Llistat de punts

Qui sap ésser fort, no es mou per la pressa de cobrar el fruit de les seves virtuts; és pacient. La fortalesa ens mena a assaborir aquesta virtut humana i divina de la paciència. Amb la vostra paciència salvareu les vostres ànimes. La possessió de l’ànima cau en la paciència la qual, efectivament, és l’arrel i la guarda de totes les virtuts. Nosaltres posseïm l’ànima amb la paciència perquè, mentre aprenem a dominar-nos a nosaltres mateixos, comencem a posseir allò que som (St. Gregori el Gran. Homiliae in Evangelia, XXXV, 4 [PL 76, 1261]). I és aquesta paciència la que ens empeny a ésser comprensius amb els altres, persuadits que les ànimes, com el bon vi, milloren amb el temps.

Aquesta lluita del fill de Déu no va unida a tristos renunciaments, a obscures resignacions, a privacions d’alegria: és la reacció de l’enamorat, que mentre treballa i mentre descansa, mentre frueix i mentre pateix, posa el pensament en la persona estimada, i per ella s’enfronta de gust amb els diferents problemes. En el nostre cas, a més a més, com que Déu —hi insisteixo— no perd batalles, nosaltres amb Ell ens direm vencedors. Tinc l’experiència que si m’ajusto fidelment als seus requeriments, em posa en prats verds i em mena a fresques aigües, i allí em retorna. Em guia pels camins segurs per amor del seu nom. Ni quan passo per una vall tenebrosa no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi; la vostra vara i el vostre bàcul són el meu consol (Ps XXII, 2-4).

En els combats de l’ànima, l’estratègia és molts cops una qüestió de temps, d’aplicar el remei convenient, amb paciència, amb tenacitat. Augmenteu els actes d’esperança. Us recordo que sofrireu derrotes, o que passareu per alts i baixos —Déu permet que siguin imperceptibles— en la vostra vida interior, ja que no hi ha ningú que es vegi lliure d’aquests contratemps. Sinó que el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha concedit els mitjans idonis per a vèncer. N’hi ha prou que els emprem, com us deia abans, amb la resolució de començar a cada moment, si calgués.

Acudiu setmanalment —i sempre que en tingueu necessitat, sense donar cabuda als escrúpols— al sant Sagrament de la Penitència, al sagrament del perdó diví. Revestits de la gràcia, anirem a través de les muntanyes (Cfr. Ps CIII, 10), i pujarem el pendent del deure cristià sense detenir-nos. Fent servir aquests recursos, amb bona voluntat, i pregant el Senyor que ens atorgui una esperança cada dia més gran, posseirem l’alegria contagiosa dels qui se saben fills de Déu: si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31). Optimisme, doncs. Moguts per la força de l’esperança, combatrem per esborrar la taca viscosa que estenen els sembradors de l’odi, i redescobrirem el món amb una perspectiva joiosa, perquè sortí bell i net de les mans de Déu, i així de bell l’hi tornarem, si aprenem de penedir-nos.

Mestra d’esperança. Maria proclama que li diran benaurada totes les generacions (Lc I, 48). Parlant humanament, en quins motius es recolzava aquesta esperança? Qui era Ella, per als homes i dones d’aleshores? Les grans heroïnes de l’Antic Testament —Judit, Ester, Dèbora— ja aconseguiren una glòria humana a la terra, foren aclamades pel poble, exalçades. El tron de Maria, com el del seu Fill, és la Creu. I durant la resta de la seva existència, fins que pujà en cos i ànima al Cel, és la seva callada presència allò que ens impressiona. Sant Lluc, que la coneixia bé, anota que està amb els primers deixebles, en oració. Així acaba els seus dies terrenals, la qui hauria d’ésser lloada per les criatures fins a l’eternitat.

Com contrasta l’esperança de Nostra Senyora amb la nostra impaciència! Sovint reclamem a Déu que ens pagui de seguida la mica de bé que hem fet. Així que surt la primera dificultat, ja ens queixem. Som, moltes vegades, incapaços d’aguantar l’esforç, de mantenir l’esperança. perquè ens falta fe: benaurada tu que has cregut! perquè s’acompliran les coses que t’han estat dites de part del Senyor (Lc I, 45).