Llistat de punts

Voldríem encetar aquesta entrevista amb una qüestió que provoca en molts esperits les més variades interpretacions. Ens referim al tema de l’«aggiornamento». ¿Quin és, al seu entendre, el veritable sentit d’aquest mot, aplicat a la vida de l’Església?

Fidelitat. Per mi, aggiornamento vol dir, sobretot, això: fidelitat. Un marit, un soldat, un administrador, és tant més bon marit, tant més bon soldat, tant més bon administrador, com més fidelment sap fer front en cada moment, davant cada nova circumstància de la seva vida, als ferms compromisos d’amor i de justícia que un dia va contreure. Aquesta fidelitat delicada, operativa i constant —que és difícil com ho és tota aplicació de principis a la mudable realitat de les coses contingents— és per aquest motiu la millor defensa de la persona contra la vellesa de l’esperit, l’aridesa de cor i l’anquilosi mental.

Passa el mateix amb la vida de les institucions, però molt singularment amb la vida de l’Església, la qual obeeix, no a un precari projecte de l’home, sinó a un designi de Déu. La redempció, la salvació del món, és obra de l’amorosa i filial fidelitat de Jesucrist —i de nosaltres amb Ell— a la voluntat del Pare celestial que el va enviar. Per això, l’aggiornamento de l’Església —avui, com en qualsevol altra època— és fonamentalment això: una joiosa reafirmació de la fidelitat del Poble de Déu a la missió rebuda, a l’Evangeli.

És clar que aquesta fidelitat —viva i actual davant cada circumstància de la vida dels homes— pot requerir, i de fet ha requerit moltes vegades, en la història ja dos cops mil·lenària de l’Església, i recentment en el Concili Vaticà II, oportuns desenvolupaments doctrinals en l’exposició de les riqueses del Depositum Fidei, així com canvis i reformes convenients que perfeccionin —en el seu element humà, perfectible— les estructures organitzatives i els mètodes missioners i apostòlics. Però fóra, si més no, superficial de pensar que l’aggiornamento consisteix abans que res a canviar, o bé que tot canvi aggiorna. N’hi ha prou amb pensar que no manca qui també voldria canvis al marge i en contra de la doctrina conciliar que farien retrocedir en molts segles d’història —almenys a l’època feudal— el camí progressiu del Poble de Déu.

Canviant de tema, ens interessaria saber la seva opinió respecte a l’actual moment de l’Església. Concretament, com el qualificaria, vostè? ¿Quin paper creu que hi poden fer en aquesta hora les tendències que d’una manera general s’han anomenat «progressista» i «integrista»?

Segons la meva manera de veure, l’actual moment doctrinal de l’Església podria qualificar-se de positiu i, al mateix temps, de delicat com tota crisi de creixement. Positiu, sens dubte, perquè les riqueses doctrinals del Concili Vaticà II han posat l’Església sencera —el Poble sacerdotal de Déu tot enter— davant una nova etapa summament esperançadora de renovada fidelitat al propòsit diví de salvació que se li ha confiat. Moment delicat també, perquè les conclusions teològiques a les quals s’ha arribat no són pas de caràcter —valgui l’expressió— abstracte o teòric, sinó que es tracta d’una teologia summament viva, és a dir, amb aplicacions immediates i directes d’ordre pastoral, ascètic i disciplinari, que toquen molt íntimament la vida interna i externa de la comunitat cristiana —litúrgia, estructures organitzatives de la Jerarquia, formes apostòliques, Magisteri, diàleg amb el món, ecumenisme, etc.— i també, per tant, la vida cristiana i la consciència mateixa dels fidels.

Una i altra realitat criden respectivament la nostra ànima: l’optimisme cristià —la joiosa certesa que l’Esperit Sant farà fructificar complidament la doctrina amb la qual ha enriquit l’Esposa de Crist—, i ensems la prudència de la part d’aquells que investiguen o governen, perquè és ara, especialment, que la manca de serenitat i de ponderació en l’estudi dels problemes podria fer un mal immens.

Quant a les tendències que vostè anomena integristes i progressistes, m’és difícil d’opinar sobre el paper que poden fer en aquest moment perquè és des de sempre que he rebutjat la conveniència i fins i tot la possibilitat que puguin fer-se catalogacions o simplificacions d’aquesta mena. Aquesta divisió —que a vegades es duu fins a extrems de veritable paroxisme, o que s’intenta de perpetuar com si els teòlegs i els fidels en general estiguessin destinats a una contínua orientació bipolar— em sembla que en el fons obeeix al convenciment que el progrés doctrinal i vital del Poble de Déu sigui el resultat d’una tensió dialèctica perpètua. Jo, en canvi, m’estimo més creure —amb tota la meva ànima— en l’acció de l’Esperit Sant, que bufa on vol i a qui vol.