Llistat de punts

No és prudent qui no s’equivoca mai, sinó qui sap rectificar els seus errors. És prudent perquè s’estima més no encertar vint cops, que no pas deixar-se endur per un abstencionisme còmode. No obra amb precipitació esbojarrada o bé amb temeritat absurda, sinó que assumeix el risc de les seves decisions, i no renuncia a aconseguir el bé per la por de no encertar-la. En la nostra vida trobem companys ponderats, que són objectius, que no s’apassionen decantant la balança cap a la banda que els convé. D’aquesta mena de persones, gairebé instintivament, ens en refiem; perquè sense presumpció i sense escarafalls, procedeixen sempre bé, amb rectitud.

Aquesta virtut cardinal és indispensable en el cristià; però els últims objectius de la prudència no són la concòrdia social o la tranquil·litat de no provocar refrecs. El motiu fonamental és el compliment de la Voluntat de Déu, que ens vol senzills, però no puerils; amics de la veritat, però mai atabalats ni lleugers. El cor prudent posseirà la ciència (Prv XVIII, 15); i aquesta ciència és la de l’amor de Déu, el saber definitiu, el que pot salvar-nos, portant a totes les criatures fruits de pau i de comprensió i, per a cada ànima, la vida eterna.

Continua l’escena evangèlica: i li enviaren els seus deixebles —dels fariseus— juntament amb alguns herodians per dir-li: Mestre (Mt XXII, 16). Mireu de quina manera més recargolada li diuen Mestre; fan veure que són admiradors i amics, li dispensen un tractament que es reserva a l’autoritat, de la qual hom espera rebre una ensenyança. Magister, scimus quia verax es (Ibídem), sabem que sou veraç… quina astúcia tan infame! ¿Heu vist un doble sentit més gros? Aneu amb compte, per aquest món. No sigueu cautelosos, desconfiats; però, certament, heu de sentir damunt les espatlles —recordant aquella imatge del Bon Pastor que apareix a les catacumbes— el pes d’aquesta ovella, que no és una ànima sola, sinó l’Església entera, la humanitat entera.

Acceptant airosament aquesta responsabilitat, sereu audaços i sereu prudents per defensar i proclamar els drets de Déu. I aleshores, per l’enteresa del vostre capteniment, molts us consideraran i us diran mestres, sense que vosaltres ho pretengueu: que no busquem la glòria terrena. Però no us estranyeu si, entre tants que se us acosten, s’insinuen aquells que únicament pretenen adular-vos. Graveu en les vostres ànimes això que m’heu sentit repetir tantes vegades: ni les calumnies, ni les murmuracions, ni els respectes humans, ni el què diran, i molt menys les lloances hipòcrites, no ens han d’impedir mai de complir les nostres obligacions.

Els respectes humans

Que no us deturi cap raó hipòcrita: apliqueu el remei net. Però obreu amb mà maternal, amb la delicadesa infinita de les nostres mares, mentre ens guarien les ferides grans o petites dels nostres jocs i ensopegades infantils. Si cal esperar unes hores, espereu-vos, però mai més temps del que és imprescindible, ja que una altra actitud suposaria comoditat, covardia, cosa ben diferent de la prudència. Rebutgeu tots, i principalment els qui us encarregueu de formar altres persones, la por de desinfectar la ferida.

És possible que algú mussiti arterament a l’orella d’aquells que han de curar, i no es decideixen o no volen enfrontar-se amb llur missió: Mestre, sabem que sou veraç…(Mt XXII, 16). No tolereu l’irònic elogi: aquells que no s’esforcen a dur a terme amb diligència la seva feina, ni són mestres, perquè no ensenyen el camí autèntic; ni són vertaders, ja que amb la seva falsa prudència prenen com una exageració o menyspreen les normes clares, demostrades mil vegades per la recta conducta, per l’edat, per la ciència del bon govern, pel coneixement de la feblesa humana i per l’amor a cada ovella, que empenyen a parlar, a intervenir, a mostrar interès.

Als falsos mestres, els domina la por d’esgotar la veritat; els inquieta la sola idea —l’obligació— de recórrer a l’antídot dolorós en determinades circumstàncies. En una tal actitud —convenceu-vos-en— no hi ha prudència, ni pietat, ni seny; aquesta positura reflecteix apocament, falta de responsabilitat, insensatesa, niciesa. Són els mateixos que després, plens de pànic pel desastre, pretenen escometre el mal quan ja és tard. No recorden que la virtut de la prudència demana recollir i transmetre a temps el consell reposat de la maduresa, de l’experiència antiga, de la vista neta, de la llengua sense lligaments.

Continuem el relat de sant Mateu: sabem que dieu la veritat i que ensenyeu de debò el camí de Déu (Ibídem). Mai no acabo de sorprendre’m davant d’aquest cinisme. Es mouen amb la intenció de tòrcer les paraules de Jesús Nostre Senyor, d’atrapar-lo en alguna errada i, en comptes d’exposar planament allò que ells consideraven com un nus insoluble, intenten atordir el Mestre amb lloances que només haurien de sortir de llavis addictes, de cors rectes. M’aturo expressament en aquests matisos, per tal que aprenguem de no ésser recelosos, sinó prudents, perquè no acceptem el frau del fingiment, per bé que sembli revestit de frases o de gests que en si mateixos responen a la realitat, tal com s’esdevé en el passatge que contemplem: Vós no feu distinció, li diuen; Vós heu vingut per a tots els homes; a Vós no us detura res per proclamar la veritat i ensenyar el bé(Cfr. Mt XXII, 16).

Ho torno a dir: prudents, sí; cautelosos, no. Concediu la confiança més absoluta a tothom, sigueu ben nobles. Per mi, val més la paraula d’un cristià, d’un home lleial —em refio del tot de cada un—, que la signatura autèntica de cent notaris unànimes, encara que potser en alguna ocasió m’hagin enganyat per fidelitat a aquest criteri. Més m’estimo exposar-me al fet que un desaprensiu abusi d’aquesta confiança, abans que desposseir ningú del crèdit que mereix com a persona i com a fill de Déu. Us asseguro que mai no m’han defraudat els resultats d’aquesta manera de fer.