Llistat de punts

Canviant de tema, ens interessaria saber la seva opinió respecte a l’actual moment de l’Església. Concretament, com el qualificaria, vostè? ¿Quin paper creu que hi poden fer en aquesta hora les tendències que d’una manera general s’han anomenat «progressista» i «integrista»?

Segons la meva manera de veure, l’actual moment doctrinal de l’Església podria qualificar-se de positiu i, al mateix temps, de delicat com tota crisi de creixement. Positiu, sens dubte, perquè les riqueses doctrinals del Concili Vaticà II han posat l’Església sencera —el Poble sacerdotal de Déu tot enter— davant una nova etapa summament esperançadora de renovada fidelitat al propòsit diví de salvació que se li ha confiat. Moment delicat també, perquè les conclusions teològiques a les quals s’ha arribat no són pas de caràcter —valgui l’expressió— abstracte o teòric, sinó que es tracta d’una teologia summament viva, és a dir, amb aplicacions immediates i directes d’ordre pastoral, ascètic i disciplinari, que toquen molt íntimament la vida interna i externa de la comunitat cristiana —litúrgia, estructures organitzatives de la Jerarquia, formes apostòliques, Magisteri, diàleg amb el món, ecumenisme, etc.— i també, per tant, la vida cristiana i la consciència mateixa dels fidels.

Una i altra realitat criden respectivament la nostra ànima: l’optimisme cristià —la joiosa certesa que l’Esperit Sant farà fructificar complidament la doctrina amb la qual ha enriquit l’Esposa de Crist—, i ensems la prudència de la part d’aquells que investiguen o governen, perquè és ara, especialment, que la manca de serenitat i de ponderació en l’estudi dels problemes podria fer un mal immens.

Quant a les tendències que vostè anomena integristes i progressistes, m’és difícil d’opinar sobre el paper que poden fer en aquest moment perquè és des de sempre que he rebutjat la conveniència i fins i tot la possibilitat que puguin fer-se catalogacions o simplificacions d’aquesta mena. Aquesta divisió —que a vegades es duu fins a extrems de veritable paroxisme, o que s’intenta de perpetuar com si els teòlegs i els fidels en general estiguessin destinats a una contínua orientació bipolar— em sembla que en el fons obeeix al convenciment que el progrés doctrinal i vital del Poble de Déu sigui el resultat d’una tensió dialèctica perpètua. Jo, en canvi, m’estimo més creure —amb tota la meva ànima— en l’acció de l’Esperit Sant, que bufa on vol i a qui vol.

¿Quina és la posició de l’Obra sobre la declaració conciliar a favor de la llibertat religiosa, i d’una manera especial sobre la seva aplicació a Espanya, on el «Projecte Castiella» encara està en suspens? ¿I què direm d’aquest pretès «integrisme» que, en ocasions, s’ha retret a l’Opus Dei?

Integrisme? L’Opus Dei no està ni a la dreta ni a l’esquerra ni al centre. Jo, com a sacerdot, procuro d’estar amb Crist, qui a la Creu va obrir tots dos braços, i no pas un solament; jo prenc amb llibertat, de cada grup, allò que em convenç i que em fa tenir el cor i els braços acollidors, per a tota la humanitat; i cadascun dels socis és absolutament lliure d’escollir l’opció que vulgui, dins els termes de la fe cristiana.

Quant a la llibertat religiosa, l’Opus Dei, des que es va fundar, no ha fet mai discriminacions; treballa i conviu amb tothom, perquè veu en cada persona una ànima que cal respectar i estimar. No són paraules solament; la nostra Obra és la primera organització catòlica que, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a Cooperadors els no catòlics, cristians o no. He defensat sempre la llibertat de les consciències. No entenc la violència: no em sembla pas apta ni per a vèncer ni per a convèncer; l’error se supera amb l’oració, amb la gràcia de Déu, amb l’estudi; mai amb la força, sempre amb la caritat. Comprendrà que essent aquest l’esperit que des del primer moment hem viscut, només és alegria allò que em poden produir les ensenyances que sobre aquest tema ha promulgat el Concili. Sobre el projecte concret al qual es refereix, no és cosa meva resoldre’l, sinó de la Jerarquia de l’Església a Espanya i dels catòlics d’aquest país: és a ells que correspon d’aplicar, al cas concret, l’esperit del Concili.