Llistat de punts

En l’homilia que vostè va dir a Pamplona el proppassat octubre, durant la missa que va celebrar a l’ocasió de l’Assemblea dels Amics de la Universitat de Navarra, va parlar de l’amor humà amb paraules que ens han commogut. Moltes lectores ens han escrit comentant l’impacte que els va fer sentir-lo parlar així. ¿Ens podria dir quins són els valors més importants del matrimoni cristià?

Parlaré d’una cosa que conec bé, i que és experiència sacerdotal meva, ja de molts anys i en molts països. La major part dels socis de l’Opus Dei viuen en l’estat matrimonial i, per ells, l’amor humà i els deures conjugals són part de la vocació divina. Del matrimoni, l’Opus Dei n’ha fet un camí diví, una vocació, i això comporta moltes conseqüències que afecten la santificació personal i l’apostolat. Fa quasi quaranta anys que predico el sentit vocacional del matrimoni. Quins ulls més plens de llum que he vist més d’una vegada, quan —creient, ells i elles, incompatibles en la seva vida la donació d’un mateix a Déu i un amor humà noble i net— em sentien dir que el matrimoni és un camí diví aquí a la terra!

El matrimoni s’ha fet perquè els qui el contrauen s’hi santifiquin, i que santifiquin a través d’ell: per això els cònjuges tenen una gràcia especial, que confereix el sagrament instituït per Jesucrist. Aquell qui és cridat a l’estat matrimonial, hi troba —amb la gràcia de Déu— tot el que cal per a ser sant, per a identificar-se cada dia més amb Jesucrist, i per a dur envers el Senyor les persones amb les quals conviu.

Per això jo penso sempre amb esperança i amb afecte en les llars cristianes, en totes les famílies que han sorgit del sagrament del Matrimoni, que són testimonis lluminosos d’aquest gran misteri diví —sacramentum magnum!— (Ef 5, 32), sagrament gran, de la unió i de l’amor entre Crist i la seva Església. Hem de treballar per tal que aquestes cèl·lules cristianes de la societat neixin i es vagin fent amb afany de santedat, amb la consciència que el sagrament inicial —el Baptisme— ja confereix a tots els cristians una missió divina, que cadascú ha de complir en el seu propi camí.

Els esposos cristians han de ser conscients que són cridats a santificar-se tot santificant, que són cridats a ser apòstols, i que el seu primer apostolat és a la llar. Han de comprendre l’obra sobrenatural que implica la fundació d’una família, l’educació dels fills, la irradiació cristiana en la societat. D’aquesta consciència de la pròpia missió depenen en gran part l’eficàcia i l’èxit de la seva vida: la seva felicitat.

Però que no oblidin que el secret de la felicitat conjugal s’esdevé en les coses quotidianes, no en somnis. Està a trobar l’alegria amagada que dóna l’arribada a la llar; en el tracte tendre amb els fills; en el treball de cada dia, en el qual col·labora la família entera; en el bon humor davant les dificultats, que cal afrontar amb esportivitat; en l’aprofitament també de tots els avançaments que ens proporciona la civilització, per fer la casa agradable, la vida més planera, la formació més eficaç.

Jo dic constantment a aquells qui han estat cridats per Déu a formar una llar, que s’estimin sempre, que s’estimin amb l’amor il·lusionat que es tenien quan eren promesos. Té un pobre concepte del matrimoni —que és un sagrament, un ideal i una vocació—, aquell qui pensa que l’amor s’acaba quan comencen les penes i els contratemps, que la vida porta sempre amb si mateixa. És llavors quan l’afecte es referma. Les torrentades de les penes i de les contrarietats no són capaces d’ofegar el veritable amor: uneix més el sacrifici generosament compartit. Com diu l’Escriptura, aquae multae —les moltes dificultats, físiques i morals— non potuerunt extinguere caritatem (Cant 8, 7), no podran apagar l’afecte.

Vostè acaba de parlar de la unitat familiar com d’un gran valor. Això pot donar peu a la meva pregunta següent: ¿com és que l’Opus Dei no organitza activitats de formació espiritual on participin conjuntament marit i muller?

En això, com en tantes altres coses, els cristians tenim la possibilitat d’escollir entre solucions diverses, d’acord amb les pròpies preferències o opinions, sense que ningú no pugui pretendre d’imposar-nos un sistema únic. Cal fugir, com de la pesta, d’aquestes maneres de plantejar la pastoral, i, en general, l’apostolat, que no semblen altra cosa que una nova edició, corregida i augmentada, del partit únic en la vida religiosa.

Ja sé que hi ha grups catòlics que organitzen recessos espirituals i altres activitats formatives per a matrimonis. Em sembla perfectament bé que, en ús de la seva llibertat, facin el que creguin oportú; i també que acudin a aquestes activitats aquells qui hi troben un mitjà que els ajuda a viure millor la seva vocació cristiana. Considero, però, que no és aquesta l’única possibilitat, i tampoc no és evident que sigui la millor.

Hi ha facetes de la vida eclesial que els matrimonis, i àdhuc tota la família, poden i a vegades han de viure junts, com és la participació en el sacrifici eucarístic i en altres actes de culte. Amb tot, jo crec que determinades activitats de formació espiritual són més eficaces si el marit i la muller hi van separadament. D’una banda, se subratlla així el caràcter fonamentalment personal de la pròpia santificació, de la lluita ascètica, de la unió amb Déu, que després reverteix en els altres, però on la consciència de cadascú no pot ser substituïda. D’altra banda, així és més fàcil acomodar la formació a les exigències i a les necessitats personals de cadascú, fins i tot a la seva pròpia psicologia. Això no vol dir que en aquestes activitats es prescindeixi de l’estat matrimonial dels assistents: res no és més llunyà de l’esperit de l’Opus Dei.

Ja fa quaranta anys que vaig dient, de paraula i per escrit, que cada home, cada dona, ha de santificar-se en la seva vida ordinària, en les condicions concretes de la seva existència quotidiana; que els esposos, per tant, s’han de santificar vivint perfectament les obligacions familiars. En els recessos espirituals i en altres mitjans de formació que organitza l’Opus Dei, i als quals assisteixen persones casades, hom procura sempre que els esposos cobrin consciència de la dignitat de la seva vocació matrimonial i que, amb l’ajuda de Déu, es preparin a viure-la millor.

En molts aspectes, les exigències i les manifestacions pràctiques de l’amor conjugal són distintes per l’home i per la dona. Amb mitjans de formació específics, se’ls pot ajudar eficaçment a descobrir-los en la realitat de la seva vida. De manera que aquesta separació durant unes hores o uns dies els fa estar més units i estimar-se més i millor tot el que resta de temps: amb un amor, ple també de respecte.

Torno a dir que en això no pretenem tampoc que la nostra manera d’actuar sigui l’única bona, o bé que l’hagi d’adoptar tot el món. Només em sembla que dóna molt bons resultats, i que hi ha raons sòlides —ultra una llarga experiència— per fer-ho així, però jo no ataco l’opinió contrària.

A més, he de dir que si en l’Opus Dei seguim aquest criteri per a unes determinades iniciatives de formació espiritual, amb tot, en un altre gènere d’activitats variadíssim, els matrimonis com a tals hi participen i col·laboren. Per exemple, penso en la labor que es fa amb els pares dels alumnes en col·legis dirigits per membres de l’Opus Dei; en les reunions, conferències, tríduums, etc., dedicats especialment als pares d’estudiants que viuen en Residències dirigides per l’Obra.

Com pots veure, quan per la naturalesa de l’activitat cal la presència del matrimoni, són marit i muller els qui participen en aquestes tasques. Aquesta mena de reunions i d’iniciatives és, però, diferent de les que van directament encaminades a la formació espiritual personal.

En el curs d’aquesta entrevista hi ha hagut ocasió de comentar aspectes importants de la vida humana i específicament de la vida de la dona; i d’advertir com els avalua l’esperit de l’Opus Dei. ¿Podria dir-nos, per acabar, com considera que s’ha de promoure el paper de la dona en la vida de l’Església?

No puc amagar que, en respondre a una pregunta d’aquest tipus, sento la temptació —contrària a la meva pràctica habitual— de fer-ho d’una forma polèmica. Perquè hi ha algunes persones que empren aquest llenguatge d’una manera clerical, usant la paraula Església com sinònima d’alguna cosa que pertany a la clerecia, a la Jerarquia eclesiàstica. I així, per participació en la vida de l’Església, entenen solament o principalment l’ajuda prestada a la vida parroquial, la col·laboració en associacions amb mandat de la sagrada Jerarquia, l’assistència activa en les funcions litúrgiques, i coses d’aquesta mena.

Els qui així pensen obliden en la pràctica —encara que potser ho proclamin en la teoria— que l’Església és la totalitat del Poble de Déu, el conjunt de tots els cristians; que allà on hi ha un cristià que s’esforça a viure en nom de Jesucrist, allà és present l’Església.

Amb això jo no pretenc pas de minimitzar la importància de la col·laboració que la dona pot prestar a la vida de l’estructura eclesiàstica. La considero, al contrari, imprescindible. He dedicat la meva vida a defensar la plenitud de la vocació cristiana del laïcat, dels homes i de les dones corrents que viuen enmig del món, i, per tant, a procurar el ple reconeixement teològic i jurídic de llur missió en l’Església i en el món.

Només vull fer notar que hi ha qui promou una reducció injustificada d’aquesta col·laboració, i assenyalar que el cristià corrent, home o dona, pot complir la seva missió específica, també la que li correspon dins l’estructura eclesial, solament si no es clericalitza, si continua essent secular, corrent, persona que viu en el món i que participa en els afanys del món.

És als milions de dones i homes cristians que omplen la terra que els correspon dur Crist a totes les activitats humanes, anunciant amb llurs vides que Déu estima tothom i que vol salvar tothom. Per això, la millor manera de participar en la vida de l’Església, la més important i la que, en tot cas, ha d’anar pressuposada en totes les altres, és la de ser íntegrament cristians allà on són en la vida, on els ha dut llur vocació humana.

Quant que m’emociona pensar en tants cristians i cristianes que, potser sense proposar-s’ho d’una manera específica, viuen amb senzillesa la seva vida ordinària, procurant encarnar-hi la voluntat de Déu! Donar-los consciència de l’excelsitud de la seva vida; revelar-los que això, que apareix sense importància, té un valor d’eternitat; ensenyar-los a escoltar més atentament la veu de Déu, que els parla a través d’esdeveniments i de situacions, és cosa de la qual l’Església té avui una necessitat urgent: perquè és a això que Déu l’apressa.

Cristianitzar des de dins el món sencer, mostrant que Jesucrist ha redimit tota la humanitat; és aquesta la missió del cristià. I la dona hi participarà de la manera que li és pròpia, tant en la llar com en les altres ocupacions que tingui, realitzant les peculiars virtualitats que li corresponen.

Així, doncs, el principal és que com Santa Maria —dona, Verge i Mare— visquin de cara a Déu, pronunciant aquest fíat mihi secundum verbum tuum (Lc. 1, 38), faci’s en mi segons la teva paraula, del qual depèn la fidelitat a la personal vocació, única i intransferible en cada cas, que ens farà ésser cooperadors de l’obra de salvació que Déu realitza en nosaltres i en el món sencer.

I ara, fills i filles, deixeu que em deturi en un altre aspecte —particularment entranyable— de la vida ordinària. Em refereixo a l’amor humà, a l’amor net entre un home i una dona, al prometatge, al matrimoni. He de dir un altre cop que aquest sant amor humà no és res que sigui permès, tolerat, al costat de les veritables activitats de l’esperit, tal com es podria insinuar en els falsos espiritualismes al·ludits abans. Ja fa prop de quaranta anys que predico tot el contrari, de paraula i per escrit, i aquells qui no ho comprenien sembla que ja comencen a entendre-ho.

L’amor, que porta al matrimoni i a la família, pot ser també un camí diví, vocacional, meravellós, canal per a una completa dedicació al nostre Déu. Feu les coses amb perfecció, us he recordat, poseu amor en les petites activitats de la jornada, descobriu —hi insisteixo— aquest quelcom diví que s’amaga en els detalls: tota aquesta doctrina troba un lloc especial en l’espai vital, on s’encasta l’amor humà.

Ja ho sabeu, professors, alumnes, i tots els qui consagreu el vostre quefer a la Universitat de Navarra: he encomanat els vostres amors a santa Maria, Mare del Bell Amor. I aquí teniu l’ermita que hem construït amb devoció, al campus universitari, perquè reculli les vostres oracions i l’oblació d’aquest amor estupend i net, que Ella beneeix.

¿Que no ho sabeu que el vostre cos és el temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu, i que no us pertanyeu? Quantes vegades, davant la imatge de la Verge Santa, de la Mare de Déu del Bell Amor, respondreu amb una afirmació joiosa a la pregunta de l’Apòstol: sí, ho sabem i ho volem viure amb el vostre ajut poderós, oh Verge Mare de Déu.

L’oració contemplativa brollarà de vosaltres cada vegada que mediteu sobre aquesta realitat impressionant: una cosa tan material con el meu cos ha estat elegida per l’Esperit Sant per fer-hi estada… ja no em pertanyo… el meu cos i la meva ànima —tot el meu ser— són de Déu… I aquesta oració serà rica de resultats pràctics, derivats de la gran conseqüència que el mateix Apòstol proposa: Glorifiqueu Déu en el vostre cos.