Llistat de punts

Prevere, etimològicament, és tant com ancià. —Si és digna de veneració l’ancianitat, pensa com més hauràs de venerar el Sacerdot.

¡Quina poca finesa d’esperit —i quina falta de respecte— comporta dedicar bromes i befes al Sacerdot —qui sigui— per cap pretext!

Hi insisteixo: aquestes bromes —burles— al Sacerdot, amb totes les circumstàncies que a tu et semblin atenuants, són sempre, si més no, una vulgaritat, una grolleria.

¡Com hem d’admirar la puresa sacerdotal! És el seu tresor. —Cap tirà no podrà arrencar mai a l’Església aquesta corona.

No em posis el Sacerdot en el destret de perdre la gravetat. És una virtut que, sense encarcaraments, cal que tingui.

¡Com la demanava —¡Senyor, dona’m... vuitanta anys de gravetat!— aquell clergue jove, amic nostre!

Demana-la tu també, per a tot el sacerdoci, i hauràs fet una bona cosa.

T’ha dolgut —com una punyalada al cor— que diguessin de tu que havies malparlat d’aquells sacerdots. —I m’alegro del teu dolor: ¡ara sí que estic segur del teu bon esperit!

Estimar Déu i no venerar el Sacerdot... no és possible.

Com els bons fills de Noè, cobreix amb la capa de la caritat les misèries que vegis en el teu pare, el Sacerdot.

Després de l’oració del Sacerdot i de les verges consagrades, l’oració més plaent a Déu és la dels infants i la dels malalts.

Tens obligació de santificar-te. —Tu també. —¿Qui pensa que això és deure exclusiu de capellans i religiosos?

A tots, sense excepció, va dir el Senyor: «Sigueu perfectes, com el meu Pare Celestial és perfecte».

No parlis malament del teu germà, ni que tinguis prou motius i de sobres. —Ves primer al Sagrari, i després ves al Sacerdot, el teu pare, i desfoga també la teva pena amb ell.

—I amb ningú més.

Si no tens una veneració summa per l’estat sacerdotal i el religiós, no és veritat que estimis l’Església de Déu.