Llistat de punts

No vull menar-te vers un abandó en el compliment dels teus deures o en l’exigència dels teus drets. Al contrari, per a cada un de nosaltres, d’ordinari, una retirada en aquest front equival a desertar covardament de la lluita per ser sants, a la qual Déu ens ha cridat. Per això, amb seguretat de consciència, has de tenir la fal·lera —especialment en la teva feina— per tal que ni a tu ni als teus us falti mai el que convé per a viure amb una cristiana dignitat. Si en cap moment experimentes en la teva carn el pes de la indigència, no te n’entristeixis ni t’hi rebel·lis; però, hi insisteixo, procura emprar tots els recursos nobles per superar aquesta situació, ja que si obraves d’una altra forma fóra com temptar Déu. I mentre lluites, recorda’t, a més, que omnia in bonum!, tot —també l’escassetat, la pobresa— coopera al bé dels qui estimen el Senyor(Cfr. Rom VIII, 28); acostuma’t, ja des d’ara, a afrontar amb alegria les petites limitacions, les incomoditats, el fred, la calor, la privació de quelcom que consideres imprescindible, el fet de no poder reposar com i quan voldries, la fam, la soledat, la ingratitud, la incomprensió, la deshonra…

Pare… no els tragueu del món

Nosaltres som uns homes del carrer, cristians corrents, immergits en el torrent circulatori de la societat, i el Senyor ens vol sants, apostòlics, justament enmig del nostre treball professional, és a dir, santificant-nos-hi, santificant-lo i fent que els altres s’hi santifiquin. Convenceu-vos que és en aquest ambient que us espera Déu amb una sol·licitud de Pare, d’Amic; i penseu que amb el vostre quefer professional realitzat amb responsabilitat, a més de sostenir-vos econòmicament, presteu un servei directíssim al desenvolupament de la societat, alleugeu també tantes de les càrregues dels altres i manteniu tantes altres obres assistencials —a un nivell local i universal— en favor dels individus i dels pobles menys afavorits.

El despreniment que predico, després d’esguardar el nostre Model, és senyoriu: no és el reflex d’una manera de pobretejar clamorosa i cridanera, careta de la peresa i de l’abandó. Has d’anar vestit a to amb la teva condició, el teu ambient, la teva família, la teva feina…, com els teus companys, però per Déu, amb l’afany de donar una imatge autèntica i atraient de la veritable vida cristiana. Amb naturalitat, sense extravagàncies: us asseguro que és millor que pequeu per excés que per defecte. Tu, com te l’imagines l’aire de Nostre Senyor? ¿No has pensat amb quina dignitat devia dur aquella túnica inconsútil, que probablement devien haver teixit les mans de Santa Maria? ¿No recordes com es queixa, a casa de Simó, que no li han ofert aigua per a rentar-se les mans abans de posar-se a taula?(Cfr. Lc VII, 36-50). Certament, Ell va portar a col·lació aquesta falta de cortesia per realçar amb aquesta anècdota l’ensenyança que en els detalls petits es mostra l’amor, però també mira de deixar clar que s’atén als costums socials de l’ambient. Així doncs, tu i jo ens esforçarem a estar deslligats dels béns i de les comoditats de la terra, però sense sortides de to ni fer coses estranyes.

Per mi, una manifestació de sentir-nos senyors del món, administradors fidels de Déu, és tenir cura d’allò de què ens valem, amb interès en què es conservi, que duri, que llueixi, que serveixi com més temps millor per a la seva finalitat, sense que es malmeti. Als Centres de l’Opus Dei trobareu una decoració senzilla, acollidora, i, sobretot, neta, perquè cal no confondre una casa pobra amb el mal gust i la brutícia. Això no obstant, comprenc que tu, d’acord amb les teves possibilitats i les teves obligacions socials, familiars, posseeixis objectes valuosos i els vetllis amb esperit de mortificació, amb despreniment.

Acabem amb una consideració que ens ofereix l’Evangeli de la Missa d’avui: Jesús, sis dies abans de la Pasqua anà a Betània, on s’estava Llàtzer, el qual Jesús havia ressuscitat d’entre els morts. Allà li van oferir un sopar: Marta servia i Llàtzer era un dels qui seien a taula amb ell. Aleshores, Maria prengué una lliura de perfum de nard autèntic i costosíssim, ungí amb ell els peus de Jesús i els eixugà amb els seus cabells; i la casa s’omplí de l’olor del perfum (Ioh XII, 1-3). Quina prova tan clara de magnanimitat aquell malbaratament de Maria! Judes es queixa que s’hagi malgastat un perfum que valia —amb la seva cobdícia ho ha calculat molt bé— almenys tres-cents denaris (Ioh XII, 5).

El veritable despreniment ens mena a ésser molt generosos amb Déu i amb els nostres germans; a moure’ns, a buscar recursos, a gastar-nos per ajudar els qui passen necessitat. Un cristià no es pot conformar amb un treball que li permeti de guanyar prou per a viure’n ell i els seus: la seva grandesa de cor l’impulsarà a posar tot l’esforç per al sosteniment dels altres, per un motiu de caritat, i per un motiu de justícia, com escrivia sant Pau als de Roma: la Macedònia i l’Acaia, com a mostra de solidaritat, han decidit voluntàriament de fer una col·lecta destinada als pobres que hi ha entre els sants de Jerusalem. Els ha plagut així i a més tenien certament un deute amb ells. Ja que, si els gentils van esdevenir partícips dels seus béns de l’esperit, cal que els ho retornem, ajudant-los amb béns materials (Rom XV, 26-27).

No sigueu mesquins ni gasius amb qui s’ha excedit amb nosaltres tan generosament, fins a donar-se del tot, sense mida. Penseu: quant us costa —també econòmicament— ésser cristians? Però, sobretot no oblideu que Déu estima el qui dóna amb alegria. D’altra banda, és prou poderós el Senyor per a sadollar-vos de tot bé, així que sempre contents de tenir prou de tot, en tingueu de sobres per a exercitar tota mena d’obres bones (2 Cor IX, 7-8).

En apropar-nos, aquesta Setmana Santa, als dolors de Jesucrist, demanem a la Verge Santíssima que, com Ella (Cfr. Lc II, 19), sapiguem també nosaltres ponderar i conservar totes aquestes ensenyances en els nostres cors.

Permeteu-me que us rebli una vegada i una altra el camí que Déu espera que recorri cadascú, quan ens crida a servir-lo enmig del món, per santificar i santificar-nos mitjançant les ocupacions ordinàries. Amb un sentit comú colossal, i alhora ple de fe, sant Pau predicava que en la llei de Moisès és escrit: no posaràs el boç al bou que bat (Dt XXV, 4). I es demana: és que Déu s’interessa pels bous? No és, sens dubte, per nosaltres que ho diu? És certament per nosaltres que ha estat escrit: perquè és l’esperança que fa llaurar el qui llaura, i el qui bat, ho fa amb la il·lusió de rebre’n el fruit (1 Cor IX, 9-10).

Mai no s’ha reduït la vida cristiana a un entramat angoixós d’obligacions, que deixa l’ànima sotmesa a una tensió exasperada; s’emmotlla a les circumstàncies individuals com el guant a la mà, i demana que en l’exercici de les nostres tasques habituals, tant en les grans com en les petites, amb l’oració i la mortificació, no perdem mai el punt de mira sobrenatural. Penseu que Déu estima apassionadament les seves criatures, i ¿com pot treballar l’ase si no li donen menjar, ni disposa d’un temps per a refer-se, o si li minven el vigor amb massa garrotades? El teu cos és com un pollí —un pollí fou el tron de Déu a Jerusalem— que es deixa cavalcar pels camins divins de la terra: cal dominar-lo perquè no es desviï dels camins de Déu, i animar-lo per tal que el trot sigui tan alegre i abrivat com es pot esperar d’un ase.

Així, doncs, us torno a dir amb sant Pau: si jo parlés totes les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués caritat, seria com un metall que sona o com el címbal que dringa. I si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués tota la fe fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no tingués caritat, no seria res. I, si distribuís tots els meus béns per a sustentar els pobres, si oferís el meu cos i el foc em consumís, però no tingués caritat, tot allò de res no em serviria (1 Cor XIII, 1-3).

Davant aquestes paraules de l’Apòstol dels gentils, no falten els qui coincideixen amb aquells deixebles de Crist, que, quan Nostre Senyor els anuncià el Sagrament de la seva Carn i de la seva Sang, van comentar: és dura, aquesta doctrina, qui pot escoltar-la? (Ioh VI, 61). És dura, sí. Perquè la caritat que descriu l’Apòstol no es limita a la filantropia, a l’humanitarisme, o bé a la lògica commiseració davant el sofriment d’altri: exigeix l’exercici de la virtut teologal de l’amor a Déu i de l’amor, per Déu, als altres. Per això, la caritat no caducarà mai, mentre que les profecies finiran, les llengües cessaran i s’acabarà la ciència… Ara subsisteixen la fe, l’esperança i la caritat, totes tres; però la més gran de totes elles és la caritat (1 Cor XIII, 8, 13).

L’únic camí

Ens hem convençut que la caritat no té res a veure amb aquesta caricatura que, de vegades, hom ha pretès de traçar de la virtut central de la vida del cristià. Aleshores, per què aquesta exigència de predicar-la contínuament? ¿Sorgeix, com a tema obligat, bé que amb poques possibilitats que es manifesti en fets concrets?

Si miréssim al voltant nostre, potser trobaríem raons per a pensar que la caritat és una virtut il·lusòria. Considerant, però, les coses amb un sentit sobrenatural, descobriràs també l’arrel d’aquesta esterilitat; l’absència d’un tracte intens i continu, de tu a Tu, amb Nostre Senyor Jesucrist; i el desconeixement de l’obra de l’Esperit Sant en l’ànima, de la qual el primer fruit és justament la caritat.

Aplegant uns consells de l’Apòstol —porteu-vos les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei del Crist (Gal VI, 2)— hi afegeix un Pare de l’Església: Estimant Crist, suportarem fàcilment les febleses dels altres, i així mateix les d’aquell que encara no estimem, perquè no té obres bones (St. Agustí, De diversis quaestionibus LXXXIII, 71, 7 [PL 40, 83]).

És per aquí que s’enfila el camí que ens fa créixer en la caritat. Si ens afiguràvem que abans ens hem d’exercitar en activitats humanitàries, en labors assistencials, tot excloent l’amor del Senyor, l’erraríem. No deixem Crist de banda a causa de la preocupació pel proïsme malalt, ja que hem d’estimar el malalt per causa de Crist (St. Agustí, Ibídem).

Mirem constantment Jesús que, sense deixar d’ésser Déu, es va humiliar tot prenent la forma de servent (Cfr. Phil II, 8-9), per poder servir-nos; perquè és només en aquesta mateixa direcció que s’obren els afanys que valen la pena. L’amor cerca la unió, la identificació amb la persona amada: i, en unir-nos a Crist, ens atraurà l’ànsia de secundar-ne la vida de donació, d’amor immesurable, de sacrifici fins a la mort. Crist ens situa davant el dilema definitiu: o consumir la pròpia existència d’una forma egoista i solitària, o dedicar-se amb totes les forces a una tasca de servei.