia prodigiosa. Tot d’una vingué un nen, també molt colrat, s’acostà a la corda, l’agafà amb les manetes i va començar a estirar amb una evident poca traça. Aquells pescadors rudes, no gens refinats, degueren sentir que el cor se’ls estremia i deixaren que el menut col·laborés; no el van apartar, tot i que més aviat els destorbava.

Vaig pensar en vosaltres i en mi mateix; en vosaltres, que encara no us coneixia, i en mi; en aquestes estirades a la corda, cada dia, en tantes coses. Si ens presentem davant Déu Nostre Senyor com aquest petit, convençuts de la nostra feblesa però disposats a secundar els seus designis, assolirem més fàcilment la meta: arrossegarem la xarxa fins a la riba, curulla de fruit abundant, perquè allà on fallen les nostres forces, arriba el poder de Déu.

Fruits de la humilitat

Com més gran ets, més humil t’has de fer, i trobaràs gràcia davant el Senyor (Ecclo III, 20). Si som humils, Déu no ens abandonarà mai. Ell humilia l’altivesa del superb, però salva els humils. Ell allibera l’innocent, el qual per la puresa de les seves mans serà rescatat (Cfr. Job XXII, 29-30). La infinita misericòrdia del Senyor no triga a acudir en socors de qui el crida des de la humilitat. I aleshores actua com qui és: com Déu Omnipotent. Ni que hi hagi molts perills, ni que l’ànima sembli ben assetjada, ni que es trobi encerclada pertot arreu pels enemics de la seva salvació, no sucumbirà. I això no és solament una tradició d’altres temps: avui encara passa.

Hem d’adquirir la mesura divina de les coses, no perdent mai el punt de mira sobrenatural, i comptant que Jesús també es val de les nostres misèries, perquè resplendeixi la seva glòria. Per això, quan sentiu serpentejar dins la vostra consciència l’amor propi, el cansament, el desànim, el pes de les passions, reaccioneu de seguida i escolteu el Mestre, sense espantar-vos davant la trista realitat d’allò que som cada un de nosaltres; perquè, mentre visquem, ens acompanyaran sempre les febleses personals.

Aquest és el camí del cristià. Resulta necessari d’invocar sense treva, amb una fe ferma i humil: «Senyor!, no us refieu de mi. Jo sí que em refio de Vós». I en pressentir en la nostra ànima l’amor, la compassió, la tendresa amb què Crist Jesús ens esguarda, ja que Ell no ens abandona, entendrem en tota llur profunditat les paraules de l’Apòstol: virtus in infirmitate perficitur (2 Cor XII, 9); amb fe en el Senyor, tot i les nostres misèries —més ben dit, amb les nostres misèries—, serem fidels al nostre Pare Déu; brillarà el poder diví que ens sostindrà enmig de la nostra feblesa.

Fe i humilitat

Ara és sant Mateu qui ens conta una situació commovedora. Heus aquí que una dona, que feia dotze anys que patia pèrdues de sang, se li atansà per darrera i li tocà el voraviu del vestit (Mt IX, 20). Quina humilitat, la seva! És que es deia dintre seu: només que li toqui el vestit estic salvada (Mt IX, 21). Mai no falten malalts que imploren, com Bartimeu, amb una fe gran, que no els fa res confessar a crits. Però vegeu com, en el camí de Crist, no hi ha dues ànimes que siguin iguals. Gran és també la fe d’aquesta dona, i ella no crida: s’acosta sense que ningú se n’adoni. En té prou tocant una mica la roba de Jesús, perquè està segura que es guarirà. Quan tot just ho ha fet, Nostre Senyor es gira i se la mira. Ja sap què passa en l’interior d’aquell cor; s’ha adonat de la seva seguretat: tingues confiança, filla, la teva fe t’ha salvat (Mt IX, 22).

Va tocar delicadament la vora del mantell, s’atansà amb fe, cregué i sabé que havia estat guarida… Així nosaltres, si volem ésser salvats, toquem amb fe el vestit de Crist (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, VI, 56, 58 [PL 15, 1682-1683]). Ho veus, com ha de ser la nostra fe? Humil. Qui ets tu, qui sóc jo, per merèixer aquesta crida de Crist? Qui som, per estar tan a prop d’Ell? Igual que a aquella pobra dona entre la gentada, ens ha ofert una ocasió. I no per tocar una mica del seu vestit, o un moment la vora del seu mantell, l’orla. El tenim a Ell. Se’ns dóna del tot amb el seu Cos, amb la seva Sang, amb la seva Ànima i amb la seva Divinitat. I el mengem cada dia, hi parlem íntimament, tal com es parla amb el pare, com es parla amb l’Amor. I això és veritat. No són imaginacions.

¿Et penses que són tants els teus pecats, que el Senyor no podrà escoltar-te? Doncs, no es així, perquè té entranyes de misericòrdia. Si, malgrat aquesta meravellosa veritat, t’adones de la teva misèria, digues com el publicà (Cfr. Lc XVIII, 13): Senyor, sóc aquí, Vós mateix! I vegeu què ens diu sant Mateu, quan a Jesús li posen un paralític davant. Aquell malalt no fa cap comentari: només és allí, a la presència de Déu. I Crist, remogut per aquesta contrició, per aquest dolor del qui sap que no es mereix res, no triga a reaccionar amb la seva misericòrdia habitual: confiança, fill, et són perdonats els pecats! (Mt IX, 2).

Jo t’aconsello que, en la teva oració, intervinguis en els passatges de l’Evangeli, com un personatge més. Primer t’imagines l’escena o el misteri, que et servirà per a recollir-te i meditar. En acabat apliques l’enteniment, per considerar aquell tret de la vida del Mestre: el seu Cor entendrit, la seva humilitat, la seva puresa, el seu compliment de la Voluntat del Pare. Després li expliques tot allò que sol esdevenir-te en aquestes coses, el que et passa, què tens. Estigues a l’aguait, perquè potser Ell voldrà dir-te quelcom: i sorgiran aquestes mocions interiors, això d’atinar-hi, aquelles reconvencions.