Llistat de punts

Monsenyor, desitjaríem que ens digués quins són, al seu judici, els fins essencials de la Universitat; i en quins termes situa l’ensenyament de la religió dins els estudis universitaris.

La Universitat —ho sabeu perquè ho esteu vivint o desitgeu de viure-ho— ha de contribuir, des d’una posició de primera importància, al progrés humà. Com que els problemes que la vida dels homes té plantejats són molts i complexos —espirituals, culturals, socials, econòmics, etcètera—, la formació que ha d’impartir la Universitat ha d’abraçar tots aquests aspectes.

No basta voler treballar pel bé comú; el camí, per tal que aquest desig sigui eficaç, és formar homes i dones capaços d’aconseguir una bona preparació i de donar als altres el fruit d’aquesta plenitud que han assolit.

La religió és la més gran rebel·lió de l’home que no vol viure com una bèstia, que no es conforma —que no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador: l’estudi de la religió és una necessitat fonamental. Un home que estigui mancat de formació religiosa no està format del tot. Per això la religió ha de ser present en la Universitat; i ha d’ensenyar-se a un nivell superior, científic, de bona teologia. Una universitat de la qual la religió és absent és una Universitat incompleta: perquè ignora una dimensió fonamental de la persona humana, que no exclou, sinó que exigeix, les altres dimensions.

D’altra banda, ningú no pot violar la llibertat de les consciències: l’ensenyança de la religió ha d’ésser lliure, encara que el cristià sap prou bé que, si vol ser coherent amb la seva fe, té obligació greu de formar-se bé en aquest camp, que ha de posseir, doncs, una cultura religiosa: doctrina per a poder-ne viure i per a poder ser testimoni de Crist amb l’exemple i amb la paraula.

¿No opina vostè que —després del Vaticà II— han quedat antiquats els conceptes de «col·legis de l’Església», «col·legis catòlics», «Universitats de l’Església», etc.? ¿No li sembla que tals conceptes comprometen indegudament l’Església o bé sonen a privilegi?

No, no m’ho sembla, si per col·legis de l’Església, col·legis catòlics, etc., s’entén el resultat del dret que tenen l’Església i els Ordes i Congregacions religiosos a crear centres d’ensenyament. Erigir un col·legi o una universitat no és cap privilegi, sinó una càrrega, si hom procura que sigui un centre per a tothom i no solament per a qui compta amb recursos econòmics.

El Concili no ha pas pretès de declarar superades les institucions docents confessionals; només ha volgut fer veure que hi ha una altra forma —fins i tot més necessària i universal, viscuda des de fa tants d’anys pels socis de l’Opus Dei— de presència cristiana en l’ensenyança: la lliure iniciativa dels ciutadans catòlics que tenen per professió les tasques educatives dintre i fora dels centres promoguts per l’Estat. És una mostra més de la plena consciència que té l’Església, en aquests temps, de la fecunditat de l’apostolat dels laics.

He de confessar, d’altra banda, que no simpatitzo amb les expressions escola catòlica, col·legis de l’Església, etc., per bé que respecto els qui pensen el contrari. Més m’estimo que les realitats es distingeixin pels seus fruits i no pels seus noms. Un col·legi serà efectivament cristià quan, essent com els altres i fent per superar-se, realitzi una labor de formació completa —també cristiana— amb el respecte a la llibertat personal i amb la promoció de la urgent justícia social. Si ho fa realment així, el nom tant se val. Personalment, ho torno a dir, jo prefereixo evitar aquests adjectius.

Com a Fundador de l’Opus Dei i impulsor d’una àmplia gamma d’institucions universitàries en tot el món, ¿ens podria descriure quines motivacions han menat l’Opus Dei a crear-les i quins són els trets principals de l’aportació de l’Opus Dei a aquest nivell d’ensenyament?

El fi de l’Opus Dei és fer que moltes persones, en tot el món, sàpiguen, en la teoria i en la pràctica, que és possible santificar el treball ordinari, el treball de cada dia; que és possible buscar la perfecció cristiana al carrer, sense abandonar la feina en què el Senyor ens ha volgut cridar. És per això que l’apostolat més important de l’Opus Dei és aquell que realitzen individualment els socis, a través de la seva tasca professional feta amb la major perfecció humana —malgrat els meus errors personals i els que cadascú pugui cometre—, en tots els ambients i en tots els països: perquè, a l’Opus Dei, hi pertanyen persones d’unes setanta nacions, de totes les races i condicions socials.

A més, l’Opus Dei, com a corporació, i amb el concurs d’un gran nombre de persones que no estan associades a l’Obra —i que moltes vegades no són cristianes— promou labors corporatives amb les quals procura contribuir a resoldre tants problemes com en té de plantejats el món actual. Són centres educatius, assistencials, de promoció i capacitació professional, etc.

Les institucions universitàries, de les quals em parleu, són un aspecte més d’aquestes tasques. Els trets que les caracteritzen es poden resumir així: educació en la llibertat personal i en la responsabilitat també personal. Amb llibertat i responsabilitat es treballa de gust, es rendeix, no calen controls ni vigilància: perquè tots se senten a casa seva, i n’hi ha prou amb un simple horari. Després, l’esperit de convivència, sense discriminacions de cap mena. És en la convivència on es forma la persona; allí cadascú aprèn que, per poder exigir que li respectin la llibertat, ha de saber respectar la dels altres. Finalment, l’esperit d’humana fraternitat: cal que els talents propis siguin posats al servei dels altres, si no, de poc serveixen. Les obres corporatives que promou l’Opus Dei en tot el món, estan sempre al servei de tothom: perquè són un servei cristià.

Vostè acaba de parlar de la unitat familiar com d’un gran valor. Això pot donar peu a la meva pregunta següent: ¿com és que l’Opus Dei no organitza activitats de formació espiritual on participin conjuntament marit i muller?

En això, com en tantes altres coses, els cristians tenim la possibilitat d’escollir entre solucions diverses, d’acord amb les pròpies preferències o opinions, sense que ningú no pugui pretendre d’imposar-nos un sistema únic. Cal fugir, com de la pesta, d’aquestes maneres de plantejar la pastoral, i, en general, l’apostolat, que no semblen altra cosa que una nova edició, corregida i augmentada, del partit únic en la vida religiosa.

Ja sé que hi ha grups catòlics que organitzen recessos espirituals i altres activitats formatives per a matrimonis. Em sembla perfectament bé que, en ús de la seva llibertat, facin el que creguin oportú; i també que acudin a aquestes activitats aquells qui hi troben un mitjà que els ajuda a viure millor la seva vocació cristiana. Considero, però, que no és aquesta l’única possibilitat, i tampoc no és evident que sigui la millor.

Hi ha facetes de la vida eclesial que els matrimonis, i àdhuc tota la família, poden i a vegades han de viure junts, com és la participació en el sacrifici eucarístic i en altres actes de culte. Amb tot, jo crec que determinades activitats de formació espiritual són més eficaces si el marit i la muller hi van separadament. D’una banda, se subratlla així el caràcter fonamentalment personal de la pròpia santificació, de la lluita ascètica, de la unió amb Déu, que després reverteix en els altres, però on la consciència de cadascú no pot ser substituïda. D’altra banda, així és més fàcil acomodar la formació a les exigències i a les necessitats personals de cadascú, fins i tot a la seva pròpia psicologia. Això no vol dir que en aquestes activitats es prescindeixi de l’estat matrimonial dels assistents: res no és més llunyà de l’esperit de l’Opus Dei.

Ja fa quaranta anys que vaig dient, de paraula i per escrit, que cada home, cada dona, ha de santificar-se en la seva vida ordinària, en les condicions concretes de la seva existència quotidiana; que els esposos, per tant, s’han de santificar vivint perfectament les obligacions familiars. En els recessos espirituals i en altres mitjans de formació que organitza l’Opus Dei, i als quals assisteixen persones casades, hom procura sempre que els esposos cobrin consciència de la dignitat de la seva vocació matrimonial i que, amb l’ajuda de Déu, es preparin a viure-la millor.

En molts aspectes, les exigències i les manifestacions pràctiques de l’amor conjugal són distintes per l’home i per la dona. Amb mitjans de formació específics, se’ls pot ajudar eficaçment a descobrir-los en la realitat de la seva vida. De manera que aquesta separació durant unes hores o uns dies els fa estar més units i estimar-se més i millor tot el que resta de temps: amb un amor, ple també de respecte.

Torno a dir que en això no pretenem tampoc que la nostra manera d’actuar sigui l’única bona, o bé que l’hagi d’adoptar tot el món. Només em sembla que dóna molt bons resultats, i que hi ha raons sòlides —ultra una llarga experiència— per fer-ho així, però jo no ataco l’opinió contrària.

A més, he de dir que si en l’Opus Dei seguim aquest criteri per a unes determinades iniciatives de formació espiritual, amb tot, en un altre gènere d’activitats variadíssim, els matrimonis com a tals hi participen i col·laboren. Per exemple, penso en la labor que es fa amb els pares dels alumnes en col·legis dirigits per membres de l’Opus Dei; en les reunions, conferències, tríduums, etc., dedicats especialment als pares d’estudiants que viuen en Residències dirigides per l’Obra.

Com pots veure, quan per la naturalesa de l’activitat cal la presència del matrimoni, són marit i muller els qui participen en aquestes tasques. Aquesta mena de reunions i d’iniciatives és, però, diferent de les que van directament encaminades a la formació espiritual personal.

Potser com a reacció a una educació religiosa coactiva, reduïda a vegades a unes quantes pràctiques rutinàries i afectades, una part del jovent d’avui prescindeix de la pietat cristiana gairebé del tot, perquè la interpreta com beateria. ¿Quina és, al seu parer, la solució d’aquest problema?

La solució és aquella que la pregunta ja duu implícita: ensenyar —primer amb l’exemple, i després amb al paraula— en què consisteix la veritable pietat. La beateria no és més que una trista caricatura pseudo-espiritual, fruit generalment de la manca de doctrina i també d’una certa deformació en l’aspecte humà: és lògic que repugni a aquells qui amen les coses autèntiques i sinceres.

He vist amb alegria com arrela en el jovent —en el d’avui com el de fa quaranta anys— la pietat cristiana, quan la contemplen feta vida sincera;

— quan entenen que fer oració és parlar amb el Senyor com es parla amb un pare, amb un amic; sense anonimat, amb un tracte personal, en una conversa de tu a tu;

— quan hom procura que ressonin en les seves ànimes aquelles paraules de Jesucrist, que són una invitació a l’encontre confiat: vos autem dixi amicos (Jo 15, 15), us he dit amics;

— quan hom fa una crida forta a la seva fe, perquè vegin que el Senyor és el mateix ahir i avui i sempre (He 13, 8).

D’altra banda és molt necessari que vegin que aquesta pietat ingènua i cordial demana també l’exercici de les virtuts humanes, i que no pot reduir-se a uns quants actes de devoció setmanals o diaris: que ha de penetrar la vida entera, que ha de donar sentit al treball, al descans, a l’amistat, a la diversió, a tot. No podem ser fills de Déu només a estones, encara que hi hagi alguns moments especialment dedicats a considerar-ho, a penetrar-nos d’aquest sentit de la nostra filiació divina, que és el moll de la pietat.

Abans he dit que tot això el jovent ho entén bé. I ara afegeixo que qui mira de viure-ho se sent sempre jove. El cristià, encara que sigui un vell de vuitanta anys, en viure en unió amb Jesucrist, pot assaborir amb tota veritat les paraules que es diuen al peu de l’altar: entraré a l’altar de Déu, del Déu que dóna alegria a la meva joventut (Ps 42, 4).

Aleshores, ¿li sembla important educar els nois, des de petits, en la vida de pietat? ¿Creu vostè que en la família s’han de fer alguns actes de pietat?

Considero que és precisament el camí millor per a donar una formació cristiana autèntica als fills. La Sagrada Escriptura ens parla d’aquelles famílies dels primers cristians —l’Església domèstica, diu sant Pau (1 C 16, 19)—, a les quals la llum de l’Evangeli donava un nou impuls i una nova vida.

En tots els ambients cristians se sap, per experiència, els bons resultats que dóna aquesta iniciació natural i sobrenatural a la vida de pietat, feta a l’escalf de la llar. El nen aprèn a posar el Senyor en la línia dels afectes primers i més fonamentals; aprèn a fer-se amb Déu com a Pare i amb la Verge com a Mare; aprèn a pregar, seguint l’exemple dels pares. Quan això s’entén, es veu la gran tasca apostòlica que els pares poden dur a terme, i com estan obligats a ser sincerament pietosos per poder transmetre —més que no pas ensenyar— aquesta pietat als fills.

Els mitjans? Hi ha pràctiques de pietat —poques, breus i habituals— que s’han viscut sempre en les famílies cristianes, i jo entenc que són meravelloses: la benedicció de la taula, el rés del rosari tots plegats —per bé que no manca, en aquests temps, qui ataca aquesta solidíssima devoció mariana—, les oracions personals, en llevar-se i en ficar-se al llit. Podrà tractar-se de costums diversos, segons els indrets; però penso que sempre cal fomentar algun acte de pietat, que els membres de la família faran plegats, amb senzillesa i naturalitat, sense beateries.

És així que aconseguirem que Déu no sigui considerat com un estrany, a qui es va a veure un cop a la setmana, diumenge, a l’església; que Déu sigui vist i tractat com és en realitat: també enmig de la llar, perquè, com ha dit el Senyor: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells (Mt I8, 20).

Ho dic amb agraïment i amb orgull de fill: jo continuo dient —al matí i a la nit, i en veu alta— les oracions que vaig aprendre, quan era petit, de llavis de la meva mare. Em fan anar cap a Déu, em fan sentir la tendresa amb què em van ensenyar a fer les meves primeres passes de cristià, i, oferint al Senyor la jornada que comença o bé donant-li gràcies de la que s’acaba, jo demano a Déu que augmenti en la glòria la felicitat d’aquells que estimo especialment, i que després ens mantingui units per sempre en el cel.