Llistat de punts

Esperit de penitència

Procures adoptar ja les teves resolucions de propòsits sincers? Demana al Senyor que t’ajudi a fastiguejar-te per amor seu; a posar a tot arreu, amb naturalitat, l’aroma purificadora de la mortificació; a gastar-te en el seu servei sense espectacle, silenciosament, tal com es consumeix la llàntia que titil·la al costat del Tabernacle. I per si ara no se t’acudeix com correspondre concretament als requeriments divins que truquen al teu cor, escolta’m bé.

Penitència és el compliment exacte de l’horari que t’has fixat, encara que el cos s’hi resisteixi o el pensament pretengui d’evadir-se amb somnis quimèrics. Penitència és llevar-se a l’hora. I també, no deixar per a més tard, sense un motiu justificat, aquella tasca que et resulta més difícil o costosa.

La penitència està en saber compaginar les teves obligacions amb Déu, amb els altres i amb tu mateix, i t’ho exigeixis de manera que aconsegueixis de trobar el temps que cada cosa necessita. Ets penitent quan t’emmotlles amb amor al teu pla d’oració, encara que estiguis rendit, desganat o fred.

Penitència és tractar sempre amb la màxima caritat els altres, començant pels de casa. És atendre amb la màxima delicadesa els sofrents, els malalts, els qui pateixen. És contestar amb paciència els pesats i inoportuns. És interrompre o modificar els nostres programes, quan les circumstàncies —els interessos bons i justos dels altres, sobretot— així ho demanin.

La penitència consisteix a suportar amb bon humor les mil petites contrarietats de la jornada; a no abandonar la feina, ni que de moment se te n’hagi anat la il·lusió amb què l’havies començada; és menjar amb agraïment allò que ens sigui servit, sense importunar amb desigs o capricis.

Penitència, per als pares i, en general, per als qui tenen una missió de govern o educativa, és corregir quan calgui, segons la mena d’error i les condicions del qui necessita aquesta ajuda, per damunt de subjectivismes absurds i sentimentals.

L’esperit de penitència mena a no enganxar-nos desordenadament en aquest esbós monumental dels projectes futurs, en el qual ja hem previst quins seran els nostres traços i les pinzellades mestres. Quina alegria donem a Déu quan sabem renunciar als nostres gargots i als cops de brotxa de mestretites, i deixem que sigui Ell qui hi afegeixi aquells trets i colors que més li plaguin!

Podria continuar assenyalant-te una pila de detalls —t’he esmentat solament els que ara m’han passat pel cap—, que pots aprofitar al llarg del dia, per acostar-te més i més a Déu, més i més al proïsme. Si t’he esmentat aquests exemples, hi insisteixo, no és pas perquè jo menyspreï les grans penitències; al contrari, es mostren santes i bones, i fins i tot necessàries, quan el Senyor ens crida per aquest camí, sempre comptant amb l’aprovació de qui dirigeix la teva ànima. T’aviso, però, que les grans penitències també són compatibles amb les caigudes aparatoses, provocades per la supèrbia. En canvi, amb aquest desig continuat d’agradar a Déu en les petites batalles personals —com es ara somriure quan no se’n tenen ganes: jo us asseguro, a més, que hi ha ocasions en què és més costós un somrís que una hora de cilici—, es fa difícil de donar pàbul a l’orgull, a la ridícula ingenuïtat de considerar-nos herois notables; ens veurem com un nen que amb prou feines pot oferir futileses al seu pare, però que són rebudes amb un goig immens.

Així, doncs, un cristià ha d’ésser sempre mortificat? Sí, però per amor. Perquè aquest tresor de la nostra vocació el duem talment en vasos de terrissa; perquè es vegi que la grandesa del poder ve de Déu i no pas de nosaltres. Som atacats amb tota mena de tribulacions, però no ens angoixem; ens trobem en grans destrets, però no ens desesperem; som perseguits però no som abandonats, som abatuts però no enterament perduts; onsevulla que anem, portem sempre en el nostre cos la mortificació de Jesús per tal que la vida de Jesús es faci palesa també en els nostres cossos (2 Cor IV, 7-10).