Llistat de punts

Quan l’orgull s’apodera de l’ànima, no és estrany que al darrera vinguin en corrua tots el vicis: l’avarícia, les intemperàncies, l’enveja, la injustícia. L’orgullós intenta inútilment treure del seu soli Déu, que és misericordiós amb totes les criatures, i així poder-s’hi acomodar ell, que actua amb entranyes de crueltat.

Hem de demanar al Senyor que no ens deixi caure en aquesta temptació. La supèrbia és el pitjor dels pecats, i el més ridícul. Si aconsegueix d’emmordassar amb les seves múltiples al·lucinacions, la persona atacada es vesteix d’aparença, s’emplena de buidor, s’envaneix com el gripau de la faula, que inflava el pap, tot presumint, fins que va rebentar. La supèrbia és desagradable, també humanament: qui es considera superior a tothom i a tot, s’està contemplant contínuament a si mateix i menyspreant els altres, que li corresponen fent burla de la seva vana fatuïtat.

No sé si us hauran contat, en la vostra infantesa, la faula d’aquell camperol, al qual van regalar un faisà daurat. Passat el primer moment d’alegria i de sorpresa d’un tal obsequi, el nou amo mirà on el podria tancar. Al cap d’unes quantes hores, i després de molts dubtes i plans diferents, va decidir de ficar-lo al galliner. Les gallines, meravellades per la bellesa del nouvingut, giraven al seu voltant amb l’admiració de qui descobreix un semidéu. Enmig de tanta gatzara, va tocar l’hora de la pitança i, així que l’amo va deixar anar els primers grapats de segó, el faisà —famèlic per l’espera— es llançà àvidament a treure el ventre de pena. Davant un espectacle tan vulgar —aquell prodigi de formosor menjava amb la mateixa ànsia de l’animal més corrent— les desencisades companyes de corral es van enfurismar a cops de bec contra l’ídol caigut, fins a arrencar-li totes les plomes. Ves si és trist l’esfondrament de l’egòlatra; tant més desastrós com més s’ha enfilat damunt les seves pròpies forces, confiat presumptuosament en la seva capacitat personal.

Traieu-ne conseqüències pràctiques per a la vostra vida diària, tot sentint-vos dipositaris d’uns talents —sobrenaturals i humans— que heu d’aprofitar rectament, i rebutgeu el ridícul engany que hi ha quelcom que us pertoca, com si fos únicament el fruit del vostre esforç. Recordeu-vos que hi ha un sumand –Déu— del qual ningú no pot prescindir.

Amb aquesta perspectiva, convenceu-vos que si de debò volem seguir el Senyor de prop i prestar un servei autèntic a Déu i a la humanitat entera, hem d’estar seriosament despresos de nosaltres mateixos: dels dons de la intel·ligència, de la salut, de l’honra, de les ambicions nobles, dels triomfs, dels èxits.

Em refereixo també —perquè fins aquí ha d’arribar la teva decisió— a aquestes il·lusions netes, amb les quals busquem exclusivament de donar tota la glòria a Déu i alabar-lo, ajustant la nostra voluntat a aquesta norma clara i precisa: Senyor, vull això o allò només si a Vós us agrada, perquè si no, a mi, per a què m’interessa? Així clavem un cop mortal a l’egoisme i a la vanitat, que serpentegen en totes les consciències; al mateix temps que assolim la veritable pau en les nostres animes, amb un deseiximent que acaba en la possessió de Déu, com més va més íntima i més intensa.

Per a imitar Jesucrist, el cor s’ha de veure del tot lliure d’adherències. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi. Perquè aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 24-26). I comenta sant Gregori: no n’hi hauria prou amb viure deseixits de les coses, si no renunciéssim, a més, a nosaltres mateixos. Però… on anirem, fora de nosaltres? Qui és el qui renuncia, si es deixa a si mateix? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Sapigueu que una cosa és la nostra situació com a caiguts pel pecat; i una altra cosa quant a formats per Déu. D’una forma hem estat creats, i és en una altra que ens trobem a causa de nosaltres mateixos. Renunciem-nos, tocant a allò en què ens hem convertit pecant, i mantinguem-nos segons que hem estat constituïts per la gràcia. Així, el qui ha estat superbiós, si convertit a Crist es fa humil, ja ha renunciat a si mateix; si un luxuriós passa a una vida de continència, també s’ha renunciat en allò que era abans; si un avar ja no sent cobejança i en comptes d’apoderar-se d’allò que no és seu, comença a esdevenir generós amb les coses pròpies, certament s’ha negat a si mateix.