Llistat de punts

Front de Madrid. Una vintena d’oficials, en noble i alegre companyonia. Se sent una cançó, i després una altra i més.

Aquell tinentó del bigoti fosc només va sentir la primera:

Mig cor de l’estimada

jo no el voldria;

si el meu em demanaven,

tot el daria.

«¡Quina resistència a donar tot el cor!» —I l’oració brollà, en curs assossegat i ample.

Em fas la impressió que duus el cor a la mà, com si oferissis una mercaderia; ¿qui me’l vol? —Si no ve de gust a cap criatura, vindràs a donar-lo a Déu.

¿Creus que els sants ho han fet així?

¡Apa!, amb generositat i com un nen, digues-li: ¿què m’arribaràs a donar quan m’exigeixes «això»?

¿Com va aquest cor? —No te m’inquietis: els sants —que eren éssers ben constituïts i normals, com tu i com jo— també sentien aquestes «naturals» inclinacions. I si no les haguessin sentides, la seva reacció «sobrenatural» de guardar el cor —ànima i cos— per a Déu, en comptes de lliurar-lo a una criatura, hauria tingut ben poc mèrit.

Per això, un cop vist el camí, crec que la feblesa del cor no ha de ser obstacle per a una ànima decidida i «ben enamorada».

M’escrius: «Pare, tinc... mal de queixal al cor». —No m’ho prenc de broma, perquè m’adono que et cal un bon dentista que t’hi faci unes extraccions.

¡Si t’ho deixessis fer!...

«¡Ah, si hagués trencat de bon començament!» m’has dit. —Tant de bo no hagis de repetir aquesta exclamació tardana.

¡Que n’és de clar el camí!... ¡Que palesos els obstacles!... ¡Quines armes més bones per vèncer-los!... —I, tanmateix, ¡quantes desviacions i quantes ensopegades! ¿Oi que sí?

—És el filet subtil —cadena: cadena de ferro forjat— que tu i jo coneixem, i que no vols trencar, la causa que t’aparta del camí i que et fa ensopegar i fins i tot caure.

—¿Què esperes per tallar-lo... i avançar?

Quan hagis enllestit la teva feina, fes la del teu germà, ajudant-lo, per Crist, amb tanta delicadesa i naturalitat que ni l’afavorit s’adoni que fas més del que en justícia has de fer.

—¡Això sí que és fina virtut de fill de Déu!

¿Per què deixes aquests racons dins el cor? —Mentre no et donis tu del tot, és inútil que pretenguis portar-li algú altre.

—Un pobre instrument, ets.