Llistat de punts

Serenitat. —¿Per què t’has d’enfadar si enfadant-te ofens Déu, molestes els altres, passes tu mateix una mala estona... i al capdavall has de desenfadar-te?

Això mateix que acabes de dir, digues-ho amb un altre to, sense ira, i guanyarà força el teu raonament i, sobretot, no ofendràs Déu.

No corregeixis quan sents la indignació per la falta comesa. —Espera’t fins a l’endemà, o encara més si cal. —I després, tranquil i purificada la intenció, no t’estiguis de corregir. —En trauràs més amb una paraula afectuosa que amb tres hores de brega. —Modera el geni.

Topes amb el geni d’aquell o de l’altre... Per força ha de ser així: no ets una moneda de cinc duros³ que agrada a tothom.

A més a més, sense aquestes topades que s’esdevenen tractant els altres, ¿com aniries perdent les punxes, arestes i cantells —imperfeccions, defectes— del teu geni fins a assolir la forma reglada, polida i fermament suau de la caritat, de la perfecció?

Si el teu caràcter i els caràcters dels qui conviuen amb tu fossin esdolceïts i tendres com merengues, no et santificaries pas.

No discutiu. —De la discussió no en sol sortir la llum, perquè l’apaga l’apassionament.

El despit ha esmolat la teva llengua. ¡Calla!

Calla sempre quan sentis a dins que et bull la indignació. —I això, encara que estiguis justíssimament irritat.

—Perquè, malgrat la teva discreció, en aquests instants sempre dius més del que voldries.

¿Et renyen? —No t’enfadis, com t’aconsella la supèrbia. —Pensa: ¡quina caritat que tenen amb mi! ¡Les coses que deuen haver callat!