Llistat de punts

¿Quina és la posició de l’Obra sobre la declaració conciliar a favor de la llibertat religiosa, i d’una manera especial sobre la seva aplicació a Espanya, on el «Projecte Castiella» encara està en suspens? ¿I què direm d’aquest pretès «integrisme» que, en ocasions, s’ha retret a l’Opus Dei?

Integrisme? L’Opus Dei no està ni a la dreta ni a l’esquerra ni al centre. Jo, com a sacerdot, procuro d’estar amb Crist, qui a la Creu va obrir tots dos braços, i no pas un solament; jo prenc amb llibertat, de cada grup, allò que em convenç i que em fa tenir el cor i els braços acollidors, per a tota la humanitat; i cadascun dels socis és absolutament lliure d’escollir l’opció que vulgui, dins els termes de la fe cristiana.

Quant a la llibertat religiosa, l’Opus Dei, des que es va fundar, no ha fet mai discriminacions; treballa i conviu amb tothom, perquè veu en cada persona una ànima que cal respectar i estimar. No són paraules solament; la nostra Obra és la primera organització catòlica que, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a Cooperadors els no catòlics, cristians o no. He defensat sempre la llibertat de les consciències. No entenc la violència: no em sembla pas apta ni per a vèncer ni per a convèncer; l’error se supera amb l’oració, amb la gràcia de Déu, amb l’estudi; mai amb la força, sempre amb la caritat. Comprendrà que essent aquest l’esperit que des del primer moment hem viscut, només és alegria allò que em poden produir les ensenyances que sobre aquest tema ha promulgat el Concili. Sobre el projecte concret al qual es refereix, no és cosa meva resoldre’l, sinó de la Jerarquia de l’Església a Espanya i dels catòlics d’aquest país: és a ells que correspon d’aplicar, al cas concret, l’esperit del Concili.

Un dels béns fonamentals de la família està en gaudir d’una pau familiar estable. Amb tot no és rar, per desgràcia, que per motius de caràcter polític o social, una família es trobi dividida. ¿Com creu vostè que aquests conflictes es poden superar?

La meva resposta no pot ser més que una: conviure, comprendre, disculpar. El fet que algú pensi de manera diferent que jo —especialment quan es tracta de coses que són objecte de la llibertat d’opinió— no justifica de cap manera una actitud d’enemistat personal, ni tan sols de fredor o d’indiferència. La meva fe cristiana em diu que la caritat s’ha de viure amb tothom, també amb els qui no tenen la gràcia de creure en Jesucrist. Afigureu-vos si s’ha de viure la caritat quan, units per una mateixa sang i una mateixa fe, hi ha divergències en coses opinables! És més, com que en aquestes qüestions ningú no pot pretendre d’estar en possessió de la veritat absoluta, el tracte mutu, ple d’afecte, és un mitjà concret d’aprendre dels altres allò que ens poden ensenyar; i també perquè els altres aprenguin, si ho volen, allò que cadascun dels qui amb ell conviuen també li poden ensenyar, que sempre és alguna cosa.

No és cristià, ni tan sols humà, que una família es divideixi per aquestes qüestions. Quan s’entén a fons el valor de la llibertat, quan s’ama apassionadament aquest do diví de l’ànima, s’ama el pluralisme que la llibertat duu en si mateixa.

Posaré l’exemple del que es viu a l’Opus Dei, que és una gran família de persones unides pel mateix fi espiritual. En allò que no és de fe, cadascú pensa i actua com vol, amb la més completa llibertat i responsabilitat personal. I el pluralisme que lògicament i sociològica es deriva d’aquest fet no constitueix, per l’Obra, cap problema: encara més, aquest pluralisme és una manifestació de bon esperit. Justament perquè el pluralisme no és temut, sinó estimat com a legítima conseqüència de la llibertat personal, les diverses opinions dels socis no impedeixen en l’Opus Dei la màxima caritat en el tracte, la mútua comprensió. Llibertat i caritat: sempre parlem del mateix. I és que són condicions essencials: viure amb la llibertat que Jesucrist ens va guanyar, i viure la caritat que Ell ens va donar com a manament nou.

Continuem, si m’ho permet, amb la joventut. Per mitjà de la secció «Gente joven» de la nostra revista, ens arriben molts dels seus problemes. Un de molt freqüent és la imposició que a vegades exerceixen els pares en el moment de determinar l’orientació dels seus fills. Això succeeix tant en l’orientació de carrera o de treball, com en l’elecció d’un promès o, molt més encara, si pretén seguir la crida de Déu per consagrar-se al servei de les ànimes. ¿Pot haver-hi alguna justificació d’aquesta actitud dels pares? ¿No és una violació de la llibertat que és imprescindible per arribar a la maduresa personal?

En últim terme, és clar que les decisions que determinen el rumb d’una vida ha de prendre-les cadascú personalment, amb llibertat, sense coacció ni pressió de cap mena.

Això no vol pas dir que no calgui, d’ordinari, la intervenció d’altres persones. Justament, perquè són passos decisius, que afecten tota la vida i perquè la felicitat depèn en gran part de com es facin, és lògic que requereixin serenitat, que calgui evitar tota precipitació, que exigeixin responsabilitat i prudència. I una part de la prudència consisteix precisament a demanar consell: fóra presumpció —que sol pagar-se cara— de creure que podem decidir sense la gràcia de Déu i sense l’escalf i la llum d’altres persones, especialment dels pares.

Els pares han de prestar als seus fills un ajut preciós, descobrint-los nous horitzons, comunicant-los la seva experiència, fent-los reflexionar perquè no es deixin arrossegar per estats emocionals passatgers, oferint-los una avaluació realista de les coses. Algunes vegades els ajudaran amb el seu consell; d’altres, animaran els seus fills a acudir a d’altres persones competents: a un amic lleial i sincer, a un sacerdot docte i pietós, a un expert en orientació professional.

Però el consell no elimina la llibertat, sinó que dóna elements de judici, i això amplia les possibilitats d’elecció, i fa que la decisió no sigui determinada per factors irracionals. Després d’escoltar els parers d’altres persones i de ponderar tot bé, arriba un moment en què cal triar: i aleshores ningú no té dret a violentar la llibertat. Els pares han de guardar-se de la temptació de voler projectar-se indegudament en els fills —de construir-los segons les pròpies preferències—, han de respectar les inclinacions i les aptituds que Déu dóna a cadascú. Si hi ha un veritable amor, això resulta d’ordinari una cosa senzilla. Àdhuc en el cas extrem, quan el fill pren una decisió que els pares tenen bons motius per considerar errada, i fins i tot per preveure-la com a origen d’infelicitat, la solució no rau en la violència, sinó a comprendre i —més d’un cop— a saber romandre al seu costat per ajudar-lo a superar les dificultats i, si cal, a treure tot el bé possible d’aquell mal.

Els pares que estimen de debò, que busquen sincerament el bé dels fills, després dels consells i de les consideracions oportunes, han de retirar-se amb delicadesa perquè res no perjudiqui el gran bé de la llibertat, que fa l’home capaç d’amar i servir Déu. Han de recordar que Déu mateix ha volgut que se l’estimi i se’l serveixi en llibertat, i que sempre respecta les nostres decisions personals: Déu deixà l’home —ens diu l’Escriptura— en mans del seu albir (Ecl. 15, 14).

Unes paraules més, per referir-me expressament a l’últim dels casos concrets plantejats: la decisió de lliurar-se al servei de l’Església i de les ànimes. Quan uns pares catòlics no entenen aquesta vocació, penso que han fracassat en llur missió de formar una família cristiana, que ni tan sols són conscients de la dignitat que el Cristianisme confereix a la seva pròpia vocació matrimonial. Fora d’això, l’experiència que tinc en l’Opus Dei és molt positiva. Jo acostumo de dir als socis de l’Obra, que el noranta per cent de la seva vocació el deuen als seus pares: perquè els han sabut educar i els han ensenyat a ser generosos. Puc assegurar que en la immensa majoria dels casos —pràcticament en la totalitat— els pares no solament respecten sinó que amen aquesta decisió dels seus fills, i que veuen de seguida l’Obra com una ampliació de la pròpia família. És una de les meves grans alegries, i una comprovació més que, per a ser molt divins, cal ésser també molt humans.

Deixant de banda les dificultats que hi pugui haver entre pares i fills, també són corrents les renyines entre marit i muller, que a vegades arriben a comprometre seriosament la pau familiar. ¿Quins consells donaria vostè als matrimonis?

Que s’estimin. I que sàpiguen que tota la vida hi haurà renyines i dificultats que si es resolen amb naturalitat, faran que la tendresa sigui fins i tot més pregona.

Cadascun de nosaltres té el seu caràcter, els seus gustos personals, el seu geni —el seu mal geni, a vegades— i els seus defectes. Cadascú també té coses agradables en la seva personalitat, i per això i per moltes més raons, se’l pot estimar. La convivència és possible quan tothom fa per corregir les pròpies deficiències i procura passar per alt les faltes d'altri: és a dir, quan hi ha amor, que anul·la i supera tot allò que falsament podria ser causa de separació o de divergència. En canvi, si es dramatitzen els petits contrastos i mútuament es retreuen els defectes i les equivocacions, aleshores s’acaba la pau i es corre el risc de matar l’afecte.

Els matrimonis tenen gràcia d’estat —la gràcia del sagrament— per a viure totes les virtuts humanes i cristianes de la convivència: la comprensió, el bon humor, la paciència, el perdó, la delicadesa en el tracte mutu. L’important és que no s’abandonin, que no deixin que la nerviositat, l’orgull o les manies personals els dominin. Per això, el marit i la muller han de créixer en vida interior i aprendre de la Sagrada Família a viure amb finor —per un motiu humà i sobrenatural alhora— les virtuts de la llar cristiana. Ho torno a dir: la gràcia de Déu no els manca.

Si hi ha algú que diu que no pot aguantar això o allò, que li resulta impossible de callar, és que està exagerant per a justificar-se. Cal demanar a Déu la força de saber dominar el propi caprici; la gràcia, per saber tenir el domini de si mateix. Perquè els perills d’un enuig són aquí: que hom perdi el control i que les paraules puguin omplir-se d’amargor, i que arribin a ofendre i per bé que tal vegada no es desitjava, a ferir i fer mal.

Cal aprendre a callar, a esperar i a dir les coses d’una manera positiva, optimista. Quan és ell qui s’enfada és el moment que ella sigui especialment pacient, fins que torni a venir la serenitat; o al revés. Si hi ha afecte sincer i preocupació d’augmentar-lo, és molt difícil que ambdós es deixin dominar pel mal humor a la mateixa hora…

Una altra cosa molt important: ens hem d’avesar a pensar que mai no tenim tota la raó. Àdhuc es pot dir que en assumptes d’ordinari opinables, mentre més segur s’està de tenir tota la raó, tant més indubtable és que no la tenim. En discórrer així, és més senzill de rectificar després i, si fa falta, demanar perdó, que és la millor manera d’acabar un enuig; així s’arriba a la pau i a l’afecte. No us animo a la baralla, però és raonable que ens barallem alguna vegada amb aquells qui més estimem, que són els qui habitualment viuen amb nosaltres. No ens barallem pas amb el rei de l’Índia. Així, doncs, aquestes petites renyines entre els esposos, si no són freqüents —i cal procurar que no ho siguin— no denoten falta d’amor, i poden ajudar, fins i tot, a augmentar-lo.

Un últim consell: que no tinguin mai renyines davant els fills: per aconseguir-ho, bastarà que es posin d’acord amb una paraula determinada, amb una mirada, un gest. Ja tindran raons després, amb més serenitat, si no són capaços d’evitar-ho. La pau conjugal ha de ser l’ambient de la família, perquè és la condició necessària per a una educació profunda i eficaç. Que els nens vegin en els seus pares un exemple de donació de si mateixos, d’amor sincer, d’ajuda mútua, de comprensió; i que les petiteses de la vida diària no els ocultin la realitat d’un afecte, que és capaç de superar qualsevol cosa.

Hi ha vegades que ens creiem massa importants. Tots ens enutgem de tant en tant; uns cops perquè cal, i d’altres, perquè ens manca esperit de mortificació. L’important és demostrar que aquests enuigs no trenquen l’afecte, i recomençar després la intimitat familiar amb un somriure. En un mot, que marit i muller visquin estimant-se l’un a l’altre, i estimant els fills, perquè així estimen Déu.

Però a aquest cristià mai no li passa pel cap de creure o de dir que ell baixa del temple al món per representar l’Església, i que les seves solucions són les solucions catòliques d’aquells problemes. No pot ser, això, fills meus! Això fóra clericalisme, catolicisme oficial o com vulgueu anomenar-ho. Sigui com sigui, és fer violència a la naturalesa de les coses. Cal que difongueu pertot arreu una veritable mentalitat laïcal que vagi a parar a tres conclusions:

— a tenir prou honradesa per afrontar la pròpia responsabilitat personal;

— a ser prou cristians per respectar els germans en la fe que proposen, en matèries opinables, solucions altres que la que cadascun de nosaltres sosté;

— i a ésser prou catòlics per no servir-se de la nostra Mare l’Església, barrejant-la amb bàndols humans.

Es veu clar que, en aquest terreny, com en tots, no podríeu pas dur a terme aquest programa de viure santament la vida ordinària, si no gaudíssiu de tota la llibertat que us reconeixen, alhora, l’Església i la vostra dignitat d’homes i de dones creats a semblança de Déu. La llibertat personal és essencial en la vida cristiana. No oblideu, però, fills meus, que jo sempre parlo d’una llibertat responsable.

Interpreteu, doncs, els meus mots com el que són: una crida perquè exerciu, cada dia! i no solament en situacions d’emergència, els vostres drets; i perquè compliu noblement les vostres obligacions com a ciutadans —en la vida política, econòmica, universitària, professional—, assumint amb valentia totes les conseqüències de les vostres decisions lliures, bo i carregant la independència personal que us pertoca. I aquesta cristiana mentalitat laïcal us permetrà de fugir de tota intolerància, de tot fanatisme —ho diré d’una manera positiva—, us farà conviure en pau amb tots els vostres conciutadans, i també us farà fomentar la convivència en els diversos ordres de la vida social.