Llistat de punts

Monsenyor, desitjaríem que ens digués quins són, al seu judici, els fins essencials de la Universitat; i en quins termes situa l’ensenyament de la religió dins els estudis universitaris.

La Universitat —ho sabeu perquè ho esteu vivint o desitgeu de viure-ho— ha de contribuir, des d’una posició de primera importància, al progrés humà. Com que els problemes que la vida dels homes té plantejats són molts i complexos —espirituals, culturals, socials, econòmics, etcètera—, la formació que ha d’impartir la Universitat ha d’abraçar tots aquests aspectes.

No basta voler treballar pel bé comú; el camí, per tal que aquest desig sigui eficaç, és formar homes i dones capaços d’aconseguir una bona preparació i de donar als altres el fruit d’aquesta plenitud que han assolit.

La religió és la més gran rebel·lió de l’home que no vol viure com una bèstia, que no es conforma —que no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador: l’estudi de la religió és una necessitat fonamental. Un home que estigui mancat de formació religiosa no està format del tot. Per això la religió ha de ser present en la Universitat; i ha d’ensenyar-se a un nivell superior, científic, de bona teologia. Una universitat de la qual la religió és absent és una Universitat incompleta: perquè ignora una dimensió fonamental de la persona humana, que no exclou, sinó que exigeix, les altres dimensions.

D’altra banda, ningú no pot violar la llibertat de les consciències: l’ensenyança de la religió ha d’ésser lliure, encara que el cristià sap prou bé que, si vol ser coherent amb la seva fe, té obligació greu de formar-se bé en aquest camp, que ha de posseir, doncs, una cultura religiosa: doctrina per a poder-ne viure i per a poder ser testimoni de Crist amb l’exemple i amb la paraula.

Potser com a reacció a una educació religiosa coactiva, reduïda a vegades a unes quantes pràctiques rutinàries i afectades, una part del jovent d’avui prescindeix de la pietat cristiana gairebé del tot, perquè la interpreta com beateria. ¿Quina és, al seu parer, la solució d’aquest problema?

La solució és aquella que la pregunta ja duu implícita: ensenyar —primer amb l’exemple, i després amb al paraula— en què consisteix la veritable pietat. La beateria no és més que una trista caricatura pseudo-espiritual, fruit generalment de la manca de doctrina i també d’una certa deformació en l’aspecte humà: és lògic que repugni a aquells qui amen les coses autèntiques i sinceres.

He vist amb alegria com arrela en el jovent —en el d’avui com el de fa quaranta anys— la pietat cristiana, quan la contemplen feta vida sincera;

— quan entenen que fer oració és parlar amb el Senyor com es parla amb un pare, amb un amic; sense anonimat, amb un tracte personal, en una conversa de tu a tu;

— quan hom procura que ressonin en les seves ànimes aquelles paraules de Jesucrist, que són una invitació a l’encontre confiat: vos autem dixi amicos (Jo 15, 15), us he dit amics;

— quan hom fa una crida forta a la seva fe, perquè vegin que el Senyor és el mateix ahir i avui i sempre (He 13, 8).

D’altra banda és molt necessari que vegin que aquesta pietat ingènua i cordial demana també l’exercici de les virtuts humanes, i que no pot reduir-se a uns quants actes de devoció setmanals o diaris: que ha de penetrar la vida entera, que ha de donar sentit al treball, al descans, a l’amistat, a la diversió, a tot. No podem ser fills de Déu només a estones, encara que hi hagi alguns moments especialment dedicats a considerar-ho, a penetrar-nos d’aquest sentit de la nostra filiació divina, que és el moll de la pietat.

Abans he dit que tot això el jovent ho entén bé. I ara afegeixo que qui mira de viure-ho se sent sempre jove. El cristià, encara que sigui un vell de vuitanta anys, en viure en unió amb Jesucrist, pot assaborir amb tota veritat les paraules que es diuen al peu de l’altar: entraré a l’altar de Déu, del Déu que dóna alegria a la meva joventut (Ps 42, 4).