Llistat de punts

Vostè diu i escriu des de fa molt de temps que la vocació dels laics consisteix en tres coses: «santificar el treball, santificar-se en el treball i santificar els altres amb el treball». ¿Ens podria precisar què entén vostè exactament per la primera d’aquestes coses: santificar el treball?

Esdevé difícil d’explicar-ho en poques paraules, perquè en aquesta expressió hi ha implicats conceptes fonamentals de la mateixa teologia de la Creació. Allò que sempre he ensenyat des de fa quaranta anys és que tot treball humà honest, intel·lectual o bé manual, ha d’ésser fet pel cristià amb la major perfecció possible: amb perfecció humana (competència professional) i amb perfecció cristiana (per amor a la voluntat de Déu i en el servei dels homes). Perquè fet així, aquest treball humà, per molt humil i insignificant que la tasca sembli, contribueix a ordenar cristianament les realitats temporals —a manifestar-ne la dimensió divina— i és assumit i integrat en l’obra prodigiosa de la Creació i de la Redempció del món: s’eleva així el treball a l’ordre de la gràcia, se santifica, es converteix en obra de Déu, operatio Dei, opus Dei.

En recordar als cristians les paraules meravelloses del Gènesi —que Déu va crear l’home perquè treballés—, ens hem fixat en l’exemple de Crist, que va passar gairebé la totalitat de la seva vida terrenal treballant com un artesà en un llogarret. Nosaltres estimem aquest treball humà que Ell va abraçar com a condició de vida, va cultivar i santificar. Veiem en el treball —en la noble fatiga creadora dels homes— no solament un dels valors humans més alts, mitjà imprescindible per al progrés de la societat i per a l’ordenament cada cop més just de les relacions entre els homes, sinó també un signe de l’amor de Déu a les seves criatures i de l’amor dels homes entre si i envers Déu: un mitjà de perfecció, un camí de santedat.

Per això, l’objectiu únic de l’Opus Dei sempre ha estat aquest: contribuir que hi hagi enmig del món, enmig de les realitats i afanys seculars, homes i dones de totes les races i de totes les condicions socials, que procurin estimar i servir Déu i els altres homes en i a través del seu treball ordinari.

¿Voldria explicar vostè la missió central i els objectius de l’Opus Dei? ¿Sobre quins precedents va basar les seves idees respecte a l’Associació? O bé, ¿és l’Opus Dei quelcom únic, nou del tot dins l’Església i la Cristiandat? ¿Se’l pot comparar amb els ordes religiosos i amb els instituts seculars o amb associacions catòliques del tipus, posem per cas, de la «Holy Name Society», els «Cavallers de Colom», el «Christopher Movement», etc.?

L’Opus Dei es proposa de promoure entre persones de totes les classes de la societat el desig de la perfecció cristiana enmig del món. És a dir, l’Opus Dei pretén d’ajudar les persones que viuen en el món —l’home corrent, l’home del carrer—, a dur una vida plenament cristiana, sense modificar la seva manera de viure normal, ni el seu treball ordinari ni les seves il·lusions i afanys.

Per això, tal com ja vaig escriure fa una pila d’anys, hom pot dir que l’Opus Dei és vell com l’Evangeli i, com l’Evangeli, també nou. És recordar als cristians les paraules meravelloses que hom llegeix en el Gènesi: que Déu va crear l’home perquè treballés. Ens hem fixat en l’exemple de Crist, que va esmerçar la quasi totalitat de la seva vida terrenal a treballar com un artesà en un llogarret. El treball no és solament un dels valors humans més alts i un mitjà amb el qual els homes han de contribuir al progrés de la societat: és també camí de santificació.

Amb quines altres organitzacions el podríem comparar? No és fàcil de trobar una resposta, ja que en intentar de comparar entre si organitzacions amb fins espirituals hom corre el risc de quedar-se en aspectes externs o en denominacions jurídiques, oblidant allò que és més important: l’esperit que dóna vida i raó d’ésser a tota la labor.

Em limitaré a dir-li que, pel que fa a aquelles que ha esmentat, està molt lluny dels ordes religiosos i dels instituts seculars, i més a prop d’institucions com la Holy Name Society.

L’Opus Dei és una organització internacional de laics, a la qual també pertanyen sacerdots seculars (una exigua minoria en comparació amb el total de socis). Els seus membres són persones que viuen en el món, en el qual exerceixen la seva professió o ofici. En venir a l’Opus Dei, no ho fan per abandonar aquest treball, sinó al contrari, cercant una ajuda espiritual per tal de santificar el seu treball ordinari, convertint-lo també en un mitjà de santificar-se, o bé encara per ajudar tots els altres a santificar-se. No muden d’estat —continuen essent solters, casats, vidus o sacerdots—, sinó que procuren servir Déu i tots els altres homes dins el propi estat. A l’Opus Dei no li interessen ni vots ni promeses. Allò que demana als seus socis és que, enmig de les deficiències i dels errors propis de tota vida humana, s’esforcin a practicar les virtuts humanes i cristianes, sabent-se fills de Déu.

Si es vol buscar alguna comparació, la manera més fàcil d’entendre l’Opus Dei és pensar en la vida dels primers cristians. Vivien profundament llur vocació cristiana; buscaven seriosament la perfecció a la qual estaven cridats pel fet, senzill i sublim, del Baptisme. No es distingien exteriorment dels altres ciutadans. Els socis de l’Opus Dei són persones corrents; fan un treball corrent; viuen enmig del món com el que són: ciutadans cristians que volen respondre complidament a les exigències de la seva fe.

¿A què atribueix la creixent importància que hom dóna a l’Opus Dei? ¿És deguda solament a l’atractiu de la seva doctrina o és també un reflex dels neguits de l’edat moderna?

El Senyor va suscitar l’Opus Dei en 1928 per ajudar els cristians a recordar que, com diu el llibre del Gènesi, Déu va crear l’home per a treballar. Hem vingut a atreure novament l’atenció sobre l’exemple de Jesús, que durant trenta anys va romandre a Natzaret treballant, exercint un ofici. En mans de Jesús, el treball, i un treball professional semblant al de milions d’homes en el món, es converteix en feina divina, en labor redemptora, en camí de salvació.

L’esperit de l’Opus Dei recull la realitat formosíssima —oblidada durant segles per molts cristians— que qualsevol treball digne i noble en allò que és humà, pot convertir-se en una labor divina. En el servei de Déu, no hi ha oficis de poca categoria: tots són de molta importància.

Per estimar Déu i servir-lo, no cal fer coses estranyes. Crist demana a tots els homes, sense excepció, que siguin perfectes com el seu Pare celestial és perfecte (Mt 5, 48). Per la gran majoria dels homes, ser sant suposa santificar el propi treball, santificar-se en el treball, i santificar els altres amb el treball, i així trobar Déu en el camí de llurs vides.

Les condicions de la societat contemporània, que cada vegada avalua més el treball, faciliten, evidentment, que els homes del nostre temps puguin entendre aquest aspecte del missatge cristià que l’esperit de l’Opus Dei ha vingut a recalcar. Però més important encara, és l'influx de l’Esperit Sant, que en la seva acció vivificadora ha volgut que el nostre temps sigui testimoni d’un gran moviment de renovació en tot el cristianisme. En llegir els decrets del Concili Vaticà II, hom veu clarament que una part important d’aquesta renovació ha estat justament la revaloració del treball ordinari i de la dignitat de la vocació del cristià que viu i que treballa en el món.

¿Quina és la seva opinió sobre el futur de l’Opus Dei en els anys a venir?

L’Opus Dei encara és molt jove. Trenta-nou anys per a una institució amb prou feines és un començament. La nostra tasca és de col·laborar amb tots els altres cristians en la gran missió d’ésser testimoni de l’Evangeli de Crist; és recordar que aquesta bona nova pot vivificar qualsevol situació humana. La feina que ens espera és ingent. És una mar sense vores, perquè mentre hi hagi homes a la terra, per molt que canviïn les formes tècniques de producció, tindran un treball que poden oferir a Déu, que poden santificar. Amb la gràcia de Déu, l’Obra vol ensenyar-los a fer d’aquest treball un servei a tots els homes de qualsevol condició, raça, religió. En servir així els homes, serviran Déu.

Passant a un tema molt concret: s’acaba d’anunciar l’obertura a Madrid d’una Escola-residència dirigida per la Secció femenina de l’Opus Dei, la qual es proposa crear un ambient de família i proporcionar una formació completa a les empleades de la llar, qualificant-les en llur professió. ¿Quina influència creu vostè que poden tenir sobre la societat, aquesta mena d’activitats de l’Opus Dei?

Aquesta obra apostòlica —n’hi ha moltes de semblants que menen les associades de l’Opus Dei, que treballen conjuntament amb altres persones que no són de la nostra Associació— té com a fi principal el de dignificar l’ofici de les empleades de la llar, de manera que puguin realitzar el seu treball amb sentit científic. Dic amb sentit científic, perquè cal que el treball a la llar es faci com allò que és: una veritable professió.

Cal no oblidar que aquest treball s’ha volgut presentar com una cosa humiliant. No és cert: eren humiliants, sens dubte, les condicions en les quals molts cops es feia aquesta feina. I humiliants continuen essent avui a vegades: perquè treballen segons el caprici de senyors arbitraris, sense garanties de drets en favor dels seus servidors, amb una escassa retribució econòmica, sense estimació. Cal exigir seriosament el respecte d’un contracte de treball adequat, amb seguretats clares i precises; cal establir netament els drets i els deures de cada part.

Ultra aquestes garanties jurídiques, cal també que la persona que presti aquest servei estigui capacitada, professionalment preparada. He dit servei —per bé que el mot avui no agrada— perquè tota tasca social ben feta és això, un servei estupend: tant la feina de l’empleada de la llar com la del professor o bé del jutge. Solament no és servei el treball de qui tot ho condiciona al seu propi benestar.

El treball a la llar és una cosa de cabdal importància! Fora d’això, tots els treballs poden tenir la mateixa qualitat sobrenatural: no hi ha feines grans o petites; totes són grans si es fan per amor. Aquelles que hom té com a grans s’empetiteixen, quan es perd el sentit cristià de la vida. En canvi, hi ha coses, aparentment petites, que poden ser molt grans per raó de les conseqüències reals que tenen.

Per mi, és igual d’important el treball d’una filla meva, associada de l’Opus Dei, que sigui empleada de la llar, com el treball d’una filla meva que tingui un títol nobiliari. En ambdós casos, només m’interessa que el treball que duen a terme sigui mitjà i ocasió de santificació personal i aliena: i serà més important encara la labor de la persona que, en la seva pròpia ocupació i en el seu propi estat, es vagi fent més santa i compleixi amb més amor la missió que ha rebut de Déu.

Davant Déu, té la mateixa categoria aquella que és catedràtica d’una universitat, com la que treballa com a dependenta d’un comerç o com a secretària o bé com a obrera o com a pagesa: totes les ànimes són iguals. Solament que a vegades són més belles les ànimes de les persones més senzilles, i sempre són més agradables al Senyor aquelles qui es tracten amb més intimitat amb Déu Pare, amb Déu Fill i amb Déu Esperit Sant.

Amb aquesta Escola que s’ha obert a Madrid, es poden fer moltes coses: una autèntica i eficaç ajuda a la societat, en una tasca important; i una labor cristiana en el si de la llar, duent alegria, pau i comprensió a les cases. Jo parlaria hores d’aquest tema, però ja n’hi ha prou amb el que he dit per a veure que jo entenc el treball a la llar com un ofici d’una transcendència molt particular, perquè amb ell es pot fer molt de bé o molt de mal a la mateixa entranya de les famílies. Esperem que sigui molt de bé: no mancarà qui, amb categoria humana, amb competència i amb il·lusió apostòlica, farà d’aquesta professió una feina alegre, d’eficàcia immensa en tantes llars del món.