Llistat de punts

Voldríem encetar aquesta entrevista amb una qüestió que provoca en molts esperits les més variades interpretacions. Ens referim al tema de l’«aggiornamento». ¿Quin és, al seu entendre, el veritable sentit d’aquest mot, aplicat a la vida de l’Església?

Fidelitat. Per mi, aggiornamento vol dir, sobretot, això: fidelitat. Un marit, un soldat, un administrador, és tant més bon marit, tant més bon soldat, tant més bon administrador, com més fidelment sap fer front en cada moment, davant cada nova circumstància de la seva vida, als ferms compromisos d’amor i de justícia que un dia va contreure. Aquesta fidelitat delicada, operativa i constant —que és difícil com ho és tota aplicació de principis a la mudable realitat de les coses contingents— és per aquest motiu la millor defensa de la persona contra la vellesa de l’esperit, l’aridesa de cor i l’anquilosi mental.

Passa el mateix amb la vida de les institucions, però molt singularment amb la vida de l’Església, la qual obeeix, no a un precari projecte de l’home, sinó a un designi de Déu. La redempció, la salvació del món, és obra de l’amorosa i filial fidelitat de Jesucrist —i de nosaltres amb Ell— a la voluntat del Pare celestial que el va enviar. Per això, l’aggiornamento de l’Església —avui, com en qualsevol altra època— és fonamentalment això: una joiosa reafirmació de la fidelitat del Poble de Déu a la missió rebuda, a l’Evangeli.

És clar que aquesta fidelitat —viva i actual davant cada circumstància de la vida dels homes— pot requerir, i de fet ha requerit moltes vegades, en la història ja dos cops mil·lenària de l’Església, i recentment en el Concili Vaticà II, oportuns desenvolupaments doctrinals en l’exposició de les riqueses del Depositum Fidei, així com canvis i reformes convenients que perfeccionin —en el seu element humà, perfectible— les estructures organitzatives i els mètodes missioners i apostòlics. Però fóra, si més no, superficial de pensar que l’aggiornamento consisteix abans que res a canviar, o bé que tot canvi aggiorna. N’hi ha prou amb pensar que no manca qui també voldria canvis al marge i en contra de la doctrina conciliar que farien retrocedir en molts segles d’història —almenys a l’època feudal— el camí progressiu del Poble de Déu.

Tenint en compte que hi ha membres de l’Opus Dei en els estrats més variats de la societat i que alguns d’ells treballen o dirigeixen empreses o grups d’una certa importància, ¿es pot pensar que l’Opus Dei intenti de coordinar aquestes activitats d’acord amb alguna línia política, econòmica, etc.?

De cap manera. L’Opus Dei no intervé per res en política; és absolutament estrany a qualsevol tendència, grup o règim polític, econòmic, cultural o ideològic. Els fins —ho torno a dir— són exclusivament espirituals i apostòlics. Dels socis, només n’exigeix que visquin «en cristià», que s’esforcin a ajustar llurs vides a l’ideal de l’Evangeli. No s’immisceix, doncs, de cap manera en les qüestions temporals.

Si hi ha algú que no entén això, tal vegada es deurà al fet que no entén la llibertat personal o bé que no pervé a distingir els fins exclusivament espirituals pels quals s’associen els membres de l’Obra, de l’amplíssim camp de les activitats humanes —l’economia, la política, la cultura, l’art, la filosofia, etc.— en les quals els socis de l’Opus Dei gaudeixen d’una llibertat plena i treballen sota llur pròpia responsabilitat.

Des del mateix moment que s’acosten a l’Obra, tots els socis coneixen bé la realitat de la seva llibertat individual, de forma que si en algun cas algun d’ells intentés de pressionar els altres imposant les seves pròpies opinions en matèria política o a servir-se d’ells per interessos humans, els altres es rebel·larien i l’expulsarien immediatament.

El respecte de la llibertat dels seus socis és condició essencial de la vida mateixa de l’Opus Dei. Sense ell, ningú no vindria a l’Obra. Més encara. Si alguna vegada s’esdevingués —cosa que no ha passat, ni passa, ni —amb l’ajuda de Déu— passarà mai— una intromissió de l’Opus Dei en la política o en algun altre camp de les activitats humanes, el primer enemic de l’Obra fóra jo mateix.

Per acabar: ¿Està satisfet d’aquests quaranta anys d’activitat? ¿Les experiències d’aquests darrers anys, els canvis socials, el Concili Vaticà II, etc., li han suggerit tal vegada alguns canvis d’estructura?

Satisfet? No puc sinó estar-ho quan veig que, malgrat les meves misèries personals, el Senyor ha fet tantes coses meravelloses entorn d’aquesta Obra de Déu. Per un home que viu de fe, la seva vida serà sempre la història de les misericòrdies de Déu. Potser sigui difícil de llegir aquesta història, en algun dels seus moments, ja que tot pot semblar inútil, àdhuc un fracàs; altres vegades, el Senyor deixa veure els abundosos fruits, i aleshores és natural que el cor s’aboqui en acció de gràcies.

Una de les meves alegries més grans justament ha estat veure com el Concili Vaticà II ha proclamat amb una gran claredat la vocació divina del laïcat. Sense cap mena de jactància, he de dir, pel que fa al nostre esperit, que el Concili no ha suposat mai una invitació a canviar, ans al contrari, ha confirmat allò que, per la gràcia de Déu, anàvem vivint i ensenyant des de fa molts anys. La principal característica de l’Opus Dei no són pas unes tècniques o mètodes especials d’apostolat, ni unes estructures determinades, sinó un esperit que duu precisament a santificar el treball ordinari.

D’errors i de misèries personals, ho repeteixo, en tenim tots. I tots hem d’examinar-nos seriosament en la presència de Déu, i confrontar la nostra pròpia vida amb allò que el Senyor ens exigeix. Sense oblidar, però, allò que és més important: si scires donum Dei!… (Jo IV, 10). Si sabessis el do de Déu!, va dir Jesús a la samaritana. I sant Pau afegeix: Nosaltres portem aquest tresor en vasos de terrissa, a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no a nosaltres (2 C 4, 71).

La humilitat, l’examen cristià, comença pel reconeixement del do de Déu. És una cosa ben diferent de l’encongiment davant el curs dels esdeveniments, de la sensació d’inferioritat o de descoratjament davant la història. En la vida personal, i a vegades també en la vida de les associacions o de les institucions, pot haver-hi coses que calgui canviar, moltes coses fins i tot; però l’actitud amb la qual el cristià s’ha d’enfrontar amb aquests problemes ha de ser sobretot la d'admirar-se en veure la magnitud de les obres de Déu, en comparació a la petitesa humana.

L’aggiornamento s’ha de fer, abans que res, en la vida personal, per posar-la d’acord amb aquesta vella novetat de l’Evangeli. Estar al dia vol dir identificar-se amb Crist, que no és un personatge que ja hagi passat; Crist viu i viurà sempre: ahir i avui i pels segles (He 13, 8).

Quant a l’Opus Dei considerat en conjunt, bé es pot afirmar, sense cap mena d’arrogància, amb agraïment a la bondat de Déu, que no tindrà mai problemes d’adaptació al món: mai no es trobarà en la necessitat de posar-se al dia. Déu nostre Senyor ha posat al dia l’Obra d’una vegada per sempre, donant-li aquestes característiques peculiars, laïcals; i mai no li caldrà adaptar-se al món, perquè tots els seus socis són del món; no haurà de perseguir el progrés humà, perquè són tots els membres de l’Obra, juntament amb els altres homes que viuen en el món, els qui fan aquest progrés amb llur treball ordinari.