Llistat de punts

La saviesa del cor

L’home savi de cor serà reconegut prudent (Prv XVI, 21), podem llegir en el llibre dels Proverbis. No entendríem la prudència si la concebéssim com pusil·lanimitat i manca d’audàcia. La prudència es manifesta en l’hàbit que inclina a actuar bé: a aclarir el fi i a cercar els mitjans més convenients per obtenir-lo.

La prudència, però, no és un valor suprem. Hem de preguntar-nos sempre: prudència, per què? Perquè cal tenir en compte que existeix una falsa prudència —que més aviat hauríem de dir-ne astúcia— que està al servei de l’egoisme, que aprofita els recursos més aptes per assolir fins retorçats. Aleshores, l’ús de molta perspicàcia no fa més que agreujar la mala disposició i ens emmena a fer-nos mereixedors d’aquell retret que feia sant Agustí quan predicava al poble: ¿pretens inclinar el cor de Déu, que sempre és recte, perquè s’acomodi a la perversitat del teu? (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, LXIII, 18 [PL 36, 771]). Aquesta es la falsa prudència de qui creu que li sobren les pròpies forces per a justificar-se. No us cregueu pas savis (Rom XII, 16), diu sant Pau, perquè està escrit: destruiré la saviesa dels savis, i la prudència dels prudents (1 Cor I, 19).

Aquesta saviesa de cor, aquesta prudència no es convertirà mai en la prudència de la carn a què fa referència sant Pau (Cfr. Rom VIII, 6): la d’aquells que tenen intel·ligència, però que procuren no fer-la servir per descobrir i estimar el Senyor. La veritable prudència és la que està atenta a les insinuacions de Déu i, estant així a les escoltes, rep en l’ànima promeses i realitats de salvació: Jo us glorifico, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses a savis i prudents i les heu revelades als petitons (Mt XI, 25).

Saviesa de cor que orienta i regeix moltes altres virtuts. Per la prudència l’home és audaç, sense insensatesa; no excusa, per raons ocultes de comoditat, l’esforç necessari per viure plenament segons els designis de Déu. La temprança del prudent no és insensibilitat ni misantropia; la seva justícia no és duresa; la seva paciència no és servilisme.

Si el cristià lluita per adquirir aquestes virtuts, la seva ànima es disposa a rebre eficaçment la gràcia de l’Esperit Sant: i les bones qualitats humanes es reforcen per les mocions que el Paràclit posa en la seva ànima. La Tercera Persona de la Trinitat Beatíssima —dolç hoste de l’ànima (Seqüència Veni, Sancte Spiritus)— regala els seus dons: do de saviesa, d’enteniment, de consell, de fortalesa, de ciència, de pietat, de temor de Déu (Cfr. Is XI, 2).

Hom nota aleshores el goig i la pau, la pau joiosa, l’alegria interior amb la virtut humana de l’alegria. Quan ens imaginem que tot s’esfondra davant els nostres ulls, no s’esfondra res, perquè Vós sou, Senyor, la meva força (Ps XLII, 2). Si Déu habita en la nostra ànima, tota la resta, per important que sembli, és accidental, transitòria: en canvi, nosaltres, en Déu, som la permanència.

L’Esperit Sant, amb el do de pietat, ens ajuda a considerar-nos amb certesa fills de Déu. I els fills de Déu, per què hem d’estar tristos? La tristesa és l’escòria de l’egoisme; si volem viure per al Senyor, no ens mancarà l’alegria, ni que descobrim les nostres errades i les nostres misèries. L’alegria penetra en la vida d’oració, fins que no tenim més remei que prorrompre en cants: perquè estimem, i cantar és cosa d’enamorats.

Novament em vénen al cap els records de la meva jovenesa. I quina demostració de fe no era! Em sembla que encara sento el cant litúrgic, que respiro l’aroma de l’encens, que veig milers i milers i milers d’homes, cadascun amb el seu brandó —que és com el símbol de la seva misèria—, però amb cor d’infants: una criatura que potser no aconsegueix alçar la mirada fins al rostre del pare. Reconeix i mira com és dolent i amarg per a tu, d’abandonar el teu Déu (Ier II, 19). Renovem la ferma decisió de no apartar-nos mai del Senyor pels afanys de la terra. Augmentem, amb propòsits concrets per a la nostra conducta, la set de Déu: com criatures que reconeixen la pròpia indigència, i cerquen, criden el seu Pare sense parar.

Però torno a allò que us comentava abans: cal aprendre d’ésser com nens, cal aprendre d’ésser fills de Déu. l, de passada, transmetre als altres aquesta mentalitat que, enmig de les febleses naturals, ens farà forts en la fe (I Pet V, 9), fecunds en les obres, i segurs en el camí, de manera que sigui quina sigui l’errada que puguem cometre, fins i tot la més desagradable, mai no vacil·larem a reaccionar, i a retornar a aquest camí ral de la nostra filiació divina que va a parar als braços oberts i expectants del nostre Pare Déu.

¿Qui de vosaltres no se’n recorda, dels braços del seu pare? Potser no eren tan afalagadors, ni tan dolços i delicats com els de la mare. Però aquells braços fornits, forts, ens estrenyien amb escalf i seguretat. Senyor, gràcies, per aquests braços durs. Gràcies per aquestes mans fortes. Gràcies per aquest cor tendre i ferm. Volia donar-vos gràcies també pels meus errors! No, que no els voleu! Però els compreneu, els disculpeu, els perdoneu.

Aquesta és la saviesa que Déu espera que exercitem en el tracte amb Ell. Això sí que és una manifestació de ciència matemàtica: reconèixer que som un zero a l’esquerra… Però el nostre Pare Déu ens estima a cada un tal com som; tal com som! Jo mateix —i no sóc res més que un pobre home— us estimo a cada un tal com sou. Imagineu-vos ara com deu ser l’Amor de Déu!, a condició que lluitem, que ens fiquem al cap de posar la vida en la línia de la nostra consciència, ben formada.

Hem corregut com la cérvola que es deleix per les fonts de les aigües (Ps XLI, 2); patint set, amb la boca desfeta, amb secor. Volem beure en aquesta deu d’aigua viva. Sense rareses, al llarg del dia ens movem en aquesta font abundosa i clara de limfes fresques que brollen vers la vida eterna (Cfr. Ioh IV, 14). Sobren les paraules, perquè la llengua no aconsegueix d’expressar-se; ja l’enteniment s’aquieta. Ja no es raona, s’esguarda! I l’ànima es posa a cantar un altre cop amb un càntic nou, perquè se sap també esguardada amorosament per Déu, tothora.

No em refereixo a situacions extraordinàries. Són, poden ser-ho molt bé, fenòmens ordinaris de la nostra ànima: una bogeria d’amor que, sense espectacle, sense extravagàncies, ens ensenya de patir i de viure, perquè Déu ens concedeix la Saviesa. I quina serenitat, quina pau aleshores, ficats en el viarany estret que mena a la vida! (Mt VII, 14).

Amb els Sants Àngels

Demano al Senyor que, durant la nostra estada en aquesta terra on som, no ens apartem mai del vianant diví. Per això, augmentem també l’amistat amb els Sants Àngels Custodis. A tots ens cal molta companyia: companyia del Cel i de la terra. Sigueu devots dels Sants Àngels! Es molt humana l’amistat, però també és molt divina; com la vida nostra, que és divina i humana alhora. Us recordeu dels mots del Senyor?: ja no us dic servents, sinó amics (Ioh XV, 15). Ens ensenya de tenir confiança en els amics de Déu, que ja són al Cel, i en les criatures que conviuen amb nosaltres, i així mateix en les que semblen allunyades del Senyor, per tal d’atreure-les cap al bon camí.

Acabaré repetint com sant Pau als Colossencs: no parem de pregar per vosaltres i de demanar a Déu que arribeu al ple coneixement de la seva voluntat en tota saviesa i intel·ligència espiritual (Col I, 9). Saviesa que és proporcionada per l’oració, la contemplació, l’efusió del Paraclet en l’ànima.

A fi que us porteu d’una manera digna del Senyor, complaent-lo en tot, fructificant en tota mena d’obres bones i creixent en la ciència de Déu; enfortits en tota fortalesa pel poder de la seva glòria, a fi que obtingueu una perfecta paciència i longanimitat, donant gràcies amb joia a Déu Pare, que s’ha dignat a incloure-us en la porció d’herència dels sants en la llum; que ens salvà de la potestat de les tenebres i ens transportà al Regne del seu Fill estimat (Col I, 10-13).