Llistat de punts

Rendir per a Déu

Considerem ara la paràbola d’aquell home que en anar-se’n a terres llunyanes, va cridar els seus criats i els va confiar els seus béns (Mt XXV, 14). A cada un li confià una quantitat diferent, perquè l’administrés mentre ell era fora. Em sembla molt oportú de fixar-nos en la conducta d’aquell que va acceptar un talent: es comporta d’una manera que a la meva terra se’n diu murrieria. Pensa, discorre amb aquell cervell de poca altura i decideix: se n’anà a fer un clot a terra i va colgar-hi el diner de l’amo (Mt XXV, 18).

¿Quina ocupació escollirà després aquest home, si ha abandonat l’instrument de treball? Ha decidit irresponsablement optar per la comoditat de retornar només allò que li van lliurar. Es dedicarà a matar els minuts, les hores, les jornades, els mesos, els anys, la vida. Els altres s’afanyen, negocien, es preocupen noblement per a retornar més que no han rebut: el fruit legítim, ja que la recomanació ha estat molt concreta: negotiamini dum venio (Lc XIX, 13); encarregueu-vos d’aquesta feina per obtenir-ne un guany, fins que l’amo torni. Aquest no; aquest inutilitza la seva existència.

Quina llàstima, viure així, practicant la sola ocupació de matar el temps, que és un tresor de Déu! No hi caben les excuses, per a justificar aquesta actuació. Que ningú no digui: disposo solament d’un talent, no puc aconseguir res. També amb un sol talent pots obrar d’una manera meritòria (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXXVIII, 3 [PG 58, 714]). Quina tristesa no treure partit, un autèntic rendiment de totes les facultats, poques o moltes, que Déu concedeix a l’home perquè es dediqui a servir les ànimes i la societat!

Quan el cristià mata el seu temps a la terra, es posa en perill de matar el seu Cel: quan per egoisme es retreu, s’amaga, es despreocupa. Qui estima Déu, no tan sols dóna allò que té, allò que és, al servei de Crist: es dóna ell mateix. No veu —amb mirada mesquina— el seu jo en la salut, en el nom, en la carrera.

Jesús havia treballat molt el dia abans i, en emprendre el camí, va tenir gana. Mogut per aquesta necessitat, se’n va a aquella figuera que, de lluny, presenta un fullam esplèndid. Ens explica sant Marc que no era temps de figues (Mc XI, 13); però Nostre Senyor se n’hi va per collir-ne, tot sabent molt bé que en aquesta estació no en trobaria. Amb tot, en comprovar l’esterilitat de l’arbre amb aquella aparença de fecunditat, amb aquella abundor de fulles, ordena: que mai més ningú no mengi fruit teu (Mc XI, 14).

És fort, sí! Que mai més no neixi fruit de tu! I com havien de quedar els seus deixebles, més que més si consideraven que parlava la Saviesa de Déu! Jesús maleeix aquest arbre perquè només hi ha trobat una semblança de fecunditat: fullam. Així aprenem que no hi ha excusa per a la ineficàcia. Tal vegada diuen: no tinc prou coneixements… No hi ha excusa! O bé afirmen: és que la malaltia, és que el meu talent no és gran, és que les condicions no són favorables… és que l’ambient… Tampoc no valen aquestes excuses! Ai d’aquell que s’adorna amb la fullaraca d’un fals apostolat, del qui ostenta la frondositat d’una vida fecunda aparent, sense intents sincers d’obtenir fruit! Sembla que aprofita el temps, que és mou, que organitza, que s’empesca una manera nova de resoldre-ho tot… Però és improductiu. Ningú no s’alimentarà amb les seves obres sense suc sobrenatural.

Demanem al Senyor que siguem ànimes disposades a treballar amb heroisme feraç. Perquè a la terra no en manquen, i són molts aquells en els quals les criatures quan s’hi acosten solament descobreixen fulles: grosses, lluents, llustroses. Només fullam, exclusivament això, i res més. I les ànimes ens esguarden amb l’esperança de sadollar la fam, que és fam de Déu. No és possible oblidar que comptem amb tots els mitjans, amb la doctrina suficient i amb la gràcia del Senyor, tot i les nostres misèries.

Aquest és el fruit de l’oració d’avui: que ens convencem que el nostre camí a la terra —en tota circumstància i en tota temporada— és per a Déu, que ens convencem que és un tresor de glòria, un transsumpte celestial; que és, a les nostres mans, una meravella que hem d’administrar, amb sentit de responsabilitat i de cara als homes i a Déu, sense que calgui canviar d’estat, enmig del carrer, tot santificant la pròpia professió o ofici i la vida de la llar, les relacions socials, tota l’activitat que sembla només terrenal.

Quan tenia vint-i-sis anys i em vaig adonar, en tota la profunditat, del compromís de servir el Senyor a l’Opus Dei, vaig demanar-li amb tota l’ànima vuitanta anys de gravetat. Demanava més anys al meu Déu —amb una ingenuïtat de principiant, infantil— per saber esmerçar el temps, per aprendre a aprofitar cada minut, al seu servei. El Senyor sap concedir aquestes riqueses. Qui sap si tu i jo arribarem a poder dir: he tingut més intel·ligència que els ancians, perquè he complert els vostres manaments (Ps CXVIII, 100). La joventut no ha d’equivaler a despreocupació, així com el fet de pentinar cabells blancs no vol pas dir necessàriament prudència i saviesa.

Vine amb mi a la Mare de Crist. Mare Nostra, que has vist Jesús fent-se gran, que has vist com aprofitava el seu pas entre els homes: ensenya’m d’esmerçar els meus dies al servei de l’Església i de les ànimes; ensenya’m a percebre en la més pregona intimitat del meu cor, com un retret afectuós, Mare bona, sempre que em calgui, que el meu temps no em pertany, perquè és del Pare Nostre que és al Cel.

No vull menar-te vers un abandó en el compliment dels teus deures o en l’exigència dels teus drets. Al contrari, per a cada un de nosaltres, d’ordinari, una retirada en aquest front equival a desertar covardament de la lluita per ser sants, a la qual Déu ens ha cridat. Per això, amb seguretat de consciència, has de tenir la fal·lera —especialment en la teva feina— per tal que ni a tu ni als teus us falti mai el que convé per a viure amb una cristiana dignitat. Si en cap moment experimentes en la teva carn el pes de la indigència, no te n’entristeixis ni t’hi rebel·lis; però, hi insisteixo, procura emprar tots els recursos nobles per superar aquesta situació, ja que si obraves d’una altra forma fóra com temptar Déu. I mentre lluites, recorda’t, a més, que omnia in bonum!, tot —també l’escassetat, la pobresa— coopera al bé dels qui estimen el Senyor(Cfr. Rom VIII, 28); acostuma’t, ja des d’ara, a afrontar amb alegria les petites limitacions, les incomoditats, el fred, la calor, la privació de quelcom que consideres imprescindible, el fet de no poder reposar com i quan voldries, la fam, la soledat, la ingratitud, la incomprensió, la deshonra…

Pare… no els tragueu del món

Nosaltres som uns homes del carrer, cristians corrents, immergits en el torrent circulatori de la societat, i el Senyor ens vol sants, apostòlics, justament enmig del nostre treball professional, és a dir, santificant-nos-hi, santificant-lo i fent que els altres s’hi santifiquin. Convenceu-vos que és en aquest ambient que us espera Déu amb una sol·licitud de Pare, d’Amic; i penseu que amb el vostre quefer professional realitzat amb responsabilitat, a més de sostenir-vos econòmicament, presteu un servei directíssim al desenvolupament de la societat, alleugeu també tantes de les càrregues dels altres i manteniu tantes altres obres assistencials —a un nivell local i universal— en favor dels individus i dels pobles menys afavorits.

Si admetessis la temptació de preguntar-te, qui em fa ficar en tot això?, caldria respondre’t: t’ho mana —t’ho demana— Crist mateix. La collita és abundosa, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, l’amo dels sembrats, que enviï segadors als seus camps (Mt IX, 37-38). Ara no concloguis còmodament: jo per a això, no serveixo, per a això ja n’hi ha d’altres; aquestes feines se’m fan estranyes. No, per això, no n’hi ha d’altres; si tu poguessis dir-ho, tothom podria dir el mateix. El prec de Crist s’adreça a tots i a cadascun dels cristians. Ningú no n’està dispensat: ni per l’edat, ni per la salut, ni per l’ocupació. No hi ha excuses que valguin. O donem fruits d’apostolat, o la nostra fe serà estèril.