Llistat de punts

No diguis: «És que soc així de mena..., són coses del meu caràcter». Són coses de la teva falta de caràcter: sigues home —esto vir.

T’entossudeixes a ser mundà, frívol i esbojarrat perquè ets covard. ¿Què és, sinó covardia, aquesta resistència a encarar-te amb tu mateix?

Ets tafaner i preguntaire, «ensumador» i finestrer: ¿no te’n dones vergonya de ser, fins en els defectes, tan poc masculí? —Sigues baronívol: i aquests desigs de saber coses dels altres bescanvia’ls en desigs i realitats de coneixement de tu mateix.

Convé que coneguis aquesta doctrina segura: l’esperit propi és mal conseller, mal pilot, per dirigir l’ànima entre les borrasques i tempestes, entre els esculls de la vida interior.

Per això és Voluntat de Déu que la direcció de la nau la dugui un Mestre, per tal que, amb la seva llum i el seu coneixement, ens condueixi a un port segur.

Tu —t’ho penses— tens molta personalitat: els teus estudis —els teus treballs d’investigació, les teves publicacions—, la teva posició social —els teus cognoms—, les teves actuacions polítiques —els càrrecs que ocupes—, el teu patrimoni..., la teva edat, ¡ja no ets una criatura!...

Justament per tot això necessites més que altres un Director per a la teva ànima.

¿Per què aquesta aprensió de veure’t tu mateix i de fer-te veure pel Director tal com ets de debò?

Hauràs vençut un gran combat si perds la por de fer-te conèixer.

Agraeix, com una mercè molt especial, aquesta santa avorrició que sents de tu mateix.

El teu enemic més gran ets tu mateix.

Distreure’t. —¡Necessites distreure’t!..., obrint molt els ulls perquè hi entrin bé les imatges de les coses, o gairebé aclucant-los, per exigències de la teva miopia...

¡Tanca’ls del tot!: lliura’t a la vida interior, i veuràs, amb color i relleu insospitats, les meravelles d’un món millor, d’un món nou: i tractaràs Déu..., i coneixeràs la teva misèria..., i et deïficaràs... amb una deïficació que, en apropar-te al teu Pare, et farà més germà dels teus germans els homes.

Llença lluny teu la desesperança que et produeix el coneixement de la teva misèria. —És veritat: pel teu prestigi econòmic, ets un zero..., pel teu prestigi social, un altre zero..., i un altre per les teves virtuts, i un altre pel teu talent...

Però, a l’esquerra d’aquestes negacions, hi ha Crist... i ¡quina xifra incommensurable en resulta!

Com més m’exaltin, Jesús meu, humilia’m més en el meu cor, fent-me saber el que vaig ser i el que seré, si Tu em deixes.

No t’oblidis que ets... el dipòsit de les escombraries. —Per això, si per cas el Jardiner diví t’agafa, i et frega i et neteja... i t’omple de magnífiques flors..., ni l’aroma ni el color, que embelleixen la teva lletjor, no t’han de posar orgullós.

—Humilia’t: ¿no saps que ets el trasto de les deixalles?