Llistat de punts

Si la sola presència d’una persona de categoria, digna de consideració, basta perquè es captinguin millor els qui són davant seu, ¿com és que la presència de Déu, constant, difosa per tots els racons, coneguda per les nostres potències i gratament estimada, no ens fa sempre millors en totes les nostres paraules, activitats i sentiments? (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PG 9, 450-451]). Veritablement, si aquesta realitat que Déu ens veu estigués ben gravada en les nostres consciències, i ens adonéssim que tota la nostra tasca, tota absolutament —no hi ha res que s’escapi de la seva mirada—, es desenvolupa en la seva presència, amb quin compte acabaríem les coses o que diferents serien les nostres reaccions! I aquest és el secret de la santedat que vaig predicant des de fa tants anys: Déu ens ha cridat a tots perquè l’imitem; i a vosaltres i a mi perquè, vivint enmig del món —tot essent persones del carrer!— sapiguem col·locar Crist Nostre Senyor al cim de totes les activitats humanes honestes.

Ara entendreu encara millor que si algun de vosaltres no estimés la feina, la que li correspon!, si no se sentís autènticament compromès en una de les nobles ocupacions terrenals per santificar-la, si li manqués una vocació professional, no arribaria mai a calar en l’entranya sobrenatural de la doctrina que exposa aquest sacerdot, justament perquè li faltaria una condició indispensable: la de ser un treballador.

Lluiteu contra aquesta excessiva comprensió que cada u té amb si mateix: exigiu-vos! De vegades pensem massa en la salut; en el descans que no ha de faltar, justament perquè cal per al retorn a la feina amb renovades forces. Però aquest repòs —ja fa tants d’anys que ho vaig escriure— no és pas no fer res: és distreure’ns en activitats que exigeixen menys d’esforç.

En d’altres ocasions, amb falses excuses, som massa còmodes, ens oblidem de la beneïda responsabilitat que pesa damunt les nostres espatlles, ens conformem amb allò que basta per a sortir del compromís, ens deixem arrossegar per raons enganyoses perquè ens estiguem amb les mans plegades, mentre Satanàs i els seus aliats no fan vacances. Escolta amb atenció, i medita-ho, allò que escrivia sant Pau als cristians servents d’ofici: els instava que obeïssin els amos, no servint-los solament quan tenen els ulls posats en vosaltres, com si només creguéssiu plaure als homes, sinó com a servents de Crist que compleixen la voluntat de Déu de tot cor, servint amb amor, fent-vos càrrec que ho feu al Crist i no als homes (Eph VI, 6-7). ¡Quin bon consell perquè el seguim, tant tu com jo!

Demanem llum a Jesucrist Senyor Nostre, i preguem-li que ens ajudi a descobrir, a cada instant, aquest sentit diví que transforma la nostra vocació professional en la polleguera sobre la qual es fonamenta i gira la nostra crida a la santedat. A l’Evangeli, trobareu que Jesús era conegut com faber, filius Mariae (Mc VI, 3), l’obrer, el fill de Maria; així també nosaltres, amb un sant orgull, hem de demostrar amb fets que som treballadors!, homes i dones feiners!

Ja que ens hem de captenir sempre com a enviats de Déu, hem de tenir molt present que no el servim amb lleialtat quan abandonem la feina; quan no compartim amb els altres el deler i l’abnegació en el compliment dels compromisos professionals, quan podem ésser assenyalats com a dropos, informals, frívols, desordenats, mandrosos, inútils… Perquè qui negligeix aquestes obligacions, en aparença menys importants, difícilment vencerà en les altres de vida interior, que certament costen més. Qui és fidel en el mínim, és fidel en el molt, i qui és injust en el mínim, és injust en el molt (Lc XVI, 10).

Recordo també la temporada de la meva estada a Burgos, en aquella mateixa època. N’hi anaven tants, a passar uns dies amb mi, en temps de permís, deixant a part els qui Romanien destacats a les casernes de la zona. Com a habitatge compartia, amb uns pocs fills meus, la mateixa habitació d’un hotel atrotinat i, mancat encara d’allò que era més imprescindible, ens organitzàvem de manera que als qui venien —eren centenars!— no els faltés el necessari per a reposar i refer-se.

Tenia el costum de sortir a passejar per la vora de l’Arlanzón, mentre parlava amb ells, mentre escoltava les seves confidències, mentre tractava d’orientar-los amb el consell oportú que els confirmés o els obrís horitzons nous de vida interior; i sempre, amb l’ajuda de Déu, els animava, els estimulava, els encenia en la seva conducta de cristians. A vegades, els nostres passeigs, arribaven fins al monestir de Las Huelgas, i en d’altres ocasions ens escapàvem cap a la Catedral.

M’agradava pujar en una torre, per tal que contemplessin de prop la cresteria, una autèntica randa de pedra, fruit d’una obra pacient, costosa. Durant aquestes xerrades els feia veure que aquella meravella no es veia de baix estant. I a fi de materialitzar allò que tan sovint els havia explicat, els deia: això és el treball de Déu, l’obra de Déu!: acabar la tasca personal amb perfecció, amb bellesa, amb la finor d’aquestes delicades blondes de pedra. Comprenien, davant aquesta realitat que entrava pels ulls, que tot això era oració, un bonic diàleg amb el Senyor. Els qui van esmerçar les seves energies en aquesta feina, sabien perfectament que des dels carrers de la ciutat ningú no valoraria llur esforç: només era per a Déu. ¿Ho entens, ara, com pot acostar al Senyor la vocació professional? Fes tu el mateix que aquells picapedrers, i el teu treball també serà operatio Dei, una feina humana amb entranyes i perfils divins.

Convençuts que Déu és a tot arreu, nosaltres conreuem els camps lloant el Senyor, solquem els mars i exercim tots els altres oficis nostres cantant les seves misericòrdies (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PL 9, 451]). D’aquesta manera estem units a Déu en tot moment. Ni que estigueu aïllats, fora del vostre ambient habitual —com aquells nois de la trinxera—, viureu endinsats en el Senyor, mitjançant aquest treball personal i esforçat, continu, que haureu sabut convertir en oració, perquè l’haureu començat i acabat en la presència de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit Sant.

Però no oblideu que també esteu en presència dels homes, i que esperen de vosaltres —de tu!— un testimoni cristià. Per això, en l’ocupació professional, en tot allò que és humà, hem d’obrar de tal manera que no puguem sentir vergonya si ens veu treballar qui ens coneix i ens estima, i que no li donem motiu de tornar-se vermell. Si us capteniu d’acord amb aquest esperit que procuro ensenyar-vos, no avergonyireu el qui confia en vosaltres, ni us sufocareu; i tampoc no us passarà com a aquell home de la paràbola que volgué bastir una torre: després d’haver posat els fonaments i no podent-la acabar, tots els qui ho veien començaren a burlar-se d’ell, tot dient: aquest home ha començat a construir i no ho ha pogut acabar (Lc XIV, 29-30).

Us asseguro que si no em perdeu el punt de mira sobrenatural, coronareu la tasca, acabareu la vostra catedral, fins a posar l’última pedra.

Possumus! (Mt XX, 22), podem guanyar també aquesta batalla, amb l’ajuda del Senyor. Persuadiu-vos que no resulta difícil convertir el treball en un diàleg d’oració. Pel sol fet d’oferir-l’hi i posar fil a l’agulla, Déu ja escolta, ja encoratja. Aconseguim l’estil de les ànimes contemplatives, enmig del treball de cada dia! Perquè ens envaeix la certesa que Ell ens mira, alhora que ens demana un venciment nou: aquest petit sacrifici, aquest somrís a la persona inoportuna, el fet de començar pel quefer menys agradable però més urgent, aquesta cura dels detalls d’ordre, amb perseverança en el compliment del deure quan seria tan fàcil d’abandonar-lo, aquest «no deixar per a demà el que hem d’acabar avui»: tot per donar-li gust a Ell, el Nostre Pare Déu! I potser damunt la taula, o en un lloc discret que no cridi l’atenció, però que a tu et serveixi com a despertador de l’esperit contemplatiu, hi poses el crucifix, que ja és per a la teva ànima i la teva ment el manual en què aprens les lliçons de servei.

Si et decideixes —sense rareses, sense abandonar el món, enmig de les teves ocupacions habituals— a entrar per aquests camins de contemplació, de seguida et sentiràs amic del Mestre, amb el diví encàrrec d’obrir les senderes divines de la terra a la humanitat entera. Sí, amb aquesta tasca teva contribuiràs a l’extensió del regnat de Crist en tots els continents. I se succeiran, una rera l’altra, les hores de treball ofertes per les nacions llunyanes que neixen a la fe, per als pobles d’orient privats bàrbarament de professar amb llibertat les seves creences, per als països d’antiga tradició cristiana on sembla que s’ha enfosquit la llum de l’Evangeli i que les ànimes es debaten en les ombres de la ignorància… Aleshores, quin valor que ateny aquesta hora de treball!, aquesta continuació d’una estona més, d’uns minuts més amb el mateix deler, fins a rematar la feina. Converteixes, d’una manera pràctica i senzilla, la contemplació en apostolat, com una necessitat imperiosa del cor, que bat a l’uníson amb el dolcíssim i misericordiós Cor de Jesús, Senyor Nostre.