Llistat de punts

La Maternitat divina de Maria és l’arrel de totes les perfeccions i privilegis que l’adornen. Per aquest títol, fou concebuda immaculada i és plena de gràcia, és sempre verge, pujà en cos i ànima al Cel, ha estat coronada com a Reina de la creació entera, per damunt dels àngels i dels sants. Més que Ella, només Déu. La Verge Santíssima, pel fet d’ésser Mare de Déu, posseeix una dignitat en certa manera infinita, del bé infinit que és Déu (St Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae, I, q. 25, a. 6). No hi ha perill d’exagerar. Mai no aprofundirem prou en aquest misteri inefable; mai no podrem agrair prou a la Nostra Mare aquesta familiaritat que ens ha donat amb la Trinitat Beatíssima.

Érem pecadors i enemics de Déu. La Redempció no solament ens deslliura del pecat i ens reconcilia amb el Senyor: ens converteix en fills, ens lliura una Mare, la mateixa que engendra el Verb, segons la Humanitat. Pot demanar-se un doll d’amor més gran? Déu es delia per redimir-nos, disposava de moltes maneres d’executar la seva Voluntat Santíssima, segons la seva infinita saviesa. En va triar una, que dissipa els possibles dubtes sobre la nostra salvació i glorificació. Com que el primer Adam no nasqué d’home ni de dona, sinó que fou plasmat a la terra, també així l’últim Adam, que havia de guarir la ferida del primer, prengué un cos plasmat en el si de Verge, perquè fos, quant a la carn, igual a la carn dels qui van pecar (St Basili, Commentarius in Isaiam, 7, 201 [PG 30, 466]).

Mestra de caritat. Recordeu aquella escena de la presentació de Jesús al temple. L’ancià Simeó assegurà a Maria, la seva Mare: mira, aquest és posat per a caiguda i redreç de molts a Israel, i com a signe de contradicció —i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima— perquè així es revelin els pensaments de molts cors (Lc II, 34-35). La immensa caritat de Maria envers la humanitat fa que s’acompleixi en Ella, així mateix, l’afirmació de Crist: ningú no té un amor més gran que el qui dóna la pròpia vida pels seus amics (Ioh XV, 13).

Amb raó, els Romans Pontífexs han anomenat Maria Corredemptora: de tal manera, juntament amb el seu Fill pacient i morent, va patir i gairebé va morir; i de tal manera, per la salvació dels homes, abdicà els drets materns sobre el seu Fill, i l’immolà, en tant que d’Ella depenia, per apaivagar la justícia de Déu, que hom pot dir d’Ella amb raó que redimí el gènere humà juntament amb Crist (Benet XV, Carta Inter sodalicia, 22-III-1918, AAS 10 [1919], 182). Així entenem millor aquell moment de la Passió de Nostre Senyor, que mai no ens cansarem de meditar: stabat autem iuxta crucem Iesu mater eius (Ioh XIX, 25), estava al costat de la creu de Jesús, la seva Mare.

Haureu observat la manera com algunes mares, mogudes d’un orgull legítim, s’apressen a posar-se al costat dels fills quan triomfen, quan reben un reconeixement públic. D’altres, en canvi, fins i tot en aquests moments Romanen en un segon pla, estimant en silenci. Maria era així, i Jesús ho sabia.

Ara, en canvi, en l’escàndol del Sacrifici de la Creu, Santa Maria hi era present, sentint amb tristesa els qui passaven, i l’insultaven movent el cap i dient: Tu que destrueixes el Temple de Déu i en tres dies el reconstrueixes, salva’t a tu mateix; si ets Fill de Déu, baixa de la Creu (Mt XXVII, 39-40). Nostra Senyora escoltava les paraules del seu Fill, unint-se al seu dolor: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat? (Mt XXVII, 46). Què hi podia fer, Ella? Fondre’s amb l’amor redemptor del seu Fill, oferir al Pare el dolor immens —com una espasa esmolada— que traspassava el seu Cor pur.

Novament Jesús se sent confortat, amb aquesta presència discreta i amorosa de la Mare. Maria no crida, no va d’una banda a l’altra. Stabat: està dempeus, al costat del Fill. És aleshores quan Jesús la mira, i adreça després la mirada a Joan. I exclama: Mare, aquí teniu el vostre fill. Després diu al deixeble: aquí tens la teva Mare (Ioh XIX, 26-27). En Joan, Crist confia a la seva Mare tots els homes i especialment els seus deixebles: els qui havien de creure en Ell.

Felix culpa (Vigília Pasqual, Praeconium), canta l’Església, feliç culpa, perquè ha aconseguit de tenir un tal i tan gran Redemptor. Feliç culpa, hi podem afegir també, que ens ha merescut de rebre per Mare Santa Maria. Ja estem segurs, per tal com res no ens ha de preocupar: perquè Nostra Senyora, coronada Reina del Cel i de la terra, és l’omnipotència suplicant davant de Déu. Jesús no pot negar res a Maria, ni tampoc a nosaltres, fills de la seva mateixa Mare.