Llistat de punts

Permeteu-me que us rebli una vegada i una altra el camí que Déu espera que recorri cadascú, quan ens crida a servir-lo enmig del món, per santificar i santificar-nos mitjançant les ocupacions ordinàries. Amb un sentit comú colossal, i alhora ple de fe, sant Pau predicava que en la llei de Moisès és escrit: no posaràs el boç al bou que bat (Dt XXV, 4). I es demana: és que Déu s’interessa pels bous? No és, sens dubte, per nosaltres que ho diu? És certament per nosaltres que ha estat escrit: perquè és l’esperança que fa llaurar el qui llaura, i el qui bat, ho fa amb la il·lusió de rebre’n el fruit (1 Cor IX, 9-10).

Mai no s’ha reduït la vida cristiana a un entramat angoixós d’obligacions, que deixa l’ànima sotmesa a una tensió exasperada; s’emmotlla a les circumstàncies individuals com el guant a la mà, i demana que en l’exercici de les nostres tasques habituals, tant en les grans com en les petites, amb l’oració i la mortificació, no perdem mai el punt de mira sobrenatural. Penseu que Déu estima apassionadament les seves criatures, i ¿com pot treballar l’ase si no li donen menjar, ni disposa d’un temps per a refer-se, o si li minven el vigor amb massa garrotades? El teu cos és com un pollí —un pollí fou el tron de Déu a Jerusalem— que es deixa cavalcar pels camins divins de la terra: cal dominar-lo perquè no es desviï dels camins de Déu, i animar-lo per tal que el trot sigui tan alegre i abrivat com es pot esperar d’un ase.

La caritat, que és com una superació generosa de l’òrbita de la justícia, exigeix primer el compliment del deure: es comença pel que és just; es continua per allò que és més equitatiu…; però per estimar cal molta finor, molta delicadesa, molt de respecte, molta afabilitat: en un mot, seguir aquell consell de l’Apòstol: porteu els uns les càrregues dels altres, i així complireu la llei del Crist (Gal VI, 2). Aleshores sí, ja vivim plenament la caritat, ja realitzem el manament de Jesús.

Per mi, no hi ha exemple més clar d’aquesta unió pràctica de la justícia amb la caritat, que el comportament de les mares. Estimen amb el mateix afecte tots els seus fills, i és justament aquest amor que els impulsa a tractar-los d’una manera distinta —amb una justícia desigual—, ja que cada un és diferent dels altres. També, doncs, amb els nostres consemblants, la caritat perfecciona i completa la justícia perquè ens mou a comportar-nos d’una manera desigual amb els desiguals, adaptant-nos a llurs circumstàncies concretes, a fi de comunicar alegria a qui està trist, ciència a qui és mancat de formació, afecte a qui se sent sol… La justícia estableix que es doni a cadascú allò que sigui seu, que no és igual que donar a tothom el mateix. L’igualitarisme utòpic és font de les injustícies més grans.

Per a actuar sempre així, com aquelles mares bones, ens cal oblidar-nos de nosaltres mateixos, no aspirar a cap altre senyoriu que el de servir els altres, com Jesucrist, que predicava: el Fill de l’Home no ha vingut pas a ser servit, sinó a servir (Mt XX, 28). Això demana l’enteresa de sotmetre la pròpia voluntat al model diví, de treballar per tothom, lluitar per la felicitat eterna i el benestar dels altres. No conec camí més bo per a ésser just que el d’una vida de donació i de servei.

Potser algú pensarà que sóc molt ingenu. Tant se val. Per més que em qualifiquin així, perquè encara crec en la caritat, us asseguro que sempre hi creuré! I, mentre Ell em concedeixi vida, continuaré ocupant-me —com a sacerdot de Crist— perquè hi hagi unitat i pau entre els qui, pel fet d’ésser fills del mateix Pare Déu, són germans; que la humanitat s’entengui; que tothom comparteixi el mateix ideal: el de la Fe!

Acudim a Santa Maria, la Verge prudent i fidel, i a sant Josep, el seu espòs, model acabat d’home just(Cfr. Mt I, 19). Ells, que visqueren en la presència de Jesús, el Fill de Déu, les virtuts que hem contemplat, ens obtindran la gràcia que arrelin fermament en la nostra ànima, per tal que ens decidim a captenir-nos en tot moment com a deixebles bons del Mestre: prudents, justos, amarats de caritat.

Mestra de caritat. Recordeu aquella escena de la presentació de Jesús al temple. L’ancià Simeó assegurà a Maria, la seva Mare: mira, aquest és posat per a caiguda i redreç de molts a Israel, i com a signe de contradicció —i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima— perquè així es revelin els pensaments de molts cors (Lc II, 34-35). La immensa caritat de Maria envers la humanitat fa que s’acompleixi en Ella, així mateix, l’afirmació de Crist: ningú no té un amor més gran que el qui dóna la pròpia vida pels seus amics (Ioh XV, 13).

Amb raó, els Romans Pontífexs han anomenat Maria Corredemptora: de tal manera, juntament amb el seu Fill pacient i morent, va patir i gairebé va morir; i de tal manera, per la salvació dels homes, abdicà els drets materns sobre el seu Fill, i l’immolà, en tant que d’Ella depenia, per apaivagar la justícia de Déu, que hom pot dir d’Ella amb raó que redimí el gènere humà juntament amb Crist (Benet XV, Carta Inter sodalicia, 22-III-1918, AAS 10 [1919], 182). Així entenem millor aquell moment de la Passió de Nostre Senyor, que mai no ens cansarem de meditar: stabat autem iuxta crucem Iesu mater eius (Ioh XIX, 25), estava al costat de la creu de Jesús, la seva Mare.

Haureu observat la manera com algunes mares, mogudes d’un orgull legítim, s’apressen a posar-se al costat dels fills quan triomfen, quan reben un reconeixement públic. D’altres, en canvi, fins i tot en aquests moments Romanen en un segon pla, estimant en silenci. Maria era així, i Jesús ho sabia.

Ara, en canvi, en l’escàndol del Sacrifici de la Creu, Santa Maria hi era present, sentint amb tristesa els qui passaven, i l’insultaven movent el cap i dient: Tu que destrueixes el Temple de Déu i en tres dies el reconstrueixes, salva’t a tu mateix; si ets Fill de Déu, baixa de la Creu (Mt XXVII, 39-40). Nostra Senyora escoltava les paraules del seu Fill, unint-se al seu dolor: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat? (Mt XXVII, 46). Què hi podia fer, Ella? Fondre’s amb l’amor redemptor del seu Fill, oferir al Pare el dolor immens —com una espasa esmolada— que traspassava el seu Cor pur.

Novament Jesús se sent confortat, amb aquesta presència discreta i amorosa de la Mare. Maria no crida, no va d’una banda a l’altra. Stabat: està dempeus, al costat del Fill. És aleshores quan Jesús la mira, i adreça després la mirada a Joan. I exclama: Mare, aquí teniu el vostre fill. Després diu al deixeble: aquí tens la teva Mare (Ioh XIX, 26-27). En Joan, Crist confia a la seva Mare tots els homes i especialment els seus deixebles: els qui havien de creure en Ell.

Felix culpa (Vigília Pasqual, Praeconium), canta l’Església, feliç culpa, perquè ha aconseguit de tenir un tal i tan gran Redemptor. Feliç culpa, hi podem afegir també, que ens ha merescut de rebre per Mare Santa Maria. Ja estem segurs, per tal com res no ens ha de preocupar: perquè Nostra Senyora, coronada Reina del Cel i de la terra, és l’omnipotència suplicant davant de Déu. Jesús no pot negar res a Maria, ni tampoc a nosaltres, fills de la seva mateixa Mare.